La felicitat

Un relat de: Estel Torquet
Tot va començar aquell 12 d’abril, era un dia plujós, i semblava que seguiria així tot el dia, el sol s’havia escapat per no tornar, el dia era gris i trist, no hi havia ni un raig de llum. El món estava tranquil, la gent anava i venia, els cotxes no callaven, tothom ignorava el fet, de què jo acabava de matar la meva primera víctima.
Em dic Bruno, tinc 54 anys, i porto 23 anys tancat en aquesta presó de mala mort, no diré que no sóc culpable, perquè negar-ho, ho sóc. He matat a més de 20 persones. Per què? Pura diversió, m’agrada la sensació de tenir la vida d’algú a les meves mans, saber que en qualsevol moment puc apretar el gallet de la pistola i pum, ja no hi és.
No em considero una mala persona, sí, he matat a moltes persones, però eren infelices, no tenien família, ni amics, estaven tristos, i més d’un havia intentat el suicidi. Com ho sé? Abans de prendre l’alé d’algú, m’informo, així ja no és tan desconegut per mi, tot i així no contacto amb ells, no els hi parlo gens, ja que no m’agrada conversar amb persones que no tornaré a veure.
No em considero un heroi, ja que no ho sóc, ningú m’ha donat el dret de emportar-me vides, però jo sé que en realitat a tots voaltres, no us importa tot el que he fet, no les coneixieu, no sabieu res d’ells, jo sí.
Vaig entrar a medicina, i el meu primer pacient em va demanar que el matés, no volia seguir, no volia lluitar amb aquell càncer terminal. I axí que ho vaig fer. Ningú va pensar que l’havia assassinat, tothom pensava que havia mort per culpa del càncer, però jo sabia la veritat, i així seguiria molt de temps, fins el dia del judici.
La meva primera i única condemna va ser als 33 anys, ja portava anys matant, sense que em descobrissin, però per un petit descuit, aquí estic. El dia del judici vaig confessar totes les persones que havia matat, més de la meitat de les meves víctimes, ningú les coneixia, em vaig sentir bé, havia fet una bona tria.
No he parat de fer-ho fins que em van tancar, aquí dins no tinc res a fer, i ja que tinc cadena perpetua, per què seguir aquí? Un lloc on no puc sentir-me bé,on no puc sentir tota aquella adrenalina. No vull ajuda, no vull deixar de sentir-me així, he matat rates, escarabats, mosques, mosquits, llangardaixos, tot els animals possibles que pots trobar aquí però res, no aguanto més, han estat 23 anys horribles, així que, ha arribat el meu moment, he fet feliç a moltes persones, però mai he pensat en mi, sempre matava als altres per fer-los feliços, però ara, qui serà feliç seré jo.

Comentaris

  • bon relat[Ofensiu]
    aurora giménez padilla | 06-10-2016 | Valoració: 9

    No m'ha deixat indiferent.

  • Interessanr però...[Ofensiu]
    Calderer | 23-09-2016


    Un conte interessant però que es podria polir molt més. Sobretot la prosa, la redacció. I l'estructura també es podria millorar: li poses nom a un dia (12 d'abril) i després no segueixes per aquí, gairebé l'abandones.

    Salutacions

    Lluís

  • Psicòpata[Ofensiu]
    Victre | 16-08-2016 | Valoració: 10

    Molt bon relat! D'un psicòpata de llibre. Tot i que també hi trobo la reflexió de fins a quin punt tots no en nsm un pel, de psicòpates.
    Molt ben trobat el fet de ara maltracti animals (molt típic dels psicòpates, a la infància).

    Ens llegim.

  • Impressionant![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 04-03-2016 | Valoració: 10

    M'has deixat garratibat amb aquest relat únic. La manera com t'has posat en la pell de l'assassí és impressionant. Talment sembles un assassí! Et felicito. Una abraçada.

    Aleix

  • Lecram | 01-03-2016 | Valoració: 9

    Així m'he quedat desprès d'haver llegit el teu relat sorpres de la capacitat per posar-se en la pell del protagonista. M'ha agradat molt aquesta confessió i m'ha fet recordar un dels meus relats.

    Endavant i espero segir llegin-te.

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Estel Torquet

1 Relats

6 Comentaris

1557 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Últims relats de l'autor