La dutxa necessària

Un relat de: Mena Guiga
El raig d'aigua picava fort i sota seu el cos s'estovaria si s'hi estava estona i ho faria. El telèfon de la dutxa no era bonic, com si fos de segona residència d'aquella gent que fan un 'quiero y uno puedo'. El mal gust l'afectava. Cada objecte ha de tenir una bellesa, una història (o s'inventa), un caliu. Allò era un vulgar telèfon de dutxa d'ocasió adquirit a la ferreteria d'aquell homenet-follet a qui se li marcava una sifosis difícil de corregir, mentre somreia atenent la clientela entres olles d'alumini, de terrissa i d'acer inoxidable, cadenats de bicicleta, claus angleses i nipones i tanta cosa com aquesta mena de comerços exposen, per emborratxar i atipar, per preguntar-se què deu ser tal cosa (sobretot els no-lampistes) o admirar com un all de plàstic amaga un mecanisme per ratlar els de debò i l'homenet-follet sec i esblanqueït estava pel negoci i al seu darrere tot ple de calaixets amagaven petites peces de mides diferents i que qui sap si pertanyen als cervells desequilibrats dels que un cop van fugir-ne.

El raig hostiava i l'aigua sortia i s'extenia pel terra de la cambra de bany. No havia corregut la cortina. Cortina gens entranyable, amb gens de personalitat, bruta d'humitat i les taques no inspiraven contes d'éssers amorfs que tenien dret a una existència perquè no li va donar la gana.

El raig empenyia des de fora i des de dins hi va haver, per fi, rendició.

Les llàgrimes ni eren salades, barrejades amb el clor i endutes amb la celeritat de la pressió. Brollaven sense aturador i eren grasses i haguessin volgut que es parés esment en el seu relleu per demostrar com de ben fetes poden ser aquell tipus de llàgrimes que en morir volen viure i et demanen que les anomenis obres d'art.

Les llàgrimes són sumes llargues com dies sense pa autèntic.

Les llàgrimes i l'aigua s'unien i qui es dutxava no ho semblava, però es curava.

Es curava amb la imatge ràpida, compacte de cada llàgrima. Una i una altra i una altra i una altra i una altra i més més més. La iaia dient les capitals d'Europa dies abans de morir-se rient com una nena quan encertava; el cuidador dels esquizofrènics somrient afablement, protegint, donant força; un nen carregat de llibres dient 'sí que pesen, les paraules!'; un avi fent un ram de dàlies, o de lliris de Sant Antoni, o de crisantmes d'un groc blanc o d'un lila virginal; una gata badallant i el seu musell rosa com el llacet d'una princesa que no li cal vestir-se de seda; la Maica amb el rostre il·luminat en un instant de felicitat en una plaça envoltada de plataners en un espai-temps indefinits, segurament etern; ....


La dutxa es va acabar. En sortir no va relliscar ni va caure. El terra era un rierol que seguia per l'escala. Ja ho fregaria. Com cada vegada que feia teràpia.

Comentaris

  • Hidroteràpia i més[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-08-2013 | Valoració: 10

    Una dutxa, un raig de llàgrimes, una noia enamorada potser d'un ferreter que no la correspon, una sensació contínua d'angoixa i desolació, un escrit amb impuls, un plor intern de bogeria dins una dutxa de bogeria. Total, un relat per a llegir d'una tirada, sense respirar, patint, però gaudint de la bona lletra de totes les paraules, una rere l'altra. Una abraçada, font contínua de creació.

    Aleix

  • Collons, xicona![Ofensiu]
    rnbonet | 16-08-2013

    Quin àpat de 'benhaurances' continuades; quina descripció principi i, de continuació, quants records/ingredients que ens ofereixes de part del personatge dutxat! Escriu, escriu fins que al 'boli' s'acabe la tinta o faça 'plam'.

    D'un "admirador de tus escritos que lo es".... endavant, xicona!

    I salut i rebolica!

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434389 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com