Cercador
LA FARMACIA
Un relat de: jomagi- Compartir:
LA FARMÀCIA.
Feia dies que sense donar-me’n compte al passar pel davant de la farmàcia, situada en un carrer més avall d’on visc, va cridar-me l’atenció un lluminós ròtol brillant de color verd intens com el d’uns anuncis d’una marca d’insecticides per matar escarabats, xinxes, àcars i demés bestioletes.
Vaig restar-hi palplantat i bocabadat una llarga estona. Aquell reclam lluminós tant cridaner en forma de creu, en incessant moviment creant mil i unes formes geomètriques va marejar-me, tant, que vaig caure desmaiat a la vorera.
Em costà una mica recuperar-me de la patacada però, l’endemà mateix ja hi tornava a ser. Aquelles incessants variacions resplendents tenien un repertori tant intens de formes i moviments, que per uns moments vaig pensar que algú ho cuitava adés des de lluny estant; com si seguís una partitura barroca tenebrosa i enrevessada o l’extracte d’unes equacions exponencials sobre la mecànica quàntica de les cordes de Planck...
Tot i que cada dia em retirava cap a casa marejat, l’endemà jo cap allà, palplantat com un clau; delerós per engolir-me aquell castell de llums dia rere dia. Bé, això si és que no ho tenien tancat ho no estaven de guàrdia. Un cap de setmana que no varen obrir, vaig cercar una altre farmàcia de torn i la creu, la veritat, era insípida i d’un verd desgastat i trist.
Aquesta dèria va durar-me moltes setmanes, masses. Em sentia francament il·lusionat però, també esgotat, ja que ben just menjava i dormia, tot per la necessitat de mirar amb els ulls com unes taronges aquella embriagadora creu que em deia “coses” que jo no comprenia...
En la solitud del meu pis vaig intentar fer deduccions sobre aquelles configuracions lumíniques que tant m’hipnotitzaven, esforçant-me tot traient profit de la meva disciplina de catedràtic en Ciències, ja jubilat... Però no hi havia manera de poder-ne deduir res de lògic... Vaig sentir-me, molt, molt decebut de mi mateix. Jo esperava descobrir, no sé, un nou codi matemàtic o desxifrar un seguit d’utopies perseguides durant anys i anys... Vaig deixar-ho córrer.
L’altre dia mentre esperava tanda en el CAP, vaig llençar a la paperera els últims apunts matemàtics de la meva recerca inaprofitable.
El meu metge em confirmà que l’imparable Alzheimer avançava.
Feia dies que sense donar-me’n compte al passar pel davant de la farmàcia, situada en un carrer més avall d’on visc, va cridar-me l’atenció un lluminós ròtol brillant de color verd intens com el d’uns anuncis d’una marca d’insecticides per matar escarabats, xinxes, àcars i demés bestioletes.
Vaig restar-hi palplantat i bocabadat una llarga estona. Aquell reclam lluminós tant cridaner en forma de creu, en incessant moviment creant mil i unes formes geomètriques va marejar-me, tant, que vaig caure desmaiat a la vorera.
Em costà una mica recuperar-me de la patacada però, l’endemà mateix ja hi tornava a ser. Aquelles incessants variacions resplendents tenien un repertori tant intens de formes i moviments, que per uns moments vaig pensar que algú ho cuitava adés des de lluny estant; com si seguís una partitura barroca tenebrosa i enrevessada o l’extracte d’unes equacions exponencials sobre la mecànica quàntica de les cordes de Planck...
Tot i que cada dia em retirava cap a casa marejat, l’endemà jo cap allà, palplantat com un clau; delerós per engolir-me aquell castell de llums dia rere dia. Bé, això si és que no ho tenien tancat ho no estaven de guàrdia. Un cap de setmana que no varen obrir, vaig cercar una altre farmàcia de torn i la creu, la veritat, era insípida i d’un verd desgastat i trist.
Aquesta dèria va durar-me moltes setmanes, masses. Em sentia francament il·lusionat però, també esgotat, ja que ben just menjava i dormia, tot per la necessitat de mirar amb els ulls com unes taronges aquella embriagadora creu que em deia “coses” que jo no comprenia...
En la solitud del meu pis vaig intentar fer deduccions sobre aquelles configuracions lumíniques que tant m’hipnotitzaven, esforçant-me tot traient profit de la meva disciplina de catedràtic en Ciències, ja jubilat... Però no hi havia manera de poder-ne deduir res de lògic... Vaig sentir-me, molt, molt decebut de mi mateix. Jo esperava descobrir, no sé, un nou codi matemàtic o desxifrar un seguit d’utopies perseguides durant anys i anys... Vaig deixar-ho córrer.
L’altre dia mentre esperava tanda en el CAP, vaig llençar a la paperera els últims apunts matemàtics de la meva recerca inaprofitable.
El meu metge em confirmà que l’imparable Alzheimer avançava.
Comentaris
-
Pampallugueig[Ofensiu]Nil de Castell-Ruf | 15-02-2020 | Valoració: 10
A mi també la fulgor pampalluguejant de les creus de les farmàcies m'hipnotitzen. I la veritat és que aquestes donen ple de vida a l'entorn on s'hi troben. Llegint el teu relat, escrit amb una mestria que llisca com la seda, havia arribat a intuir que acabaries narrant una experiència mística o de caire religiós i vet aquí que em trobo amb un maleït diagnòstic de l'Alzheimer. Salut, Nil
-
benvingut !!![Ofensiu]Gardenia | 03-02-2020 | Valoració: 9
Jomagi, teia molt de temps que no trobava un relat teu. Espero que continues publicant Un bon relat. Felicitat
