La dona que va oblidar somriure

Un relat de: Mena Guiga
Aquella dona, posa-li l'edat que vulguis, quan somreia era un estel que centellejava enlluernadorament.

Potser la vida la fer passar per un bosc obscur i no tenia còdols blancs per a marcar-se un camí, com els nens de la Caseta de Xocolata. Ni va trobar cap caseta de xocolata, que si hagués estat d'un setanta per cent negra, n'hagués menjat i amb el magnesi que aporta potser s'hauria energetitzat. I si l'hagués trobat amb bruixa inclosa, de ben segur s'haurien fet amigues: no pot ser que una bruixa d'espai de llaminadures sigui cruel. Coses del qui escriu el conte. I si el camí l'hagués dibuixat amb molles de pa, menys. Fan de bon menjar, encara que les prenguis de la boca d'algú en un primer àpat romàntic en què tot comença i el mot 'desamor' encara és en un calaix.

Aquella dona havia conreat els somriures i els riures. Però a poc a poc, o no tant, varen minvar. Es trobava enyorant-los i forçant-los, quan és ben sabut que han de néixer de dins.

Aleshores decidí abandonar-se a una tristor massa seguida que amargotejava. Si analitzava -verb que cansa molt moltíssim- no tenia motius per al desànim i la fluixesa. No obstant, abraçava el sufriment estúpid que ho és tant que sap com quedar-se.

Mirava d'anar fent. Anar fent. Anar fent. Expressió popular. Respiració de resignació. Que també hauria de ser agraïment. I així ho entenia. Amb tot, sabia que per recuperar els somriures s'havia de submergir en la gran bretxa del descontent i de la insatisfacció, que havia de copsar-ne la profunditat i visitar el peix evasiu i esmunyedís de les aigües de les emocions -anomenat Com- que l'ajudaria conduint-la al cofre que contenia la resposta. Que absurd, com si fos un joc! Pensar-ho així la va fer somriure com antany i en adonar-se'n li va venir plorera.

Després va rellegir aquest text que em va passar per si també em passava. Me'l va donar riallera, guarida. El llegeixo i, màgicament, un somriure m'acompanya el piscar de les ninetes dels ulls.

Comentaris

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434435 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com