La família Barbapapà-Barbamamà la sap ben llarga

Vivien en una cova, aquells éssers tous com blandiblú. Vivien una vida tova com figures desfent-se de somnis macabres de pintures dalinianes. Vivien i cadascú tenia un cos amorf que podia canviar de forma perquè 'amorf' i 'forma' tenen les mateixes lletres. Vivien en pau i harmonia, concebut a la seva informe manera, és clar.

Un dia una nena que es deia Heidi va descobrir-los quan el gos gros del seu avi havia fugit de les muntanyes nevades per anar de farra amb 101 dàlmates, que feia temps que li pregaven. En Niebla no va haver-hi manera de trobar-lo, confós segurament entre boirines baixes cotonoses blanquinoses com aquell mal que agafen els rosers d'entre tants com n'agafen. Així que la nena, que anava descalça, i que se li havia acabat el formatge elaborat amb llet de cabres sanes que respiraven aires purs que el seu estimat Abuelito li havia donat en un sarró estava esgotada i afamada. Va veure la cova i hi va anar de pet i sense gens de mala llufa.
La barba-família era fora de casa. Havien anat al bosc, pare, mare i fill a veure la dansa copulativa dels esquirols, aquella que té a veure amb el predicat nominal. S'asseurien sota els espessos brancatges de l'arbram centenari prenent la forma de clapes indefinides i a xafardejar, que sempre va bé.

Mentrestant la Rínxols d'Or...ai!...vull dir la nena alpina tastava les farinetes deixades a refredar en un taula rodona amb unes boniques tovalles de quadres escocessos. Fumejaven. Desprenien un oloreta atraient. Heidi va provar les del bol gros, les del Barbapapà, es fa cremar el paladar i mai més podria menjar amb vici. Les de la Barbamamà congelaven el cor. Però les del Barbabebè estaven al punt i coma i se les va empassar totes totes totes i el bol va quedar net com una patena més neta que la patena més neta, que és molt dir. Tot seguit, la gentil neneta va voler seure. La cadira gran, la del pare, era massa dura. Hi ha una cosa que es diuen coixins, va pensar, empipada i adolorida. La de la mare, massa tova. I la del petit, com havia de ser. Únicament que de seguida es va trencar i encara bo que la Heidi no tenia el cul de vidre. Finalment li va venir una passió de son que la va fer pujar una escala vers el dormitori. El llit gros era excessivament còmode. El mitjà, excessivament incòmode. I el de mida de criatura va ser l'ideal. Heidi s'hi va quedar adormida adormideta com una marmota marmoteta. Roncava somrient i somiava en cabres, formatges i cels que toquen als altars divins i que fan pessigolles als peus d'éssers molt aurats i benaurats.

Quan la família va ser a casa de seguida van notar quelcom estrany i es va alarmar. Les farinetes, les cadires...Barbabebè bramava disgustat. Ja no recordava els acoblaments ardíllics que l'havien motivat tant -estava en la pre-fase de què seré quan sigui gran i volia ser...(no toca fer-ho saber!)- i s'havia d'anar recomposant. Els pares no podien consolar-lo ni comprant-li una consola. Quin mal rotllo! El durien al llitet i li explicarien un conte sobre governs amb consciència.

I ja eren a dalt. Els sons que emetia Heidi van ser sentits. Els tres Barbas se la van mirar, gens commoguts, gens entendrits, gens res de res. Es van ajuntar i van crear la forma d'una muntanya. La nena es va despertar instantàniament. Es va fregar aquells ulls encara no ulls manga dels més grossos i va bocabadar la boqueta.

Aleshores la muntanya va canviar a mil altres coses o espais que li recordessin d'on venia. I la nena va començar a sentir melangia, enyor i ganes de tornar al seu lloc de procedència.

Ara que, és clar, abans de marxar, es van convertir en un Rottemeier gegantina que va obligar la nena a fer els llits, arreglar la cadira, fer sopes per una setmana, netejar vidres, pintar parets, escombrar i fregar, endreçar armaris, anar a buscar aigua al rierol per tot un mes i omplir els rebostos de productes del bosc.