LA FERA

Surto de casa amb la sana intenció de fer dejuni.
Fa dies que sento que el cinturó demana un forat més i els botons de la camisa s’agafen als traus , per evitar caure en l’abisme de la disbauxa de les passions.
Em meu pas és decidit i enèrgic. No penso escoltar els deliris del cos .
Una exquisida olor de pa acabat de sortir del forn , m’arriba barrejada amb l’aroma de cafè torrefacte . Ja soc a la cantonada , i no he fet més que un grapat de metres a peu i el trajecte se’m fa difícil. La fera que tinc a dins demana ser satisfeta i no està d’acord amb els meus propòsits. Està disposada a jugar fort , per aconseguir saciar la seva passió. Jo també tinc la determinació de no cedir. Ja n’hi ha prou que ella sempre se surti amb la seva i li acabi donant sempre la raó. Es una malcriada i algú l’ha de posar a ratlla. Es una consentida i sempre la deixo fer, però com no te mida , un arriba al punt en que s’ha de plantar i posar les coses al seu lloc. Avui tindré un dia difícil. Té el caràcter fort i es de mena autoritària, però ja n’estic fart que m’arrossegui pel terreny que ella vol. No, ja n’hi ha prou. Avui dic que no i es que no . No hi ha discussió. Avui no baixaré del burro, per més que m’ho implori. Ja se que els moments més delicats son al començament de la rebequeria, però quan vegi qui mana, s’adonarà que no hi ha res a fer. He d’estar constantment a l’aguait , perquè es llesta com la gana. Si em relaxo , ja ho tinc ben clar. M’haurà fotut .
El trajecte fins a la feina, no es molt llarg, però està ple de paranys, i ella els te totalment localitzats. La cafeteria del cantó , flairant aromes de pa calent, la pastisseria exhibint als seus taulells, safates d’ensaïmades enfarinades i croissants lluents i ben torrats. No vull mirar els aparadors i quasi m’entrebanco amb un rètol del restaurant que promociona el menú de migdia que m’ennuvola la vista. La fera es recargola dins meu i fa sorolls, avisant-me que no pensa deixar-me tranquil. Faig veure que no l’escolto , però m’ho està fent passar molt malament. I se que no està sola. Va en conxorxa amb algú que l’ajuda a fer-m’ho cada cop més complicat. Segueixo, mig marejat, em sento defallit. La fera em xucla tota l’energia i el cap em roda. Hi ha una parada al mig del carrer on fan crèps de xocolata i melmelada. Veig com una dona s’acosta a la boca el crep fumejant acabat de fer i li regalima pel costat del llavi un fil gruixut de xocolata. No se n’adona, però jo sento a la meva entranya un fort impuls per anar a la caça d’aquell regalim de ningú. Aquell libidinós rierol de xocolata que s’escapa discretament d’aquella boca satisfeta i molsuda, acostumada a tenir allò que ella desitja. La dona em mira, i no se perquè. Jo només veig la boca, el regalim. I la fura que tinc a dins demana ser satisfeta. Vol allò que li arriba pels meus ulls , i m’ho demana. Em roda el cap i no controlo massa l’equilibri. Em marejo. L’estomac se’m regira de gana i tinc la visió borrosa. Estic a punt de caure a terra. Caic.....

......Em desperto trasbalsat . He caigut del llit. Un malson.