La família

Un relat de: Daniel N.

1

Al bar d'en Dudenci sempre hi havia gent a dojo. Les barres eren a vessar, i els clients s'engrescaven en converses.
A la taula seien tres persones, el senyor Escofet gras i amb les galtes rodanxones. Tenia una fàbrica tèxtil als afores, tot i que malbaratava les tardes al bar, herència del seu pare i que ell havia aconseguit de mantenir si fa no fa.
Al seu costat seia en Solleres, un ex-convicte que havia deixat el gremi. Ara treballava com podia en feines temporals. La seva condició d'ex-presidiari no li treia punts entre els altres companys, estaven avesats a quasi tot.
El tercer de la taula era el Procert, senzillament es dedicava al seu negoci, era un altre menestral dels molts que encara quedaven a ciutat.
- No em queixo de la meva existència, digué el Procert, faig la meva feina el millor que puc o que sé, i la gent em paga el suficient com per pujar una família. Només faltaria que hagués de ficar-me en negocis que estan molt per sobre de les meves ambicions. No m'ho penso pas. Les coses s'han de prendre tal com venen, amb positivisme. Tot podria ser pitjor d'alguna manera o una altra.
- Tu perquè ets un urbanita, replicà en Solleres, avesat a totes les comoditats, sense excessos. Hauries de sentir la sensació de perill de fer coses que ningú no fa. Aquesta sensació ho justifica tot. No entenc com pots dir que la teva vida t'està bé, amb tota l'apatia que t'envolta, la manca d'emocions.
- No necessito estímuls, en Procert volia seguir la seva argumentació, els estímuls només serveixen per atreure els problemes. Allà on hi ha estímuls hi ha problemes. Els problemes són la darrera cosa que jo desitjo. Abans preferiria la mort. Qui en vol de problemes? Cal prendre's la vida tal com és, amb els seus alts i baixos. No fer-se mala sang per coses que no tenen solució. Tu, Solleres, et fas mala sang amb freqüència. Per insignificàncies. Digue-li tu, Escofet.
- No sé que vols que li digui.
- Alguna opinió tindràs al respecte, oi?
- No us estava escoltant.
- Segueixo pensant que les emocions ho són tot, en Solleres seguia pel seu camí, com es pot renunciar a tots els sentiments? Als canvis sobtats, a les aventures. El món no té cap sentit sense aventurers. De fet jo penso que ha estat creat pels aventurers. La resta no sou més que comparses. Ara mateix no en tinc gaires d'aventures, però tot plegat pot canviar en qualsevol moment. Qui sap el que em reserva el futur? Penso que les coses no s'han de prendre tal com venen, sinó enrevessadament, així se'ls hi pot treure el suc, fins a la darrera gota. Treure el suc dels esdeveniments, de les persones, de les coses, de tot plegat. Si no es fa es cau en la rutina, en l'escarxofament, es forma part del mobiliari. Jo no sóc una màquina de dur diners a la família. La família ja s'ho farà. Que s'hi posin fulles!
- La família és molt important. Són una recompensa, precisà el senyor Escofet. Trobo que et prens amb massa poca seriositat una cosa que es ben important. La família per davant de tot. I no em refereixo a l'empresa o als treballadors. Per mi són veritablement com una família, però no em refereixo a ells. Estic parlant de la família propera, els fills i la dona, en aquest ordre. La família és el puntal de la societat. Si més no de la meva societat, de la que jo puc capir. Sense família no faria res a la vida, em donaria al beure i dormiria al carrer. Quina importància podrien tenir les coses sense algú per qui aconseguir-les. Les riqueses i les prebendes no tindrien sentit sense la família, els hereus, tantes coses.
- Jo no deixo hereus, apuntà en Solleres, només tinc fills. La meva dona se'n ocupa. Ja no vivim junts com ja sabeu. Fa molt de temps que ens varem separar. No li perdonaré mai que em deixés sol tancat a la garjola. En fi, que no em deixa veure els fills, diu que sóc una mala influència. Quines penques. Ella és una influència encara pitjor. Pel que a mi respecta no m'importa ni un bri. Per quina estranya raó hauria de voler veure els meus fills? Em retallen la llibertat. Escofet, estàs molt equivocat si penses que tot el teu sacrifici servirà per alguna cosa. La família no t'ho agrairà, els fills et xuclaran tot el que puguin fins que estiguis vell i tronat, aleshores es fregaran les mans pensant en el que els deixaràs. Ja ho fas bé de dir-los hereus. Tanmateix això a mi no em passarà. No tinc cap esperança en aquest sentit, i per això mateix no tinc res a témer. Quan em mori potser deixo alguns deutes per qui em vulgui enterrar, i res més. Vull que em soterrin amb la mateixa riquesa que tenia en venir al món. No vull pompes ni plors, ni música de cambra, ni que sonin violins o altres instruments donats al llagrimeig. La família no sabrà res de mi quan jo em mori. L'única que podria anar a l'enterrament seria la meva mare, i espero ser jo qui l'enterri a ella.
- Així, doncs, puntualitzà el senyor Escofet, tens alguna mena de sentiment per la teva mare. Això contrasta amb la teva filípica contra la família, no trobes? En el fons tots tenim algú proper pel qual fem les coses. De vegades, en situacions extremes, fins i tot els amics poden resultar familiars, poden fer les funcions que no els hi pertoquen. Més vegades del que us penseu, hi ha molta solitud al món, moltes famílies desunides. Em sap greu que diguis aquests coses sobre la teva. Deus ser una persona molt infeliç. Jo sóc de l'opinió que s'ha de tenir molta cura dels més propers. Són sang de la teva sang, encara que pugui semblar que caic en el tòpic. La teva sang, o una de molt semblant, corre per les seves venes. Els hi deus tot el que tens al món. I a la dona, encara que la teva sang no corri per dins seu. Al capdavall la sang dels teus fills és una barreja d'ambdues sangs. Em penso que m'estic embolicant amb tanta sang, i començant a marejar. Cambrer!
No hi havia cap cambrer al local. De fet el senyor Escofet desentonava força en aquell ambient, la major part de la gent que hi havia per allà eren clients que quan no estaven directament bruts, necessitaven un bany per no començar a estar-ho. El senyor Escofet havia descobert el bar un dia per casualitat. Sentia que tenia ganes de barrejar-se amb la gent d'a peu, saber el que pensaven. Aquell bar era prou lluny de casa seva i de la fàbrica com per que algú el pogués reconèixer o relacionar. De seguida va fer amics, sobretot perquè sovint pagava la ronda, de manera que es va acostumar a anar-hi per les tardes, abans del vespre, mentre la seva dona el feia al despatx de la fàbrica. De fet la seva dona sabia perfectament el que feia el senyor Escofet. L'havia manat seguir i s'havia assabentat. Li va fer sospitar el fet que quan trucava a la fàbrica mai no era a partir de les sis. Aquesta mena de coses s'acabaven sempre per saber entre marit i muller.
- La meva dona no sap que vinc aquí a passar les tardes, informà el senyor Escofet, si ho sabés no ho aprovaria. Aquí es prenen begudes alcohòliques, i es juga a cartes i es fan apostes. Tot això no ho aprovaria. Es una santa dona. Estic molt agraït al cel que m'he l'hagi donada.
- No es teva, beneit!, a en Procert li sortiren les males puces, et penses que Déu en persona te l'ha donada? Tu l'has trobada pel camí. Sabeu que us dic, que a la porra amb la família. Són una càrrega. Els fills són molt macos, sobretots de petitons, però quan creixen són un llast. Jo només treballo per ells, tot s'ho mengen i s'ho gasten. Trobo que és un gran error això de la família, de tenir-ne, de fer fills i voler-los pujar. Molt millor seria que no n'hagués tingut cap. Què en faig jo de cinc desagraïts. De marrecs són adorables, això ho reconec, però després comencen a pensar per si mateixos, i se les empesquen totes per tal de treure't els calers. Amb excuses i martingales, tot pels diners. Només pensen que a gastar. Si no gasten sembla que no són persones. Quan en la meva opinió passa totalment a l'inrevés. Jo n'estic fart de la família. Si pogués desfer-me de la meva ho faria. Em podeu ben creure. Són uns desagraïts. L'altre dia, el més gran, el Forquill, va agafar unes sabates velles d'un contenidor i va amagar les noves. Quan el vaig veure, naturalment em vaig estranyar, però com que tampoc els hi paro massa atenció vaig pensar que potser feia temps que no m'hi fixava. Al final em va treure sis bitllets de deu. Esclar que podia ser que les sabates fossin velles de veritat i jo no m'hagués adonat. Amb tants de fills un no pot estar pels detalls. En fi, que segurament s'haurà gastat els diners amb al xicota.
- Ben gastats que estaran aleshores, digué el senyor Escofet, per la família no s'ha de ser garrepa. No és per altra raó que es guanyen els diners. Per gastar-los en coses bones. Naturalment comprenc que amb cinc criatures els diners es deuen fer fonedissos amb facilitat, i més tenint en compte que algun dels cinc ja no és criatura sinó tot un home. Potser l'hauries d'introduir en l'habit del treball. Estimar massa la família pot ser contraproduent. Ho diuen tots els experts. Es fa un magre favor als fills mal educant-los, malcriant-los donant-los de tot. Han de saber el que valen les garrofes. Jo vaig heretar la fàbrica del meu pare, però ell em va fer saber el que costava sortir endavant. Jo vull que els meus fills també ho aprenguin, això, serà una lliçó important per a ells. Una lliçó que els convendrà de no oblidar. Les coses costen de guanyar. Una cosa és l'amor per la família, però sense ensucrament. De vegades penso en aquestes famílies pobres i ben avingudes, en que els infants són els reis de la casa, en que els pares fan d'ases poc o molt. S'equivoquen molt greument, i aquesta mena d'errors s'acaben per pagar. Els fills s'han d'estimar molt, però alhora s'ha de ser inflexible amb ells quan estan equivocats. No es pot permetre que es malmetin per males costums. Els hàbits són la cosa més principal que hi ha. S'han de conrear sempre.
El Procert s'inserí a la conversa mentre el senyor Escofet agafava aire.
- Com vols ensenyar res als fills? Tot el que els h
i ensenyis ho veuran a l'inrevés al carrer, entre els seus amics, amb els pares dels altres nens. El que a una casa és objecte de veneració, com la més sagrada de les veritats, en la del costat resulta que se'n foten. Així no es pot anar enlloc.


2

- En això no tens cap raó, continuà l'Escofet, hi ha valors universals, que tothom respecta i que són sempre els mateixos, a totes les bandes del món. A qualsevol latitud, si fem excepció d'algunes tribus perdudes que sempre tenen costums estranyes. La resta ens regim per unes normes. Tothom les ha de complir. Pel que fa a la família no se m'acut cosa més important. Cal tenir-ne cura tota la que es pugui. Ara em ve al cap pensar de la meva mare, per a mi va ser un drama que morís. Però així ho va voler deu. La recordo enllitada, amb la mirada perduda, ulleres dessota els ulls, amb les mans caigudes, com un lliri pansit. A dins del llit ben embolicada de llençols. Se la va endur una meningitis. Jo encara era un marrec. Recordo perfectament les darreres hores amb ella. Quina sensació més esborronadora, la mare que tant havia estimant era davant de mi, la vida se li escolava entre els dits com sorra de la platja. Aquestes coses no les haurien de passar els infants. Segurament m'ha marcat per la resta de la meva vida. La meva mare era allà, sense a penes moure's, envoltat de la família més propera, i un metge que li anava prenent el pols. La meva mare suava i tenia la mirada perduda. Els records que tinc d'ella són molt dolços. Jo tenia només vuit anys quan va morir. Quines passejades ens donaven pels voltants de la casa. Aleshores vivíem a una urbanització, als afores de la ciutat. Allò sí que era llibertat. De fet ara també visc a una urbanització, però no hi ha punt de comparació. La llibertat que tenia aleshores no l'he tornada a tenir. No sabeu quants cops hi he pensat en totes les coses perdudes. Les olors, els sabors, els colors de les flors combinades al jardí. La meva mare s'encarregava personalment, tot i que teníem jardiner. Li agradava tant barrejar-se amb totes aquelles olors. Després ella mateixa en transportava el flaire. Em posa trist parlar de la meva mare. Era una dona abnegada, com cal que siguin les dones.
- No totes cal que siguin abnegades, precisament, incidí el Procert. Tot al contrari, contra menys abnegades siguin millor. L'abnegació per part de la dona és una propietat molt enutjant. Sempre tenint cura de tot, sempre mirant-te per sobre de l'espatlla, com si fessin coses la mar d'importants. En el fons només fan que treballar i cuidar els fills, coses necessàries, sí, però del tot substituïbles. Trobo que es donen massa importància per no res. Sempre amb la mirada disposada a llençar retrets, mirant per totes les cantonades a veure si has perdut un bitllet, per llençar-te en cara que ets un malgastador. Les dones sempre tenen el retret a la boca, i també les mares. Ara mateix no em ve de gust parlar de la meva, però us diré que no em venen ara a la memòria records especialment bons.
- Això és el que penses tu de la teva mare, replicà el senyor Escofet, però no es extrapolable a totes les famílies. La meva sí que ho era de santa. No treballava, d'això ja s'encarregava el meu pare, que hi esmerçava totes les hores. Ella només estava per nosaltres, per educar-nos amb afecte i consideració. Les minyones s'encarregaven de les tasques domèstiques, i la cuinera. M'estranya molt que la meva mare es volgués ocupar personalment dels seus fills, de mi també. Les dones de certa categoria acostumen a deixar aquesta feina en mans d'una mainadera, o envien els fils a un internat. El que sigui per tal de treure-se'ls de sobre. Estic fart de veure-ho entre els meus veïns d'urbanització. No saben que fer-ne dels fills. Quina contradicció, oi? Les dones que han de treballar i ocupar-se de la casa tenen els fills amb ells, i les dones ben posicionades que tenen servei i tot el temps lliure del món els envien a un internat. No s'entén. No vull dir amb això que estigui en contra dels internats. Reconec que es dona una bona educació, i que així els nens aprenen a valdre's per si mateixos, si més no més que no n'aprendrien vivint amb la mare, però em resulta del tot xocant. Trobo que s'ha de tenir molt d'estómac per enviar un fill a un d'aquests internats, encara que sigui de frares.
- Pitjor si és de frares!, protestà en Procert.
- Això ho diràs tu, prosseguí el senyor Escofet. L'educació estricta dels col·legis religiosos dona grans serveis a la vida. I a més ensenya a comportar-se. Com et penses que es fan els grans negocis, amb educació. Cal saber anar a missa, saber que fer, no semblar una d'aquestes persones sense formació que no saben quan persignar-se ni quan pregar, ni coneixen la litúrgia. Tot això es pot aprendre a l'escola. Però tornem a la meva mare. De quan era petit recordo l'olor de les seves faldilles, olor de sabó. L'anava a comprar una minyona al centre de la ciutat, a una botiga especialitzada que hi havia. A la mare li agradava el perfum d'un sabó en particular, fabricat a Àustria amb herbes del camp, de les que només creixen allà. No en conec el nom, ja que es venia a granel, en pastilles, i la minyona el portava a casa purament embolicat amb un paper. En portava cinc d'una tacada, tots embolicats, primer individualment i tot el feix d'embolcalls embolicat al seu torn amb un altre paper. Aquelles olors eren l'essència de la meva mare, tot i que el sabó no n'era el principal. El més important eren les flors. S'estava hores al jardí tenint-ne cura. De tant en tant em convidava a ajudar-la, els caps de setmana quan no hi havia escola. Ho feia molt gustosament. El pare protestava doncs deia que tanta flor em podia esgarriar. Però no va ser així. L'efecte va ser que tinc cura de la meva fàbrica com la mare en tenia d'aquelles flors. El meu pare anava molt equivocat.
- La família no és tan important, falcà en Solleres. Penseu que jo la meva mare amb prou feines si la he vista. La tinc localitzada, això està clar, però de cap manera no en depenc. Jo faig la meva vida i ella la seva. Estaríem bons si m'hagués d'amoïnar pel que fa. I de records d'infantesa no en tinc de tan ensucrats, si m'ho permets que t'ho digui. Més aviat tot el contrari. El pare i la mare sempre discutien. Era descoratjador veure com dues persones que estan juntes perquè se suposa que s'estimen es llençaven els plats pel cap. I ho dic literalment, doncs un dia van arribar a fer-ho, si més no la meva mare. És a dir, que li va llençar un plat pel cap al meu pare, que va impactar contra la paret de la cuina i es va fer bocins.
- Em sap greu, digué el senyor Escofet, que semblava inspirat directament per la seva mare. La mare sempre rebia tota mena de visites a la casa. Sobretot per les tardes, just quan jo sortia d'escola, al voltant de les cinc. Sempre hi havia amigues, cosines i tietes, nebodes, de tot una mica. Tenia la gentilesa de presentar-me sempre. Això de no tenir germans és molt avorrit, ningú amb qui jugar. Al carrer tampoc no hi havia ningú mai. És clar que coneixia els veïns, hi havien alguns que tenien fills de la meva edat, però no era el mateix que un germà. Ja us he dit que la família és molt important. Aquestes visites a la meva mare m'emplenaven moltes vegades les tardes, quan no volia sortir a jugar amb l'altra canalla de la zona. Recordo que la mare preparava tè i cafè, amb galetes cruixent i marrons. Me les menjava de dos en dos. També treia llet calenta, i xocolata, per barrejar amb el cafè i el tè. Les converses amb les amigues o la família eren del tot avorrides, sempre amb el que t'ha passat, i com està tal i com està qual. Les mateixes històries que anaven repetint-se de visita en visita. Recordo un cop en que la tieta Fladulfa es va posar malalta, i només varen poder venir les seves filles, dues en total, amb uns vestits roses que feien venir riure, i més donades les circumstàncies. Allà es varen presentar com si anessin a un ball de societat, amb la Fladulfa malalta. Quines penques. La tieta es va curar de seguida. Havia agafat una mena de galipàndria per les fredors de l'hivern. El metge no havia sabut diagnosticar amb precisió si era un pulmonia, una grip o un refredat de cavall, però el cas va ser que només va estar postrada al llit uns pocs dies, i després ja en va poder sortir, encara que reclosa a casa seva se'n va estar ben bé tres setmanes. Les seves filles es presentaren totes dues el primer dia que varem saber la notícia amb els vestits roses. Després em vaig assabentar que tenien previst d'assistir a un ball de societat, però que la sobtada malaltia de la seva mare els ho havia impedit. Era la seva manera d'amortitzar els vestits. La tieta Faldufa, que era germana de la meva mare, era una dona més aviat austera, no tan expansiva com la mare, sempre tenia un posat seriós, fins i tot restret. S'asseia a la punta de la cadira i es quedava enravenada allà, com si s'hagués quedat clavada, entaforada a la punta de la cadira. L'escena no podia ser més còmica. La meva mare també seia a la punta de la cadira, al mig més aviat, sense tocar el respatller, en particular quan venia la tieta, per no fer-la sentir malament. La mare deia que alguna mena de mala experiència l'havia feta així, que valorava les formes molt pel damunt de la resta de coses. La tieta era la cara contraria que la mare, sempre seriosa. Prenien el cafè amb les pastes i la llet una bona estona, de vegades tota la tarda sencera, fins que decidien d'anar-se'n. El sopar ja era a punt, una de les minyones s'encarregava de preparar-los, així que la mare no tenia cap feina a fer. Si les visites marxaven abans d'hora teníem una estona per estar plegats. Aleshores em preguntava per les coses que m'interessaven, o em preguntava per l'escola i els companys. Sobretot recordo els seus olors.
- És una descripció entranyable d'una mare. Suposo que amb tant de servei deu ser fàcil ser considerat amb els fills, digué en Solleres, que insistia en les seves argumentacions. Per a mi
la família només és un lligam, un lligam que s'ha de trencar, aviat, si pot ser. Sinó t'arrosseguen fins al seu pou. I creieu-me quan us dic que hi ha pous en que no és desitjable de ser arrossegat. Sé del que parlo. Està molt bé tenir una mare ociosa que no té altra cosa a fer que estar pel seu fill únic i mimat. Però no tothom es troba en aquest cas. Aleshores és comprensible que es tingui certa recança a reconèixer la mare com a font d'experiències agradables. Has de comprendre que hi ha famílies que s'ho passen molt malament. Que per la mala administració i la incúria es veuen abocats a coses terribles, a caure en comportaments criminals. Ja sabeu que jo he estat engarjolat. No us penseu que robava per gust, això a ningú no li agrada. Ho feia per necessitat. I gran part de la culpa la té la meva família, els meus pares, la dona després, tots descurant-se, mirant només per la seva. Algú havia de dur els bitllets a casa. Quan tot això està solucionat és fàcil tenir bons records.


3

- Els fills no fan altra cosa que xuclar, feu en Procert, no serveixen per a res més. De fet penso que no hi ha res que serveixi per a res. Tot és inútil, els esforços, les esquenades, el traginar caixes. Em demano moltes vegades perquè he malbaratat la meva joventut al taller. Fent tota mena de feines. Ni tan sols puc dir que sigui fuster o ferrer, o qualsevol altra cosa, encara que són aquestes les dues àrees principals que toco. Em veig obligat a fer de tot, des de fontaneria a espanyar portes. La gent et demana tota mena de bajanades, coses sense sentit. No s'adonen de la importància de les coses. Jo els parlo als meus cinc fills d'aquestes coses, però no em fan ni cas. Com si sentissin ploure, el mateix que la fressa dels cotxes al carrer és la meva veu per a ells. Si parlés amb la paret encara em faria més cas. L'altre dia parlava amb el meu fill mitjà, el que fa tres, tronava de l'escola molt enfurrunyat. "Què t'ha passat?", li vaig demanar. "No res.", em va contestar. Li vaig haver de treure amb obrellaunes el que li passava. Li havien tret totes les bales uns altres companys, a l'hora del pati. "Perquè no ho has dit a la professora?", li vaig preguntar. Em va dir que no valia la pena. Aquesta no és resposta per a un nen de la seva edat. Em va fer l'efecte que estava deprimit, com si alguna cosa molt pesant l'amoïnés, com si tingués una pressió al pit. A aquestes edats no es pot anar amb maldecaps. És el moment de gaudir de la vida, de veure com totes les flors s'obren, és el moment de les alegries. Doncs ell estava tot capficat, per unes bales. Per això em mato a treballar? Perquè després se'm deprimeixin per unes refotudes bales. No hi ha dret. Què els hi ensenyen a l'escola? A ser uns perdedors. Suposo que com el seu pare. Els ensenyen a seguir el camí que els pertoca. No els ensenyen l'ambició, el mirar a l'horitzó amb el front ben alt. Això només ho ensenyen als col·legis de rics, com al que deuen anar els teus fills, Escofet. Pel que fa a l'escola de barri on van els meus només els ensenyen a plorar per ser escoltat. Així surten de destrempats. Em faig creus que encara no s'hagi posat a plorar. L'hauríeu d'haver vist la cara de compunció que feia. Era del tot impròpia d'un nen de la seva edat. Es veu que ja es va acostumant a ser el darrer mono en tot. Els altres bèsties li roben les bales i no es capaç de fer res, per això m'estic escarrassant a la fusteria, bregant amb bigues pesants i amb barres de ferro que costen de doblegar, encara que tinc instruments que em faciliten la feina. Haig de passar les calors del gresol, els encenalls, la serradura que m'arriba fins als turmells, tot per res. Perquè el nen no pot fer altra cosa davant d'una agressió clara com que un parell de dropos li furtin les bales que abaixar el cap i marxar amb la cua entre cames. D'això en dic jo tenir poca esma. Aquest em sortirà un fleuma de molta categoria si segueix per aquest camí. Jo el provo d'encaminar-lo, però no em surto. Es diu Ganivell, hauria d'aprendre dels seus altres germans que s'espavilen millor. Tornant a les mares, jo de la meva no vull fer gaire esment. La veritat és que era una dona treballadora, encara ho continua essent. Tan aviat ajudava el pare al taller com tenia cura de la casa. Estava a totes les feines, per feixugues que fossin. En això no hi ha cap mena d'objecció a fer-li. Es vestia de bon matí amb el seu uniforme de treball, la bata blanca amb guarniments de punta i a sobre el davantal, que al cap del dia acabava tacat com una mala cosa. Sempre anava amunt i avall. La recordo sempre atrafegada, amb l'escombra a la mà o el pal de fregar. Es movia com un bòlid, i jo i els germans i germanes havíem d'afanyar-nos si no voliem que ens esclafés amb el seu frenesí. De tant en tant algú s'emportava un cop d'escombra. No es podia evitar. Eren temps de tranquil·litat. No ens posàvem tristos per qualsevol cosa, com els xics d'ara, que de tot fan una muntanya. No vull pensar més en aquest fill meu que és un apocat, sempre mirant el terra. La mare no ens deixava entristir-nos. Sempre desenvolupava una activitat sorprenent. Semblava mentida que amb dues mans només pogués fer tantes coses alhora. Sobretot quan preparava el dinar o el sopar. Tenia les calderes al foc coent-se alhora que amb un drap feia els vidres o amb una baieta donava lluïssor a les rajoles. En realitat netejava sobre net. Tota aquella activitat no li calia gens. Només que era inquieta de mena. No podia estar-se una bona estona contemplant el món, com feien d'altres que potser tenien la casa més bruta, però que descansaven molt més. Això pot semblar una bestiesa, haver de descansar per necessitat, però no ho és. Els fills ho agraeixen.
- Veig que tens un bon record de la teva mare, feu el senyor Escofet.
- Ni bo ni dolent. Era una dona que es desvivia per la seva família, sempre en activitat. No es pot dir que ens dediqués gaire temps per altra banda. Sempre ens havíem de buscar les diversions nosaltres mateixos. No podíem esperar que ella ens els proporcionés. Passa a moltes famílies. Els nens s'acostumen de ben petits a buscar-se les diversions. Després de grans ho fan amb naturalitat. És el meu cas. La meva dona, tanmateix, no te aquestes costums tan de feinejar. Tot al contrari. Si pot esperar a que hi hagi un bon gruix de pols abans de passar el drap molt millor. Bé potser estic exagerant amb això de la pols, em volia referir només que no és tan treballadora com la meva mare. Al capdavall no totes les dones han de ser pastades, tallades pel mateix patró. És molt millor que siguin diferents. De vegades observo les dones que passen pel carrer. Provo d'endevinar les seves circumstàncies personals, encara que sé que aquesta operació amb una ullada és molt complicada i que puc caure en errors i generalitzacions inacceptables. Però com que no ho comunico a ningú no hi ha perill que em retreguin els meus erros. Trobo que hi ha dones que transmeten treball. La meva mare era d'aquesta categoria. La manera de bellugar-se, els cabells pentinats així o aixà, la roba que duen i com la duen. Tot assenyala cap a les seves activitats més quotidianes, cap a la manera que s'ho prenen tot. Jo crec que sóc capaç de detectar en les dones el seu grau d'atracció per la feina, amb una llambregada. No em cal més per saber-ho del cert. Deu ser l'experiència pretèrita de la infantesa, en que vaig quedar saturat d'activitat. Allò em va crear un sisè sentit que m'alerta davant de les dones massa treballadores. I dic massa, doncs es pot ser treballador en excés. Cada cosa té el seu temps. Hi ha moments, la major part del dia, en que cal treballar, moure's, fer coses, canviar l'entorn, tot el que es vulgui, però entremig ha d'haver necessàriament uns altres moments de contrapunt, de descans, en que no es faci absolutament res, només restar pel plaer de fer-ho. Embadalir-se, mirant una flor, mirant per la finestra, mirant la gent passar pel carrer, el que sigui.
- Prenent una copa, apuntà en Solleres. Trobo que doneu molta importància a les vostres mares, qui menys qui més ha tingut una mare, això és indubtable, i sembla del tot normal que se li tingui reverència. Jo no puc dir això precisament. La meva mare no era tota la bona persona que m'hagués agradat. Sempre estava a la grenya amb el meu pare. Us ho he dit un munt de vegades. M'hauria estimat més de ser orfe. Créixer amb una mare així, despreocupada i lluitadora és una experiència desagradable. Et va marcant amb el pas dels anys, amb cada nova discussió, quan hi ha crits, i els objectes volen. Ja us ha parlat del plat volador. Quan les portes espeteguen en tancar-se amb violència. Totes aquestes coses van a parar a l'interior profund del nen, que després ho ha de treure d'alguna manera. La culpa que jo acabés a presidi es deu en un cinquanta per cent a la meva mare, o potser més. Els altres dos se'l miraren estranyats. No em mireu així, prosseguí, els pares són els principals responsables del destí dels fills. Més que ningú més. No em crec aquests que s'estranyen que els seus fills siguin ionquis o delinqüents, com si no haguessin tingut a veure res de res, com si un dia s'haguessin llevat de bon matí i s'haguessin trobat amb un fill destrossat per la droga o per la mala vida. Aquestes coses es veuen o s'han de veure de bon començament, aleshores és el moment en que es poden redreçar. És clar que si un està massa ocupat barallant-se o escarxofat al sofà no hi ha manera que es pugui adonar dels problemes. Aleshores s'arriben a les situacions límits. Però abans hi ha tot un procés. La meva mare ara és a l'asil. No la vaig a visitar. No crec que ho mereixi. El meu pare va morir fa temps.
- Està molt mal fet això que dius, seguí el senyor Escofet. Mare no hi ha més que una. Quan s'acabi per morir, Déu no ho vulgui, et penediràs de no haver estat prou temps amb ella, ja t'ho dic ara.
- No tinc ganes de veure-la. De fet ara està tractable. És tan vella que no pot esgarriar-se, i per fi és una persona normal, que
sap captenir-se. Ja han quedat enrere les sortides de to, la beguda, tantes coses. Penso sovint en ella, la veig com la imatge de la mare que no vaig tenir, però que hauria desitjat de tenir. Tots els infants haurien de tenir dret a una mare. Potser en faig un gra massa, em direu. Jo he tingut una mare al capdavall. Però el cas és que va ser com si no la tingués, ho és encara. Fins i tot a l'asil totalment impedida és capaç de treure'm de polleguera. Amb els seus comentaris. Això les vegades que he parlat amb ella, que no han estat gaires. Es pensa que la culpa que jo hagi estat delinqüent és meva exclusivament. Fins i tot es fa la sorpresa, com si d'una mare com ella no poguessin sortir més que llicenciats i enginyers, com si el fet de pujar un delinqüent fos una cosa impròpia, externa a ella, com si no fos possible una associació tan ridícula. Em fa regirar l'estómac. Per això deixo la cura de la mare a càrrec de les meves germanes. Elles ja s'ho faran si encara la traguen. Pel que fa a mi de cap manera. Cada cop que parlo amb ella revisc totes les escenes dramàtiques de la meva primera vida, els retrets infundats, els crits, els comentaris emmetzinats, tot plegat d'una tacada. Com és pot ser tan cruel? És clar que jo no sé molt bé com els hi va als meus fills. Potser els podria fer una visita algun dia d'aquests, encara que per trobar-me la meva dona amb un altre manso no sé si val la pena. Segurament s'haurà buscat algun pelacanyes que la suporti. Les dones són insuportables per natura, fan tot el possible per fer-nos la vida impossible específicament als homes, als que soterradament odien. Ens desitgen el pitjor perquè ens tenen recança. Odi ben instal·lat a dins del cor. Potser els meus fills estan passant un calvari com el que jo vaig passar, qui ho sap. Em penso que la meva dona no té de totes maneres les males puces que tenia la meva mare quan s'hi posava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273954 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.