La facilitadora

-Plores a raig per dins mentre somrius. Jo estic igual.

-Saps? Va ser i ha estat bé que fos. Però tot té una vida. Com vam poder deixar que un tram fosc esborrés els anteriors?

-Seguiu.

Però es va crear una pausa llarga, com els primers dies. El silenci rebobinava records. Els va fer seure i els va servir una infusió fumejant que feia una olor reconfortant. A fora plovia, com si el temps fes per conjuntar-se amb ells.

Mentre prenien la beguda va posar-los, també, música que sàviament va escollir.

Els rostres es van anar suavitzant amb la melodia acaronadora.


-Mireu-vos ara, sense parlar. Fins que us avisi.

Comptaria quatre minuts.

Als ulls de l'home i la dona els va costar de no desviar-se, com encara evitar centrar-se en les pupil·les l'un de l'altre.

Fins que ho van aconseguir. Era com una abraçada. No existia res més que aquell instant de recuperació del que els unia. De cap manera el que els desuní apareixia. Només veien moments comuns entranyables. Retrobaven el vincle.

-I ara...podeu perdonar-vos?

La psicòloga va fer unes passes enrera, anà cap a un racó ombrívol per deixar-los en la intimitat.

-Em sap greu, Isolda, et vaig menysprear, vaig manar massa, vaig exigir, et vaig fer mal. Ja no m'agradava el teu cos, va anar així. Podies anar al gimnàs si volies, no perquè jo t'hi obligués, t'hi insistís emprenyat.

-Em vas fer mal. Està en el passat. Jo et vaig treure els nens, per tornar-t'ho. La separació em va anar a favor i et vaig prendre els nens tant com vaig poder. T'ho mereixies. I ara...no ho faria.


-Vaig liar-me amb dones per vici, per recuperar una joventut perduda. Va ser buidor i superficialitat. On són les nostres converses?

-Allà on les vulguem, quan quedem.

-Jo t'estimo, Isolda. Vaig ser imbècil.

-Jo també t'aprecio, Pascal.

-Perdona'm.
-Perdona'm.

Van donar-se les mans i van girar dibuixant un cercle.

-Les parelles neixen i moren. L'important és que perduri la llum- conclogué la psicòloga que per dins pensà que ella no havia estat capaç de fer el que aquella parella, guiada per ella, havia pogut. És clar que...no ho havien de saber.




-----I aquí guardo el comentari de la 'jutgessa':
Retrat d’una parella que ha viscut el desamor i ha generat conductes destructives l’un amb l’altre. Fer mal per venjar-se és un mal negoci i aquesta parella trencada ho acaba descobrint, gràcies a una terapeuta. La psicòloga els ajuda a poder mostrar-se vulnerables i nus. Mirar-se als ulls sense desviar la mirada és un exercici que no tothom és capaç de portar a terme. Ho he provat amb algun familiar i no és fàcil.

Mirar enrere i veure els errors que hem comés és un acte de valentia. Sovint anem endavant sense pair les decepcions passades, culpant només a l’altre. El relat deixa ben palès que la culpabilitat en aquests casos, és cosa de dos. El missatge de comprendre a l’altre després de la trencadissa és molt potent. Es necessita amor per portar-ho a terme. El final, amb la reflexió de la terapeuta sobre la seva pròpia situació és versemblant i propera.

M’agrada l’ambient de serenitat aconseguit, la calma i la dolcesa és la sensació que resta després de llegir el text. Una lliçó de vida, sens dubte.