la dualitat pot ser un horror

Hi ha criatures que en un passat vivien en aquest món, però van descobrir que la ment, sense el cos, podia viatjar lliurement, i se'n van anar, deixar el cos aquí: actua mecànicament, per instint i necessitats, però no desitja, no espera, tan sols actua. Tan sols viu. Quan els arriba el moment, moren, o més ben dit, el cos deixa de funcionar, sense por, i ningú els troba a faltar. Ells tampoc troben a faltar ningú. Només són cossos amb vida.

Les ànimes, al principi, tenen una sensació d'eufòria molt gran: per fi són lliures. Lliures de sentir el que vulguin, viatjar, aprendre, no perdre el temps amb bestieses tan grosses com menjar o dormir - o fins i tot canviar-se de roba! - perquè? És millor només sentir, viure les sensacions amb tanta intensitat com mai havien imaginat. I creuen que sempre seran feliços. No sofreixen mai, no senten cap dolor físic, poden fer tantes coses que abans ni es plantejaven! Poden viure prop del sol, fer-se una cova acollidora sota el mar, o passejar pel desert sense tenir fred ni calor, dies sencers, sense la necessitat de descobrir un sol oasi.
Però amb el temps, es cansen d'aquelles sensacions tan majestuoses, i intenten recordar quin gust tenia una poma... quina sensació es tenia en sentir la brisa a la cara, la calidesa d'un petó, la serenitat en despertar-se després d'un son reparador, ... res, no poden recordar res de tots aquells petits detalls que abans omplien la vida de colors... ara només poden viure la vida d'un color. I la felicitat els va abandonant i ho va omplint tot d'una melangia irreparable, d'aquell tipus de malenconia que només es curen amb una correguda per la riba del mar, o la vista de la vall des d'una muntanya després d'haver fet l'esforç per pujar-la. O, fins i tot, la satisfacció de veure com les coses surten després d'haver-les preparat amb tant d'esforç: un somriure quan es rep un regal inesperat, una abraçada quan dones una capsa de bombons simbòlica, o tantes altres coses. I les ànimes, no poden morir. Acaben vagant pel món, i deixen anar sospirs, i fins i tot crits d'impotència, en veure un nen feliç amb la seva llaminadura. A vegades corren molt, i recorren quilòmetres i quilòmetres només per intentar oblidar aquella punxada de dolor. A vegades, es tranquil·litzen i passen a poc a poc pels llocs. I, amb el temps, acaben fent-se vent. Quan s'enfaden, destrossen conreus amb tornados, quan estan més tranquils, són brises, a vegades són tramuntana i a vegades són només aire calent del desert. Però sempre eteris, sempre inerts.