La feina

4

En Procert reprengué la conversa després que en Solleres s'entretenís a fer una xarrupada a la seva copa. L'ambient estava molt carregat. Tot convidava a les més agosarades reflexions.
- Això de les mares ja s'ha sortit de mare. No en vull parlar més. M'agradaria saber el vostre parer pel que fa a la feina i les relacions laborals. Ja parlarem més endavant un altre cop de la família. Considero que a cada cosa se li ha de donar la seva importància justa. Hi ha coses que en tenen i d'altres que no. No vull insinuar però amb això que la família sigui de les que no en tenen. Però es comença parlant d'aquestes coses i qui sap on es pot acabar. Al meu taller em trobo tota mena de gent. Us en faríeu creus. Venen alguns de molt sonats, que volen coses impossibles. Perquè la gent no pot tenir clar el que volen? La majoria només cerquen especular. Es presenten al taller amb un garbuix d'idees que no saben com desembolicar. Comencen a explicar-te la seva vida com si a tu t'hagués d'interesar molt saber tots aquests detalls. Que si han tingut un fills, que si la sogra es muda al seu pis, que si han canviat de parella i té uns gustos molt especials. Totes aquestes coses a mi m'importen un rave, que es dediquin només a la feina que escau, a informar-me de forma precisa de les seves necessitats en el vessant tècnic. Les motivacions són una altra cosa, que a mi no em crida l'atenció, puix que no les necessito per fer la meva feina, ni tan sols per fer-la bé, que la faig. Moltes vegades haig de fer de psicòleg sense que em paguin un ral, i sovint per que de postres em trobi que no m'encarreguen cap feina al capdavall. Només venen per tal de desfogar-se, per trobar algú comprensiu, que ha d'escoltar per obligació, per que el negoci rutlli, perquè els clients són importants, i un cop ho han deixat anar tot, quan ja han buidat el paf per dir-ho més clarament, aleshores s'adonen que les reformes que volien fer al reixat del jardí no era tan urgent o que encara poden passar un altre any sense canviar els mobles de la cuina. De vegades em venen ganes de matar. Em direu que és una raó ben banal per esguerrar-se la vida amb un assassinat. No us ho penseu pas. S'ha d'empassar molt en la meva professió. Vull dir que les coses no són el que semblen. Et trobes amb dones totes empolainades, amb els seus abrics de pell i les joies cares penjant del coll i les orelles, amb sortiges fines, que t'expliquen la seva tirallonga sense parar per respirar, que si el marit, que si els fills, que si la mara que els va parir tots plegats. En fi, m'estic esverant. Suposo que també té les seves coses bones la meva feina. El contacte amb la gent, el caliu. No haver d'amoïnar-se per les conseqüències. No te l'envejo la feina, Escofet, tu sempre has de fer de dolent, sempre acomiadant els treballadors, fent reajustaments, moderant les despeses, totes aquestes coses que ha de fer un cap per tal de mantenir descontents els treballadors. Sembla talment que un treballador per definició hagi d'estar emprenyat per rendir. Fins i tot jo que sóc autònom m'haig d'emprenyar. Alguns clients ho demanden. Es pensen que els estàs estafant si et veuen de bon humor. Aleshores et claven la fiblada, amb paraules agres de vegades i amb dolçor unes altres. Tot fins que veuen que t'has emprenyat, i no es conformen amb algunes males cares, volen que treballis a desgrat de veritat, de cor. El mateix passa a les empreses. Els caps no volen els treballadors contents. Es pensen que si estan engrescats i feliços és perquè els estan robant, perquè fan menys hores o perquè no els hi fan mal les mans de manipular les màquines. Aleshores surten amb retallades, amb convenis i altres martingales per tal de posar-los de mal humor, o amb dobles torns. A mi m'afecta de ple, tot i que sóc autònom. Haig de fer hores innumerables per tal d'arribar a final de més, amb cinc fills ja m'explicareu. I els clients sempre són igual, has de fer cara d'amoïnat, pels fills o pel que sigui, cara de no arribar a final de més, cal explotar la crueltat de la gent, que aleshores se senten patrons. Fer-los sentir el patronatge és la millor manera d'alleugerir-los la bossa, com si fossin els els que manessin, a un subordinat, a un criat. Aleshores senten que beuen el poder, que poden influir manifestament i de forma directa en les meves activitats immediates, si més no mentre duri l'encàrrec. Poden dir-me fins com he de fer la meva feina. Ells, que no saben un borrall, em donen tota mena d'indicacions estètiques. Jo he vist centenars de cases, autant de jardins, tinc experiència. Tanmateix no me la valoren aquesta experiència. Es pensen que ho saben tot. Aquesta i no altra és la raó que hi hagi tantes llars mal decorades, que els que habiten volen fer-s'ho tot ells mateixos, triar i remenar, tallar i punxar. És com si anessin a la peixateria i renunciessin a que els hi netegessin el peix. Seria una rucada de primera magnitud. Perquè aleshores han de fer la tasca de tria ells mateixos?
- A tothom li agrada triar, digué l'Escofet. I pel que fa a les fàbriques estàs molt equivocat. Jo faig el que puc, no amb intenció d'emprenyar ningú i molt menys els treballadors. Ja m'agradaria a mi que poguessin estar ben xirois tot el dia. El que passa és que la necessitat mana. La necessitat, no pas jo. Els números canten. Quan hi ha necessitat de retallar personal s'ha de fer. El que passa que jo agafo la responsabilitat, igual que els teus clients. Estic segur que a tu et va millor no haver de fer cap tria, així no et mulles. Acabaries molt cansat si haguessis de triar tot el dia, com em toca fer a mi. Sempre hi ha coses per decidir, i normalment les conseqüències de la tria són dolentes per uns o altres, sempre hi ha queixes. En tota economia hi ha descontentament. El que passa és que per sostenir el món cal aixafar-se, no pot ser que tothom sigui feliç, les coses no rutllarien en aquest cas. Cal que la major part de la gent visqui emprenyada, només així es poden mantenir les coses funcionant. Pel que fa als treballadors, els tenen menys responsabilitat, també és normal que tinguin més atzars i menys sou. No sóc cap explotador. Cap empresari ho és, tret dels que operen al marge de la llei, o potser a les regions pobres, aquests si que exploten, però a Catalunya no s'explota. El que hi ha és molta cultura de la queixa. De tot es fa un munt de sorra. Com si les retallades de personal fossin del grat de l'empresari, com si ho féssim per embutxacar-nos més diners. Tots altres dos a la taula feren una cara ben estranyada. El senyor Escofet continuà. A que treuen cap aquestes cares? No estic dient cap bestiesa. Fins i tot us diré que abans de retallar el personal abaixo els sous als directius i contenim els guanys. L'acomiadament és una mesura desesperada, quan no hi ha més alternatives. Per altra banda penso que el meu sou i la meva participació en els beneficis m'ho ben guanyo. Faig més hores que ningú, dormo poquíssim, encara no ha sortit el sol que ja sóc a la meva oficina, i no paro fins a l'hora de dinar, que faig a un restaurant que hi ha al polígon, per la tarda el mateix, fins que vinc al bar a relaxar-me una estona. Crec que ho mereixo. Els obrers fan el seu torn, les vuit hores i un cop és l'hora tocada foten el camp, ni es queden cinc minuts més del que toca. A tota pressa es treuen la granota o el davantal i marxen cap a casa seva, a estar-se amb la seva família o a fer el que sigui. No tenen cap responsabilitat, ni s'imaginen la de problemes i maldecaps que comporta dur una empresa cap endavant.
- Ara seràs una víctima! Apuntà el Procert. Tu has heretat l'empresa que ha anat passant per generacions, potser no en forma d'empresa però sí de posició i prebendes. Els que hi ha a dalt són sempre els mateixos. El pobre treballador ha de fer les feines feixugues. Que potser tu fas servir alguna cosa més que la llengua? Ni tan sols les neurones, fixa't el que et dic. Parles i parles, en reunions, amb els clients, amb els comptables, amb el departament de vendes, amb qui sigui. I també fas servir l'estómac. No et cruspeixes bons àpats amb els diners de l'empresa? Em sembla un bon negoci. Atipar-se i fer-la petar. Això és l'únic que sabeu fer els empresaris. Però no em vull posar agre amb tu que som bons amics. El cas és que la feina és emprenyadora per natura, perquè has de renunciar a alguna cosa per que et donguin uns diners a canvi. Moltes vegades m'he demanat a mi mateix que és el que jo dono perquè em paguin. La feina no em disgusta, trobo fins i tot que és agradable. M'hi he avesat a traginar les fustes i a retòrcer els ferros roents. No m'haurien de pagar pas. No faig cap cosa útil en si mateixa, no tinc cura del bestiar, ni conreo els camps. Aquestes coses si que tenen importància, lo meu és purament ornamentació, guarniment, coses de les que es podrien prescindir. Ara mateix surt molt més econòmic comprar els mobles a qualsevol gran magatzem que venir a encarregar-me-los a mida a mi. Em podria retirar. Tanmateix ara puc cobrar més que no pas podia quan vaig començar. La meva feina ha esdevingut un producte de luxe, jo sóc una mena d'artista. I això és paga car. Mentrestant les verdures estan per terra, tots els productes del camp i els de les granges. Les coses necessàries són poc rendibles, i les més inútils adquisicions es posen pel damunt de la resta com la gran cosa. Alguns se senten espaterrats que jo faci encara portes de ferro reixades manualment, com em va ensenyar el meu mestre quan vaig entrar d'aprenent. Es deia Glofreu. Va morir fa uns anys, vaig ser-hi al seu enterrament. Era tot un personatge, o a mi m'ho semblava. Ja se sap que els pupils volen mitificar el seu mestre. Feia anar el mall amb lleugeresa, semblava que a les seves mans no pesés. Aleshores la feina era més dura. Hi havia molts de fusters i ferrers, i els preus que es pagaven amb prou feines donava per anar tirant. No era cap gran negoci. Aleshores els diners costaven de guanyar, fent feines dures. Avui dia la gent circula am
b unes sinecures que Déu n'hi do. Per no donar pal a l'aigua et poden pagar diners, a un racó d'una oficina, a un passadís, t'asseus a la teva cadira i esperes que passi el dia, sense fer absolutament res. Sembla que hi ha barris sencers on la gent no fot res, només perdre el temps els uns amb els altres i robar de tant en tant, i no m'estic referint als barris pobres precisament, que ja veig que em mireu amb cara de desaprovació. Trobo que s'hauria de posar un cànon, un impost de l'esforç. Que cada persona hagués de suar una hora al dia pel capbaix, en el que fos. Ja està bé això que hi hagi gent que visqui només d'escalfar la butaca. Una hora cavant una rasa o fent una paret, o llaurant un hort. Aleshores les coses serien més justes entre uns i altres i tot plegat aniria millor.


5

- La feina, intervingué en Solleres, es una cosa que caldria revisar molt severament. La veritat no m'estranya que hi hagi gent que es doni al lladronici. Ara mateix jo ja no ho faig com bé sabeu, però en altres èpoques robava cotxes per anar passant, juntament amb altres activitats delictives. Si un ho pensa fredament el tripijoc surt a compte. Només que la policia et pot acabar atrapant, i encara si ho fan et donen un sostre i un plat calent, que molta gent ni tan sols això ho té. El camí del crim no és tan dolent al capdavall, i segons quines siguin les teves sortides pot ser l'únic mínimament viable. Pensa en una família pobre, com la meva, sense recursos, sense patrimoni ni res de res, que acaren cada dia amb una mà al davant i una altra al darrera. Quines sortides els hi queden? Alguna cosa il·legal han de fer per necessitat, per proveir-se d'uns ingressos mínims. No es pot concebre que dins d'aquesta pobresa i exclusió siguin unes persones cíviques, respectuoses fins a l'estupidesa de la llei i l'ordre. El més normal és que es deixin emportar per les oportunitats, que per a ells són el tràfic i la petita delinqüència. No em penedeixo pas d'haver estat al marge de la llei. La llei està feta pels rics, la fan ells i per a ells està feta. Els pobres no tenim res a pelar. Però m'allunyo del tema de la feina. Ja us podeu imaginar quina mena de feines em toquen fer a mi. A l'oficina de treball donant bandades, amb unes feines que duren hores. Això no és vida. De veritat que hi ha molt de malparit al món. Si ens poséssim a comptar tots els fills de sa mare que ocupen càrrecs de responsabilitat no acabaríem mai. N'hi ha per triar i remenar. A totes bandes, i sempre ocupant els llocs més inadequats. Ho veig cada dia a les meves feines, i creieu-me que conec un bon grapat d'empreses de tota mena i fàbriques, noves i antigues, de tots els pelatges. L'oficina de treball m'envia cada setmana a un lloc diferent. A alguns no els agrado perquè sóc ex-convicte, i quan ja s'han tret de sobre el problema, és a dir que la feina que era molt urgent ja és enllestida, aleshores ja no volen saber més de mi. Algunes vegades demano de quedar-me a una empresa que em fa patxoca, perquè les instal·lacions són noves o per que els caps semblen considerats. Sempre em diuen que no. Perquè sóc ex-convicte. D'altres senzillament no volen per la meva pinta actual, sense arribar a saber del meu passat. A tot arreu hi ha males persones. Jo n'he viscudes moltes que Déu n'hi do. Però no us vull avorrir amb detalls. El cas és que la feina és una utopia, només funciona per als que estan a dalt de tot. Ells si que poden posar en pràctica totes les teories. Pel que fa a la resta l'únic que podem fer és abaixar el cap i dir que sí, com si fóssim ases. Alguns s'ho pensen. No et volen pagar després d'esllomar-te treballant tot el dematí, perquè diuen que s'ha fet tard, i que tota la comanda no val per res perquè les caixes no han estat dins la cabina a temps. Quina bajanada! Si tenien pressa que haguessin contractat alguna persona més. Per fortuna sempre acaben per pagar. L'oficina de treball ja s'encarrega que ho facin. És el més just tenint en compte que t'has passat tot el dematí traginant caixes amb l'elevador, i amb els braços dins de la cabina del camió. Sembla mentida que no tinguin a ningú fixe per fer aquesta mena de feines. És clar que de tot això els que sou benestants i viviu dels dividends de la vostra empresa no sabeu res de res, ni us deu interessar.
El senyor Escofet es donà per al·ludit. Abans però feu un xarrup a la seva copa de conyac.
- Tens una idea molt equivocada de les coses. M'admetràs que part de la culpa de la teva situació la té el fet que robaves cotxes i altres ítems, ningú no et va oblidar. Tanmateix això té a veure amb altres qüestions que no són pròpiament els de la feina. El cas és que des de temps ben antics hi ha la divisió del treball. És una cosa necessària i acceptada per tothom. A mi no deixa de sorprendre'm, el fet que sigui acceptada fins pels més mal parats d'aquesta divisió, que certament no és equitativa. Per això arribo a la conclusió que la meva posició no té res de cobejable, sinó que té coses positives i negatives. Ho afirmo encara que pugui semblar una bajanada, una cosa ja dita moltes vegades. Benefici proporcional a la responsabilitat. Aquest és el resum dels meus pensaments en aquesta matèria. Tu com bé dius has d'escarrassar-te a una empresa cada dia, però per això mateix no tens cap lligam, ets més a prop que jo de la llibertat. Si una setmana no vols treballar demanes que no et passin feines i llestos. Jo no m'ho puc ni plantejar. Estic convençut que tu tens moltes més estones de lleure que no pas jo. Jo haig d'estar-me encadenat a la butaca del despatx durant moltes hores, des de trenc d'alba que ja sóc dempeus. Aleshores em queden per davant totes les hores per fer reunions i fer disposicions. Estic convençut que deu ser molt més descansat amoïnar-se només d'empènyer unes caixes i deixar-les amuntegades al fons de la cabina d'un camió, o altres ocupacions que tinguis a les empreses. Segur que no et fan pensar gaire. Jo tanmateix haig de calibrar amb precisió fins al darrer moviment. De vegades em sento com una titella dels balanços i els estats de comptes, com una funció estressada per centenars d'incògnites. No puc decidir res per mi mateix, tot i que m'agradaria. Vosaltres, i tu en particular Solleres, ja que en Procert d'alguna manera és empresari, deveu pensar que jo tinc molta llibertat, i és tot just al contrari, estic atrapat, lligat de mans i peus per centenars de fils que venen a convergir en la meva persona. Entra una persona al despatx i em diu que cal augmentar els subministraments. Seguidament una altra persona em parla de contencions de la despesa. El del sindicat em recorda els acords a que varem arribar en matèria de contractació. Tot plegat són posicions irreconciliables. És evident que si prenc una decisió hauré de malcontentar algú, no es pot prendre les decisions a gust de tothom. Això és una gran veritat. I jo la conec prou bé. Haig de ser desagradable amb algú uns quants cops cada dia. Quan arribo a aquest bar vosaltres no sou conscient de la quantitat de coses a contracor que he hagut de fer, i només per la costum familiar. No teniu cap dret a envejar-me, de veritat us ho dic. El cas és que he vist moltes cares llargues i moltes expressions de desgrat, molta gent que m'ha criticat a la meva esquena. Us penseu que no sé el que parlen de mi els meus treballadors? Diuen pestes, m'odien secretament. Ho se perfectament. Tanmateix jo no hi puc fer res. Algú s'ha d'ocupar de totes les coses de les que m'ocupo. Sinó la fàbrica s'aniria en orris, aleshores si que tindrien raons per a lamentar-se els meus treballadors.
En Solleres anava fent cares de desgrat mentre parlava el senyor Escofet, finalment intervingué.
- Ja n'hi ha prou d'aquest color! Ara em diràs que ets una pobra víctima i que el pes del món recau sobre les teves espatlles? Això no s'aguanta per enlloc. El que passa és que de ben petit t'han acostumat a manar, i ara ho fas amb naturalitat. Als altres els han ensenyat a obeir i també ho troben natural. Així no hi ha qui progressi. Per molt que t'esforcis no em podràs convèncer que tu tens més privilegis que els altres. No em puc empassar que tothom estigui content de la seva condició i que tu ocupis el teu lloc al capdamunt perquè ningú més no se'n vol fer responsable. Que en el fons tot és a l'inrevés, i que l'esglaó més baix l'ocupes tu per feblesa de caràcter, per no saber dir que no. El cas és absolutament el contrari. Tothom desitja ocupar el lloc que tu ocupes, i del que no vols de cap manera moure't. És evident que alguna cosa has de fer, i que segurament deus tenir molts maldecaps, però també tens el millor del món a les teves mans, tens on triar, cosa que no té la resta de la gent. Però pel que fa a la feina, que era del que estàvem parlant, veig pel que dius que no saps el que és tenir mal als braços. A moltes empreses i fàbriques ni tan sols tenen maquinària per manipular embalums, s'ha de fer a braç, i els que en tenen rarament ho tenen actualitzat. M'agradaria veure't tot el dematí fent girar un volant sense motor de gir, amb la força dels braços. Tu tot el que has de fer és asseure't al teu despatx i veure passar les gents. Amb unes equacions senzilles que has aprés a la universitat o a qualsevol altra banda calcules a qui has de dir que sí i a qui no. Normalment als representants dels obrers els dius que no. Com a resultat d'aquestes equacions prens decisions, i tot el que sents és algun vertigen, però no legítim, doncs tot el que et pot passar és que t'arruïnis i esdevinguis una persona d'a peu com la resta. Aquesta és l'emoció de la teva feina, la possibilitat de poder fer el que fa tothom amb tota normalitat. Em sembla penós que vulguis fer-te passar per un màrtir, per l'únic amb visió de futur, l'únic que s'apercep de totes les tribulacions que passa el navili, com el capità lluitant contra les onades i contra els mariners amotinats. Tot això són fantasies que t'ordeixes per tal de fer suportable el que en el fons és una gran injustícia. Potser et pen
ses que els oficinistes no fan més hores de les que toquen? Alguns potser no, però si l'empresa perilla tothom ha d'arromangar-se i fer més del mínim. Potser a les institucions públiques si que fan les hores que toquen i ja està. Per tant ja podem concloure que tothom fa més del que se'ls demana. El fet que tu t'asseguis a la teva butaca al despatx més gran i tinguis algunes responsabilitats no vol dir que siguis cap màrtir. Tot al contrari, doncs les compensacions que reps en contrapartida justifiquen amb escreix aquest suposat patiment i excés de responsabilitat. Sinó ja m'explicaràs perquè tothom somnia amb ser amo de si mateix i amb tenir una fàbrica o coses millors, i ningú no desitja en els seus somnis ser un obrer rebotint d'una banda a una altra pagat per hores?
- Et faries creus, incidi en Procert, de la quantitat de rics que somnien que són obrers.
- Els humans som infeliços per pròpia decisió, seguí en Solleres. Tanmateix això que dius em sembla més una llegenda novel·lesca que no pas una realitat. Em temo que no hi ha gaires terratinents o propietaris de fàbriques que somniïn amb la pobresa, i si ho fan no amb la intensitat i la necessitat amb que ho fan els pobres a l'inrevés. S'ha de reconèixer que el poder i l'estatus són més cobejables que no la misèria i la marginació. Aquestes darreres sempre es poden aconseguir sense gaire esforç. Em diràs aleshores que aquests rics tenen els seus somnis a tocar i renuncien perquè sí?

6

Aleshores pensà a intervenir en Procert. Tenia coses a dir al respecte.
- La feina és un esclavatge. Us penseu que jo haig de tenir més llibertat potser pel fet de ser amo de mi mateix. Ben és cert que no tinc cap empleat al meu servei, tret d'alguns aprenents que passen pel taller de tant en tant, però tampoc no tinc ningú al capdamunt, tret del client. Creieu-me si us dic que aquest és el pitjor cap que es pot tenir. És el més tirà i capriciós de tots els caps possibles. Sempre surt amb innovacions estrambòtiques i amb idees pròpies. La gent hauria de saber que quan vol que li facin una obra ha de deixar les seves idees de banda, bandejar-les el més aviat possible. Esmussar-se el cervell per tal que no surtin pensades cantelludes. La imaginació és l'enemic de la reforma. Ho dic per mi i per altre col·lectius. Tinc amics paletes, que posen rajoles i fan parets. Tenen el mateix problema que jo. La refotuda imaginació dels clients. Es pensen que les coses passen com a dins d'un ordinador. Que les parets es poden moure a voluntat, sense esforç. Que paguen pel resultat final. Quina bestiesa pensar que no es paga per hores. Potser a ells a les seves feines d'oficina o del que facin no els paguen per hores? Si un matí s'estan tocant els collons perquè els hi han donat malament les instruccions deixen de cobrar? O si fan una feina malament els hi descompten del sou? Mai a un oficinista. Tanmateix pretenen que jo els faci descomptes. Em surten amb el pressupost. El pressupost és purament orientatiu. De cap manera no resulta un contracte ferm si sorgeixen imprevistos. Aquestes coses s'han de pagar. Si la consistència del mur no es prou per aguantar el reixat cap posar-hi reforços. I no voldran que els pagui jo, oi que no? No seria lògic. Emperò, amb aquests clients sempre tinc problemes a l'hora de modificar les condicions del contracte. Es pensen que jo m'he de fer càrrec de totes les contingències que van apareixent, com si fos un gran contractista, jo. Com si tingués titulació d'enginyeria de camins. Es pensen potser que puc funcionar com una companyia d'assegurances, que té els calerons a punt pel que pugui passa, i que paguen els desperfectes en cas d'accident. A les obres casolanes això no passa. Si hi ha contratemps s'han de pagar. Trinco-trinco. Aquí és on comencen tots els problemes. Tret d'això podria dir que la meva feina és immillorable. Sense ningú que em mani i sense haver-me d'amoïnar de manar ningú. Tot és perfecte. Però al final sempre té que aparèixer el client. Es pensen que si estàs de bon humor els estan estafant. Ja us ho he dit molt cops. Aleshores surten amb que no volen pagar les recàrregues, que tenen un contracte. Aleshores tu fas el reixat o l'escala de fusta o el que sigui amb els diners que et queden del pressupost. Llavors et diuen que el resultat que els hi has presentat no s'ajusta al que havíem convingut. Un malson. Encara que és molt millor fer les coses diferents de com les havien planejat els clients que passar-se de pressupost. Si et passes no hi ha res a fer, a no ser que ho detectis al començament de l'actuació. A part d'això tenim el problema de la logística. Jo personalment haig de fer totes les gestions. Haig de ramblejar-me tots els magatzems de materials, com si no tingués altra cosa a fer. En això, tu, Escofet, ho tens molt millor. Pots convocar al teu despatx els teus proveïdors. Però jo haig d'anar als magatzems amb la furgoneta. Sort encara que em carreguen les comandes al vehicle, perquè de vegades em fa l'efecte que els hi sap greu de fer-ho. Compro fustes sobretot, fustes sense treballar. També barres de ferro, pels reixats. Alguns són veritables obres mestres. Però no em vull allunyar del tema del treball. De vegades em demano si realment el que faig es pot considerar un treball. De feina no en falta, això està clar, de fet faig més hores que les que pertocaria amb la llei laboral a la mà, tanmateix depenc de mi mateix. No haig de suportar que ningú em mani. De fet a la meva joventut vaig abandonar el taller durant algunes temporades. Em va agafar la fal·lera que la fusteria i la ferreria no tenien futur, que hauria d'abandonar l'ofici algun dia, cosa que han hagut de fer molts efectivament, i que ja es veia a venir per aquelles èpoques. Aleshores vaig treballar en un bon grapat de feines diverses. Volia trobar la que em garantís millor un futur sense entrebancs ni ensurts. Vaig fer durant una temporada de recepcionista a un edifici. La feina era tranquil·la, fins i tot ensopida. Tantes hores allà assegut, esperant la visita del carter, o que algun veí és despengés per allà i creués el llindar del portal o sortís de l'ascensor, que prèviament s'havia vist baixar pel forat. Us estic parlant d'una casa del centre, més vella que l'anar a peu, que el cagar ajupit, vaja. Pels que hi habitaven allò era finíssim. Però per a mi era un edifici vell i res més. Les escales tenien uns marbres desgastats i polits de tantes petjades, deformats per la banda en que hom acostuma a posar-hi el peu per a pujar. De l'ascensor que voleu que us expliqui? Era d'aquells que no tenien parets, de manera que la caixa es veia pujar i baixar com en uns grans magatzems. Els veíns eren la major part idiotes. Allà sí que m'havia d'empassar l'orgull. Per això vaig tornar al taller. Els veïns em tractaven com un serf. Alguns amb l'esquena tan enravenada que semblava que s'haguessin empassat el pal de fregar. Quan els veia venir feia una llambregada vers l'armari de les eines i mirava el pal de fregar o d'una escombra que sobresortia. Era ben bé el mateix. Baixaven amb els seus abrics fins als genolls, i les sabates llustroses. Havien de ser rics per força, per poder-se permetre de tenir recepcionista. En aquella porteria vaig aprendre que les feines a càrrec d'altri no compensen el sacrifici. Havia d'aguantar el mateix que amb els clients i per un sou fixe, mentre que ara si treballo més guanyo més, i si hi ha més clients treballo més. A la porteria era ben bé a l'inrevés. Encara que hi hagués una corrua de veïns esperant per dir-me els bons dies amb impertinència i ben ufanosos, i esperar que els obrís la porta, jo no cobrava ni un cèntim més per això. I els dies en que per qualsevol raó no passava una ànima en tot el dia i havia de perdre el temps emplenant els mots encreuats del diari, doncs el mateix. No tenia cap plus de feina o d'avorriment. Sempre el mateix i sempre el mateix sou. Per això, encara que pugui renegar en alguns moments, m'estimo la meva feina al taller. Sé que em paguen sempre per avançat, que no haig de fer feina a cegues, sense saber quin serà el seu destí final, si me la pagaran o no. És clar que alguns clients es neguen a pagar, hi ha gent molt barruda que et fa l'encàrrec i et dona la paga i senyal però que no té més diners. Després el negoci que tenien encaboriat per aconseguir els diners no els hi funciona. És el moment de les excuses i les cares de compunció. Ja me les conec prou bé aquestes cares. De totes maneres es tracta només d'un fenomen minoritari, i encara la majoria acaba per pagar després que els denunciïs. El fet és que quan faig saltar els encenalls per modelar la fusta, o quan trec el ferro roent de la brasa per tal de retòrcer -ho a cops de mall, veig relluir l'enclusa i sé que aquells cops em retribuiran uns beneficis, a part que estic fent una cosa útil a la vegada. No penseu vosaltres que molts dels que treballen a oficines i a les administracions fan feines del tot improductives?
En Solleres jugava amb un quadradet de paper que havia fet del tovalló. L'havia anat doblegant sobre si mateix un cop i un altre fins a aconseguir una mena de piloteta minúscula. Tots dos restaren mirant en Procert. En Dudenci, el propietari de l'establiment i únic cambrer, aparegué amb una safata a la que diposità una copa buida. La copa no va caldre reposar-la doncs era la del senyor Escofet, que ja s'havia demanada una altra.
- Mira, Procert, prosseguí el senyor Escofet, potser tens raó en això que dius, però molt tangencialment. M'explicaré si no et fa res. Resulta que per la gent que fa treballs manuals, com ara és el teu cas i en certa manera el d'en Solleres, les feines burocràtiques us semblen una perfecta pèrdua de temps. No podeu estar més equivocats. El cas és que sense aquestes feines les vostres no tindrien cap sentit. Podries esforçar-te el mateix a polir una pedra per exemple, fins a deixar-la fina com un còdol, i no t'hauria servit per a res. O podries fer un forat a terra ben fondo i cansar-te molt, però se
nse algú que hi pensi no et serviria de res. Has d'adonar-te que cal gent que pensi, i normalment quan està cansat és molt difícil pensar. Es tenen idees equivocades. La persona que ha de pensar cal que estigui descansada. Aquest és l'oficinista, l'administratiu. Aleshores veuràs amb claredat que la mateixa gent que fa d'escarràs no pot prendre les decisions. A mi em sembla del tot evident. Tu mateix, Procert, no prens les teves decisions. Són els clients els que decideixen com tu mateix dius. Ells et diuen l'alçada del reixat, el nombre de barrots, verticals i horitzontals, si el reixat ha d'acabar en punta cap a dalt o girant cap endins o cap enfora, amb forma de fletxa o de prisma, si s'ha de pintar de negre o d'un altre color, si la porta ha de tenir forat per la bústia, a l'esquerra o a la dreta. Totes aquestes decisions te les ben estalvies. Només has de prendre notes i fer el que et demanen. Però has de saber que totes aquestes coses que cal triar volen el seu temps i el seu raonament, són una despesa de recursos. No infravaloris el teu capidor. La seva tasca és d'allò més important. Sense aquest recurs no som res. Per això em sorprèn que titllis d'inútils unes persones que fan una feina tan fonamental. M'objectaràs que sense els primers no hi ha els segons, que calen els fusters per poder dissenyar cuines de fusta, i calen els carregadors per poder repartir els productes. I que és abans a la història i a la lògica la feina feixuga que la de pensament, però això no serveix per treure valor al que fan els oficinistes. Fan la seva feina i posen el seu gra de sorra d'una altra manera. Sense oficinistes la meva fàbrica no existiria. Cap fàbrica no existiria. No valdria la pena de tenir-ne una sense burocràcia. Ningú no fabricaria vestits ni bufandes o mitjons. Aniríem nus. Com anaven els homes a la prehistòria. No tenien fàbriques i per tant només podien vestir les pells dels animals que mataven, i gràcies que podien. T'has d'adonar que de cap manera no es poden dir inútils a unes gents que fan que tota la maquinaria funcioni. És cert que dins de qualsevol engranatge les rodes són fonamentals, i que sense elles no funcionaria la màquina de cap de les maneres, però també ho són les cadenes de transmissió, i fins i tot l'oli, sense el qual no podria funcionar si més no per gaire temps.


7

En Solleres prengué la paraula. Primer s'aclarí la veu amb un lleu estossec. Després feu un glop de la seva copa i encengué un cigarret. Era l'únic que fumava de tots tres, el senyor Escofet havia deixat els havans feia temps.
- Pel que fa al que dius dels oficinistes haig de treure't la raó. Si no fessin res encara rai, em donaria per satisfet. El cas és que fan, i molt. A les presons hi ha funcionaris de tota mena, sempre amb el mata-segells a punt per empaperar-te ben empaperat. Els haurien de prohibir aquests procediments. Només són una font d'injustícies. La feina hauria de ser abolida. Només crea diferenciacions socials. Hauríem de fer tots front comú per les mateixes causes justes. Em direu que sóc un idealista. Ho reconec. N'he vistes de tants colors que ja he perdut l'esperança. Trobo que haurien de suprimir-se tot d'una totes les diferenciacions socials. Fer imperar l'igualitarisme més absolut, capgirar-ho tot ben capgirat. Només així s'aconseguiria fer justícia. El món ara mateix és essencialment injust, es basa en el mal repartiment dels bens i en la claudicació dels més febles. I fins i tot dels forts, perquè ja pot ser un fort com un roure que si et toca la banda de perdre no hi pots fer res. Has d'aguantar el que et caigui. Mentre que si ets un sòmines però vas a raure a la banda de guanyar resulta molt difícil que te les vegis magres alguna vegada. Aquesta és una gran injustícia, i el treball hi esta relacionat. D'una manera essencial, aquesta paraula havia agradat en Solleres. Per accedir a aquestes feines d'oficina cal tenir el graduat escolar, i això no està a l'abast de tothom, no per exemple dels immigrants, ni de les gents més incultes. Perquè ho demanen aleshores? Només per establir una diferenciació social a l'hora de donar les feines. No te cap altre sentit. Si es tracta de saber llegir i escriure ho podrien dir amb totes les lletres. En fi, jo tinc el graduat, així que no m'afecta directament. Però penso sovint en la quantitat de gent que no ho té i que per aquesta raó ha de renunciar a un munt de feines. Ho trobo una flagrant injustícia. I més tenint en compte que a moltes feines d'oficina no cal saber llegir i escriure, només dipositar-se un mateix a la poltrona i veure passar les hores. No parlo de les secretàries o els auxiliars, que evidentment han de saber aquests dos punts, sinó dels principals directius. Hi ha molts dels quals es podria dubtar que realment reconeguin la grafia de l'alfabet, doncs no fan més que xerrar amb uns i altres i amenaçar amb males maneres. Jo me'n trobo a diari a les feines que em surten. Algun d'ells sempre es despenja amb una peroració sobre la feina ben feta, me la diu a mi o a algú altre conscient que tots els treballadors estan escoltant. Aquesta mena de gent sí que són del tot inútils. Algú els hauria de fer pagar la seva pesadesa i manca de sensibilitat. No pot ser que a sobre que la gent fa la feina feixuga i desagraïda, un vicepresident o un agregat de vendes, que ni tan sols és l'amo o el gerent de la fàbrica o el magatzem, a sobre et clavin el sermó. Aquesta gent potser no tenen ni el graduat escolar. Tampoc no ho necessitarien per fer la seva feina, parlar a reunions i fer esquemes infantils que després els altres han de polir. Ho he vist fer més d'una vegada. Pel que fa a mi si que ho tinc el graduat. M'ho vaig treure a la presó. De res no m'ha servit. Tantes hores de cal·ligrafia per fer bona lletra i tantes empollades de les taules de multiplicar i els trencats, tot només a canvi d'un paperot que no serveix per a res i que no obre cap porta. No les que a mi m'agradaria que se m'obrissin. Potser ara podria treballar a una oficina. No us penseu pas que no ho rumio de vegades. Però de seguida penso en l'ensopiment i la degeneració en que entraria. Em faria emmalaltir haver de passar tot el dia escarxofat a la butaca de rodes repassant informes o gratant-me la panxa. Em fa veritable pànic de pensar que podria passar a engrandir les nòmines d'alguna gran corporació multinacional. Aquests sí que són una bona colla de lladres. Amb les seves polítiques. En sé una mica, tothom en sap una mica de les seves metodologies de treball. Ja cal que t'apliquis de valent per tal de pujar en una d'aquestes organitzacions, els que són a dalt tenen el mateix problema que tu, que hi ha massa esglaons fins el cim de la piràmide, les esperances d'arribar-hi són quasibé nul·les. Jo no me'n faig, i per això rebutjo ofertes de treball en oficines, tret d'algunes de temporals. En el fons m'agrada el meu estil de vida, les feines passatgeres.
- No saps res de la importància del treball d'oficina. Ni de la importància de l'autoritat dins qualsevol organització. De veritat, és necessari que hi hagi algú al capdamunt, és natural, i no ho dic perquè jo ho sigui de la meva pròpia. Per altra banda aquest problema del cim ho té tothom. Jo mateix tinc els meus proveïdors, i els meus clients. Alguns dels clients són importants multinacionals, i quan els vaig a visitar a les seves seus centrals em tracte com una mena d'empleat, com si ells em permetessin de mantenir la meva fàbrica a tall de franquícia si fa no fa. Em sap molt de greu que em tractin així. Noto que la meva llibertat s'estreny una mica més cada cop que tracto amb algun d'aquests clients importants. Per tant no és pot dir que sigui exclusiu de les multinacionals el fet de tenir el cim molt allunyat. Tothom, en la seva vida quotidiana, té algú per sobre, tret de quatre o cinc persones al món que se n'escapen. De fet jo, amb la meva fàbrica i tot, em trobo més a la vora de vosaltres dos que no pas us penseu. El que passa és que no teniu altres referents. Si sabéssiu la quantitat de persones a les quals he de reverenciar per poder continuar les meves activitats. Hi ha de tota mena, i ara no és el moment de fer-vos cinc cèntims. Per exemple un dels delegats de vendes a Catalunya de la multinacional ..., ni tan sols és membre del consell d'administració. I jo haig de parlar amb ell per tal de vendre fins a un quaranta per cent de la producció de la fàbrica. Es pot dir que en depenc completament. Aquest brètol em tracta com un franquiciat, com si la fàbrica fos més seva que meva. Em fa preguntes humiliants al respecte de detalls que són absolutament de la meva competència, com ara les condicions dels obrers, l'antiguitat i models de les màquines i altres coses que no han de tenir cap interès per a ell. S'hauria de preocupar només del preu del producte final i de la seva qualitat, centrar-se en l'objectiu de la transacció, tanmateix insisteix a tenir reunions i parlar de tots aquests detalls interns de la factoria. La fàbrica és meva, no seva. Ho hauria de comprendre, tanmateix s'aprofita de la seva posició de força, del fet que una part substanciosa de la producció va a raure als seus magatzems. D'alguna manera considera que té la fàbrica en lloguer i que pot fer i desfer a la seva voluntat. Jo no puc fer-hi res més que accedir a les seves peticions. I això que ni tan sols es tracta del gerent de la multinacional, només d'un simple delegat. Deu tenir sis o set nivells per sobre seu abans d'arribar al veritable director general de tot plegat. És molt humiliant. Fins i tot més que el que us podeu trobar a les vostres feines respectives. Al capdavall descarregar embalums o carregar-los a un camió no requereix cap esforç ni cap autoestima, tret de l'esforç físic. El meu cas és molt pitjor, perquè d'alguna manera podria aspirar a la llibertat. Haig de veure a diari com els meus empleats es pensen que jo mano, em miren amb enveja alguns, i els directius de la fàbrica també és pensen que mano, tothom és pensa que mano, tinc l
a llibertat a frec dels dits, i tanmateix haig d'aguantar el pallús de la multinacional amb el seu quaranta per cent, no deu fer ni cinc anys que es va titular en empresarials i ja es pensa que ha nascut per menjar-se el món. El món se'l menjarà, però abans em farà la punyeta una bona temporada. I quan el substitueixin per un altre aquest serà més ruc i més gamarús, i encara hauré de sentir nostàlgies. La veritat és que la feina no agrada a ningú.
- Segueixo pensant, seguí en Procert, que més llibertat que tu la té poca gent. És clar que sempre et pots trobar algú més poderós, o més ric o amb més propietats, arribant al final al més ric o poderós de tots, però el cas és que les relacions de les altes esferes són més suaus. No es poden comparar les teves friccions d'índole metafísica amb aquest jove emprenedor que ens comentes amb les excentricitats i fixacions capricioses dels clients que jo m'hi trobo cada dia. Alguns tenen unes sortides realment sorprenents, com un que em va sortir fa dos mesos que deia que el color del marbre no conjuntava amb les rajoles i que ho volia canviar tot de dalt a baix. "Em pagarà la feina, oi?" Li vaig demanar. La resposta va ser que no, segons ell no li havia portat el marbre que havia triat! I es pensava que jo li tornaria a muntar tots els mobles amb un altre marbre, havent de llençar peces fixes i malmetent en alguns casos la fusta, per una qüestió cromàtica insignificant. Val a dir que el color del marbre ho havia triat el mateix, i que al capdavall només es pot triar entre una gamma de colors ben definida. Em deia que no s'havia fixat abans, que volia un marbre un pel més clar. Com si les pedres de marbre es pintessin a sobre! Quin animal. I així hi ha un munt, que sempre surten amb coses estranyes. Això no t'ho trobes a la teva fàbrica. Aquest de qui parles de la multinacional et fa les preguntes escaients per tal de protegir la seva inversió. Jo ho entenc, també hi tracto amb multinacionals, amb grans distribuïdores de fusta, marbres i metall, volen protegir la seva inversió. En el teu cas es tracta de les línies de teixit que fabriques. Si els hi canvies el to o la textura les peces de roba resultants semblaran diferents. És com ara si a mi em canvien el color de la fusta perquè fan servir un altre tipus de vernís, o comencen a agafar les pedres d'una altra cantera. Aleshores les combinacions cromàtiques canvien. No es pot tolerar una cosa semblant. S'ha de tenir consciència que els colors i les textures fan la identitat d'una producció. Per tant és comprensible. Però ja parlarem més endavant de les multinacionals, mereixen un capítol apart. Pel que fa a la feina no penso que totes siguin iguals, i que hi hagi aquesta llei de compensació que faci que els que estan més amunt treballin més i tinguin més maldecaps. Aquesta és una visió molt ingènua de la jugada, impròpia per altra banda d'una persona culta i informada com tu, Escofet. Hauries d'adonar-te que conforme baixa la graduació social puja la injustícia, l'escarrassament, i les mancances de tota mena. Els que són a dalt viuen millor i treballen menys, i els de sota just a l'inrevés.