La felicitat era allò

Un relat de: Montseblanc
La felicitat… Vull escriure sobre ella i m’he quedat sorpresa perquè no sabia com anomenar-la, si un sentiment, una sensació… He buscat al diccionari i hi diu “Estat d’ànim plenament satisfet”. I suposo que per sentir-nos satisfets cada persona necessitarà una cosa diferent... El que sí he notat és que la majoria de les vegades, quan “ens està passant aquesta felicitat” no en som conscients, fins que s’acaba i ho recordem i llavors la veiem, com una llum envoltant els records... Avui en dia, que estem farts d’enviar frases amunt i avall, ja sabem tots allò de que la felicitat és a les petites coses i que no hem de buscar res més... Abans no se’n parlava de la felicitat, es vivia i prou...

M’agradaria explicar aquí uns moments de felicitat que vaig gaudir, però no em van passar a mi, jo només vaig ser una espectadora afortunada, que ara té el record i que cada vegada que ho necessita, el busca als seus arxius, per somriure, per sentir-se plenament satisfeta, com diu la definició...

Va passar fa dos o tres anys. El darrer diumenge de setembre. Vam anar a la platja de Santa Cristina. Cada any hi ha una caminada popular que just acaba en una sardinada a aquella cala. Nosaltres hi vam anar per a banyar-nos i prendre el sol. Ens vam posar lluny de l’enrenou, però alguns caminants arribaven fins el nostre dret, buscant el silenci...

El dia era preciós però, entre que hi havia unes onades força grans, i que ja era a finals de setembre i la majoria de la gent no portava el banyador, no es banyava ningú.

Vaig veure arribar un grup de tres nens, d’uns deu anys més o menys. Venien corrents, empaitant-se, rient...

Pel que deien, vaig entendre que els seus pares eren a fer cua per agafar sardines i que els hi havien donat permís per jugar una estona per tota la platja, que és força llarga.

Ells anaven vestits ja amb pantalons llargs, caçadores, bambes... Només anaven preparats per la marxa a peu però no pas per ser a tocar de les onades...

Però les onades els cridaven, xipollejaven boges perquè ells s’acostessin, anaven i venien en un moviment hipnòtic de bucles blaus amb espirals d’escuma blanca.

I ells corrien, s’acostaven i tornaven a marxar. Es van anar acalorant. Van fer una petita pila amb les caçadores a uns deu metres de l’aigua. Les van tirar de qualsevol manera, no podien esperar a tornar vora el mar. Acostar les bambes, veure l’escuma que els volia mossegar, sortir corrents, riure, envermellir i cridar.

S’empenyien els uns als altres i el mar deixava que s’acostessin, ells trepitjaven la sorra mullada, vigilant, però al final les onades els hi envoltaven els peus, les sabates esportives xopes...

Se les van treure i les van deixar al costat de les caçadores. Els mitjons també. I es van arromangar els pantalons. Es podien acostar més. Deixar que l’aigua els hi llepés les cames. Giravoltar. Jugaven a veure qui es ficava més endins quan el mar s’apartava i sortia més ràpid quan l’onada petava davant d’ells.

Però sempre guanyava l’aigua. Jo diria que ells ho estaven desitjant. Que l’aigua els hi fregués la pell. Al cap d’uns minuts tenien els pantalons xops. No sabien què fer. Van mirar cap el lloc de les sardines. No veien als seus pares. I van prendre la decisió. Es van treure els pantalons i les samarretes. I van córrer de nou cap a l’aigua.

Feia olor de pins, de sal xarbotada, de sorra humida. El sol brillava com mai, una miqueta més avall que a ple estiu, em feia tancar una mica els ulls, mirar entre les pestanyes... Semblava que a l’horitzó hi haguessin petits lluentons que em feien l’ullet. I els veia als tres, amb els seus calçotets acolorits, les pells encara amb el daurat de les vacances, aixecant un peu, saltant sobre les onades, empenyent-se o agafant-se de la ma. Primer només es mullaven les cames. Després un va fer veure que queia... Tot xop, el cabell i tot... Després els altres també s’hi van ficar. Xisclaven.

Resplendien, ells i la seva felicitat pura. No n’eren conscients. Però estic segura que se’n recordaran per sempre. Gaudir senzill, els amics i el mar. Res més. I era com si estiguessin sols, ells tres, i jo els veia com en una pel•lícula, entre llàgrimes de felicitat, per la seva i per la meva. N’eren tant de feliços, que els vampirs del voltant també podíem xuclar aquella joia...

Després va arribar un pare, se’ls va mirar astorat, els va fer sortir... Va ser com si ells despertessin d’un somni. Es van posar seriosos. Miraven la roba mullada. I el pare els hi demanava una solució i deia que les mares el renyarien a ell... Però em sembla que se’n va adonar, de que feia uns moments, allà mateix, hi havia hagut un moment de plenitud màgica.

Els hi va dir que anirien a la part del darrera, a tocar dels pins, i que posarien la roba ben estesa a assecar al sol. I els tres nanos van sortir corrents, no cap els pins, sinó cap les onades una vegades més, una darrera capbussada de plena satisfacció... I em va semblar que el pare somreia, dret a la sorra, vestit d’hivern, amb tres llesques de pa amb sardines a una ma i el mòbil a l’altra...

Comentaris

  • Ser feliç als deu anys[Ofensiu]
    Jordi Baucells | 11-12-2016 | Valoració: 10

    Tenint deu anys, ser feliç hauria de ser un dret indiscutible. Malauradament massa vegades no és així. Pintes una escena que, de tant senzilla resulta entranyable. Se'n produeixen moltes d'escenes de felicitat, el mèrit rau en saber veure-les. El mon es ple de coses que massa sovint se'ns escapen. Felicitats Montse, per la teva mirada clara.

  • Tres nens, també...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 05-12-2016

    http://relatsencatala.cat/relat/els-tres-nens/1054628


    De seguida he pensat en el relat que farà un xic més d'un any vaig fer, també biogràfic. Daurada edat, ser nen, nena, la infantesa. Cal cuidar-la molt i no matar-la, perquè el nen-a interior perviu dins nostre i vol sortir a jugar, a ser, i se li ha de permetre amb l'amor del jo ara adult.

    I, sí: la felicitat són aquestes imatges, moments, records...són pòsit a l'ànima, són llum.


    Mena

  • M'has ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 04-12-2016

    ... dit moltes coses més de les que creus amb les teves paraules. Gràcies, Montse.


    Sergi : )

  • Jo crec, Sergi,...[Ofensiu]
    Montseblanc | 04-12-2016

    ...que no l'hem de buscar la felicitat. No hi hem de pensar. És una de les coses que ens ven el sistema capitalista, una més, per fer negoci, encara que sigui a costa de fer-nos sentir malament... Ens imposen tantes coses des de petits...
    Viu, simplement, fes el que et vingui de gust o el que puguis. Cerca les petites satisfaccions aquestes que diu la definició. A on són? En la lectura d'un bon llibre, en un got d'aigua fresca a l'ombra d'una figuera un mes de juliol, en un orgasme inesperat o esperat, en un somriure que algú ens regala, o el somriure que nosaltres regalem sense esperar res a canvi... És tot petit, íntim, i cadascú té les seves petites satisfaccions, diferents per cada persona... Però és això la felicitat, segons de satisfacció plena, res més... I aquells nanos ho van tenir i m'ho van regalar. I si dius que tu ho has pogut sentir a través del que he escrit, doncs això és la felicitat per a mi ara mateix, transmetre una miqueta del que porto a dins...

  • He ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 04-12-2016 | Valoració: 10

    ... gaudit només llegir-ho d'aquesta felicitat. Imagino que deu ser un record molt màgic pel que expliques.
    Jo ara, d'adult i amb trenta-vuit anys, cerco secrets de felicitat i sé que m'és complicat, que m'ho és i que ho és. Mai ningú ha de deixar de buscar la felicitat. Potser seria una manera armoniosa de viure així, feliç i despreocupadament, com narres tu sobre aquests xics.


    Sergi : )

  • Pel ...[Ofensiu]
    Bonhomia | 03-12-2016

    ... què fa al teu comentari al meu HOME-ANIMAL la cosa va una mica per on tu dius. Però, explico, en realitat, cap a on hauria d'haver avançat la humanitat.


    Sergi : )

Valoració mitja: 10