La espera

Com cada dia, arriba sobre les dues del migdia. S'acosta al contestador, comprova que no hi hagi cap missatge i penja l'abric d'una cadira. Encara es d'hora... té ben bé vint minuts de temps, abans no vingui. Entra a la cuina, mira pels armaris, busca a la nevera... avui no te gens de ganes de cuinar, així que es farà l'hamburguesa que va comprar ahir al caprabo i una amanida.
Millor...així podrà estar abans a taula. Avui es festa, malgrat ser dilluns, això vol dir que l'espera valdrà doblement la pena. Els dies de festa, encara en gaudeix mes... a mes, sempre ve una mica mes tard, i això encara ho fa mes especial. Mentre espera, recorda la seva infantesa, recorda al seu pare i aquelles estones on el plaer i l'emoció es barrejaven fins fer-los arribar al paroxisme... aquells xiscles i escarafalls que els envoltaven mentre un núvol blanc els transportava a un altre dimensió...
Ahh! sí... sobretot els dies de festa li venien a la memòria aquests moments...inoblidables... durant molt de temps, va estar buscant algú amb qui pogués compartir aquest plaer, però, mai va trobar ningú que pogués fer que es sentís igual que aquells dies passats... la mà del seu pare acaronant-li la galta mentre s'apretava al seu maluc, no ho havia pogut sentir mai mes... ni tan sols canviant tres vegades de parella...ningú l'havia transportat com ell a un altra dimensió, mentre aquell desfici s'apoderava de tots dos...
Avui, però, tot i sent festa i arribant mes tard, ja passava molt de temps de l'hora... eren gairebé tres quarts de tres, i encara no hi havia cap senyal. Començava a frisar-se, el cor li bategava mes fort que de costum i una mena d'angoixa li pujava coll amunt. Va deixar el dinar a mitges i es va atansar a la finestra amb els nervis a flor de pell... mai trigava tant...
Va estar a punt d'agafar el telèfon, però a mig camí s'ho va repensar... aquest cap de setmana havia fet molt bo i la gent ho havia aprofitat fins al final. Sí... segurament era degut a això el retard...
No es va separar de la finestra però... esperaria allà fins a veure'l...
Ara!! per fi!! finalment el veia...sortia lentament d'entre els arbres com si d'una aparició es tractés...va llançar un fort xiulet mentre s'acostava.
Era molt mes llarg que de costum... Ja no estava voltat pel aquell núvol blanc com tants anys enrere...ni tampoc tenia ningú al costat per compartir aquell moment... l'electricitat havia substituït feia molt de temps la caldera fumejant... però la sensació era talment com la primera vegada que el va veure...i per això, cada migdia, mentre dinava, el veia passar per davant la finestra.
El tren...que els dies de festa anava ple de gent que sortia a la muntanya i per això avui portava mes vagons que cap altre dia...aquell tren... el seu tren...