la dualitat pot ser un horror

Un relat de: llàgrimes de neu

Hi ha criatures que en un passat vivien en aquest món, però van descobrir que la ment, sense el cos, podia viatjar lliurement, i se'n van anar, deixar el cos aquí: actua mecànicament, per instint i necessitats, però no desitja, no espera, tan sols actua. Tan sols viu. Quan els arriba el moment, moren, o més ben dit, el cos deixa de funcionar, sense por, i ningú els troba a faltar. Ells tampoc troben a faltar ningú. Només són cossos amb vida.

Les ànimes, al principi, tenen una sensació d'eufòria molt gran: per fi són lliures. Lliures de sentir el que vulguin, viatjar, aprendre, no perdre el temps amb bestieses tan grosses com menjar o dormir - o fins i tot canviar-se de roba! - perquè? És millor només sentir, viure les sensacions amb tanta intensitat com mai havien imaginat. I creuen que sempre seran feliços. No sofreixen mai, no senten cap dolor físic, poden fer tantes coses que abans ni es plantejaven! Poden viure prop del sol, fer-se una cova acollidora sota el mar, o passejar pel desert sense tenir fred ni calor, dies sencers, sense la necessitat de descobrir un sol oasi.
Però amb el temps, es cansen d'aquelles sensacions tan majestuoses, i intenten recordar quin gust tenia una poma... quina sensació es tenia en sentir la brisa a la cara, la calidesa d'un petó, la serenitat en despertar-se després d'un son reparador, ... res, no poden recordar res de tots aquells petits detalls que abans omplien la vida de colors... ara només poden viure la vida d'un color. I la felicitat els va abandonant i ho va omplint tot d'una melangia irreparable, d'aquell tipus de malenconia que només es curen amb una correguda per la riba del mar, o la vista de la vall des d'una muntanya després d'haver fet l'esforç per pujar-la. O, fins i tot, la satisfacció de veure com les coses surten després d'haver-les preparat amb tant d'esforç: un somriure quan es rep un regal inesperat, una abraçada quan dones una capsa de bombons simbòlica, o tantes altres coses. I les ànimes, no poden morir. Acaben vagant pel món, i deixen anar sospirs, i fins i tot crits d'impotència, en veure un nen feliç amb la seva llaminadura. A vegades corren molt, i recorren quilòmetres i quilòmetres només per intentar oblidar aquella punxada de dolor. A vegades, es tranquil·litzen i passen a poc a poc pels llocs. I, amb el temps, acaben fent-se vent. Quan s'enfaden, destrossen conreus amb tornados, quan estan més tranquils, són brises, a vegades són tramuntana i a vegades són només aire calent del desert. Però sempre eteris, sempre inerts.

Comentaris

  • Curiós[Ofensiu]
    Caragós | 29-11-2008

    Bones, vaig llegir el teu comentari i m'he posat a llegir els teus relats, jeje. No solc llegir altres relats per falta de temps (cosa que deu ajudar a que pocs llegeixin els meus) pero es interesant la reflexió dels cossos-ànima.

    Cert que no s'assemblen els nostres estils pero amb els anys he anat construïnt un món ben diferent on el sentit de les coses no segueixi el que té la realitat... total, és un fàstig.

    Aviat posaré més parts d'el viatge, i aniré llegint per aquí, m'encanten els pensaments filosòfics.

    Salut

  • Efectivament[Ofensiu]
    Melcior | 10-02-2007

    Quan ets cos,vols ser ànima
    quan ets esperit , vols ser humà
    quan ets humà ,et detestes
    som ignorants i contradictoris
    ens manca del tot la seguretat
    i la inseguretat es el kaos .
    Endavant.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

llàgrimes de neu

4 Relats

18 Comentaris

5344 Lectures

Valoració de l'autor: 9.13

Biografia:
per a comentaris, crítiques, missatges d'esperança, ànims, curiositats, i més:

kira.lalaith@gmail.com