La Festa

Un relat de: Nunna

Van entrar com aquell qui no vol la cosa, esperant una altra tipus de música, d'ambient, tot i que el que hi havia tampoc els desagradava, estaven acostumats a tractar amb gent de tota mena, tal i com era el món ara. Al principi desconcert, orientar-se, trobar el teu lloc, fer-te'n un. Després les coses ja anaven més rodades. Beguda, cigarro i un cercle d'amics d'anar fent, de tota la vida. La sala no estava molt plena però hi havia la suficient gent per fer caliu. La música sonava forta però no travessava els timpans com a tants d'altres llocs. Era com si estès fluixa i forta alhora. Tot de gent movent-se relativament igual i de cara a una de les parets... el DJ estava present, la música en directe, devia ser algú mitjanament conegut van pensar, per la gent que hi entenia devia ser molt bo per les cares de satisfacció que posaven. La música era eixordadora, però tenia un ritme implícit, en alguns moments imperceptible que et feia entendre perquè enganxava a tanta gent. No estava fet gens malament, la melodia de fons, subtil, era en realitat el cos i l'essència de tota la resta, sense ella la música no valia la pena, quedava mediocre i sense sentit. Fins i tot algú que no hi entenia lo suficient se'n podia adonar. Al cap de pocs minuts comença la revisió, les mirades, les imaginacions...
Cada noi li semblava especial a la Ylenia. Cada un tenia un no sé que. Alguns la miraven, però no sabia si era trobament de mirades casual buscant ves a saber que o era ella la que cridava l'atenció. No era essencialment bonica però tenia l'atractiu imant d'aquelles noies que no sabries dir que era el que les feia especial, tot en general i res en particular, una més pels carrers a plena llum del dia, però la nit... la nit era una altra història. Ella sabia que no quadrava en aquest món, que realment ella no era tant deixada anar, que no era capaç de fer docents quilòmetres per anar a veure el DJ, ni aguantar inacabables sessions de raves al cul del món per aquesta música, i ni molt menys, aquell ambient que s'hi respira. En canvi, l'atreien fortament aquells nois que es delien per estar allí. Aquells que els importava ben poc si ella estava allà o qui fos. Els que veia com anaven tancant els ulls de tan en tan, deixant-se portar per la música, movent el cap suaument, les rastes ni llargues ni curtes, sacsejant-se amb el ritme. La posava a cent, aquella suavitat i agressivitat reprimida. Aquells qui eren desconeguts, eren la incògnita, el misteri... creia que si arribava a conèixer-ne un, i fos una persona tan normal com ella en perdria l'interès. Creia que si realment hi havia alguna possibilitat de mossegar algun d'aquells llavis no en voldria saber ni el nom del propietari. El que li agradava era el no saber, tampoc construir una vida inventada només en la seva ment, simplement no saber.
De fet, en aquells moments ja havia trobat uns quants nois irresistibles als seus ulls, estrany per ella que més aviat li costava, aquell dia es trobava esplèndidament generosa en les adjudicacions habituals de notes entre les seves amigues. Sabia que era el lloc, l'ambient, la mateixa atracció que fàstic. El noi li quedava a uns dos metres en recte seu, però estava de costat i un pèl més endavant, amb la qual cosa si ell no es girava ella es podia deleitar sense ser vista molta estona. Algun cop es va girar, la va veure, i va fer el típic moviment de parar-se dos cops a admirar la vista, com aquell que s'ha d'assegurar que ha tancat bé el cotxe, però de manera totalment inconscient, animal, que li deia dins seu clarament que era un bon exemplar per la reproducció. Ella va captar el missatge, havia estat descoberta però la reacció d'aquell noi no la va fer quedar en evidència, al contrari, li va confirmar que, com a mínim, era corresposta.
Va comprovar realment que allò era com un vici... era el joc de la seducció que es manté fins que la tensió estalla i ja no es pot fer res més per evitar-ho. Ara una mirada, ara una altra... va arribar a la conclusió que si ell no s'acostava ella hauria d'inventar alguna història per trencar el gel. Potser era que realment hi havia gent entremig seu i no era tan fàcil tenir un roce casual però meditat i iniciar el que fos. Potser el que havia de fer era canviar estratègicament la posició i deixar-li clarament a huevo.
A poc a poc però descaradament es va posar d'esquena seu però molt a prop alhora. Es podien tocar des d'aquella distància, si ballaven semblaria alguna cosa totalment involuntària, però sense fre. Avui havia sortit amb els amics de sempre però ja tenia decidit que aniria allà on la portés el destí comú que tenia preparat amb aquest noi. No li feia vergonya, simplement ja havia desconnectat del pensament que en tindrien els altres. Va pensar que ella ja havia fet el primer pas, acostant-se. Si ell no feia res llavors ella es quedaria amb les ganes, perquè tampoc no estava tan malament haver jugat una estoneta. Llavors va veure que ell havia desaparegut del seu darrera. Ja no hi era, ni es veia. Decepcionada però captant la idea a l'instant es va resignar a la segona opció, havia estat un joc i prou. Potser l'havia intimidat amb tanta decisió i això l'havia fet sortir per potes. En realitat tan era el que pensés, no li importava.
Al cap d'una estona de comprovar el canvi del destí, amb el qual ja no hi comptava, va aparèixer de cop al seu davant, mirant-li directament als ulls, era una mirada experta, summament intimidadora, sabia la Ylenia que ell tenia experiència amb això, pocs nos havia tingut aquell noi. Atractiu fins la medul·la li va semblar a la Ylenia, creia que podia sentir, tot alhora, l'ànsia a la panxa, els mugrons de punta, la pell electritzada, un calfred que li recorria el cos... i tot això sense demostrar-ho exteriorment, un plaer d'allò més intens però personal, aquell moment de sentir-se desitjada era només única i exclusivament per a ella. Era el seu instant preferit. Li va semblar etern perquè al seu voltant la taladrant música s'havia parat, no feia ni fred ni calor, no li pesava la bossa ni la jaqueta i al seu voltant ja no hi havia ningú. Ara sí que sabia que tot allò era inevitable i ho estava desitjant frenèticament.
El tenia a un pam com a molt, se li va acostar a la orella mentre li donava una beguda del tot freda a la mà. No sabia què t'agradava, m'he hagut d'arriscar, espero que el ballantines amb cola sigui el teu preferit... com el meu. La Ylenia reia mirant a terra, havia encertat. Cap problema. Amb una pícara mirada als seus amics que ja es van donar per al·ludits al veure la cara de ja ens trobarem o ens trucarem no us preocupeu, i ells amb ella de que cabrona, disfruta-ho... es van enretirar a un lloc més amagat de la sala, on no hi havia tanta gent, lluny dels amics de cadascú. Unes paraules, però el nom no, no era imprescindible. Unes rialles, mantenint la tensió al màxim per després assaborir molt més el gust del primer petó. S'estava acostant, ella estava d'esquena la paret, ell era realment aclaparant, desprenia llum, seguretat, desig. Li va passar la mà pel clatell molt suament, li va tocar darrera el cap amb una carícia com tant li agrada a ella, que va tancar els ulls i estirar una mica el coll deixant-se anar pel moment. Ell va entreobrir la boca, notava l'escalfor mentre s'anava acostant, totalment entregada, al seu desconegut. Es van tocar els llavis, tendres, plens, explosius. Un primer petó amb tansols els llavis de protagonistes, tantejant el terreny, explorant-se, movent els caps lleugerament cap als costats de manera sincrònica. Per fi ell quan ho va donar per fet, li va introduir la llengua, tendrament, a poc a poc, tal com li agradava a ella. Semblava que li llegís el pensament, sabia cada moviment que havia de fer o potser era que ella aquell dia li anava bé tot, però en el fons tampoc no estava segura de que fos així. Ella el va abraçar, tot anava com alentit, el temps es parava o anava a càmera lenta. Estaven totalment entregats , desplegats, absorbint tot al màxim. Llavors va començar el joc de les mans. Ell sentia el seu desig molt dins seu, com amagat i que s'anava obrint cada cop més, cada vegada tenia més ganes d'estar amb ella, no va poder evitar obrir una mica més les cames, semblava que se la volgués empassar. Li va rodejar l'esquena amb les mans obertes, lliscant-li sobre el jersei, anaven baixant i pujant, alguna vegada més cap als costats, just al límit dels pits, per deixar-la amb les ganes. Després seguia cap al principi del cul, pel costat i a sota, per pujar plenament travessant-li el darrera i tornar-li a trobar l'esquena. Els seus moviments es veien respectuosos, lents però ferms, segurs però sabent que la rapidesa no deixava el mateix sabor quan, dies després, per la nit, recordés aquell moment repassant cada instant de la seva conquesta.
Ella el rodejava amb els braços i feia talment el mateix amb la seva esquena i el final d'aquesta. Tenia ganes de despullar-lo, de veure'l i de sentir-ne la calor.
Van marxar al cap d'una estona, van anar per uns carrers una mica més apartats d'on eren fins arribar a un parc solitari. Allí van donar peu a tota la resta. Movent-se, seriosos, mirades penetrants a la cara mentre estaven fent l'amor. Realment la seva unió va ser un èxtasi total, un d'aquells encontres que saps que et passaran poques vegades, una d'aquelles passions que podrien durar com el primer dia molt de temps. Era instint, no era racional el que els feia sentir i pensar que en aquest aspecte estaven fets l'un per l'altre, era instint de supervivència pur. Una femella i un mascle encara insatisfets després d'haver-se provat, perquè volien més, els seus gens volien més, els hi demanaven a crits, perquè d'allí en sortirien molts fruits sans i forts.
Només un cop. Un sol cop per disfrutar al màxim. Un únic moment irrepetible com cap altre. Com tots els moments del món. Es van acomiadar, amb moltes ganes de repetir, tornar a començar, treure's la roba i tornar i tornar i tornar... fins que només existís aix
ò.
Millor així, pensaven, quedar-se amb les ganes. Potser un altre dia sense pensar-ho es retrobarien, potser era millor el dubte...però mentre ell s'allunyava amb nostàlgia, pensant amb lo diferent que havia estat estar amb aquella noia, potser arrepentit de deixar que marxessin així, sense possibilitat de contacte, la Ylenia no en tenia cap de dubte, et voldria per tota la vida, però sé que me'n cansaria...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Nunna

11 Relats

10 Comentaris

10185 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99