La dona sense ombra

La programació era la següent:

Decker dirigeix Strauss
Intèrprets:
Franz-Paul Decker, director / Felicity Lott, soprano
Obres:
I Part
Pfitzner: Caterina de Heilbronn
Strauss: La dona sense ombra, op. 65. Fantasia
II Part
Pfitzner: Òpera « El cor ». Cançó d'amor
Strauss: Capriccio. Escena final

Acabava de sortir de l'Auditori amb la seva dona que no li perdonava que s'hagués adormit. L'home blau havia tingut un son espès. D'immediat, pujaren al cotxe que tenien aparcat davant mateix de la porta i es miraren en silenci. Arribaren a casa seva.

De seguida mirà per la finestra i veié que ja no quedava gairebé res del dia. Observà un cel immens que continuava engolint-se en la nit i, de seguida, comprengué que no hi havia segones oportunitats.

No va tombar el cap ni va dir-li res. Se'n va anar, basculant amb el sol, darrera les muntanyes.
Tenia els ulls blaus que li guspirejaven i que els clavà al terra encerat, imaginant-lo cobert de neu esquinçada sota els seus peus; un món amagat que imaginà enterrat.

Acabà asseient-se davant de l'ordinador buscant pornografia. Hagués preferit asseure's al terra seguint un escarabat, en la fosca atapeïda dels boscos llunyans.

Havia passat trenta anys al seu costat. En certa manera, encara l'estimava. Però s'enganyava a sí mateix i l'enganyava a ella, físic i virtualment. El que sentia per la seva dona hi havia regust de foguera encesa i de soledat. Mentre, començà a ploure a bots i barrals.

No sabia ben bé què estava passant, però sabia que alguna cosa greu estava a punt d'esdevenir-se. Feia una eternitat que ho sabia i es doblegava com les herbes a causa del vent. El vent que fa de la seva nuesa un mirall opac d'alabastre, desgelant en lassitud la nit. Prou li basta per obrir camí un vell traç incolor sobre el vidre per despullar-se la pell de l'ànima.

(Vençut el vent bat els ulls de salobre esmaltats...)

Ara sap qui és: el savi nòmada -l'home blau-, que vaga inútil dins l'obscur viarany de cristall, deixant rastre de cendra i pols efímera.