La dona que renta

La dona que renta


Jo tenia cinc anys, i aquell estiu vaig començar a fer-me preguntes sobre la dona del safareig. Casa dels avis era a tocar del cobert on les dones de la colònia feien la bugada. Era un lloc fresc i orejat, i els dies més calorosos els nens ens ficàvem dins l’aigua freda i una mica sabonosa, mentre les mares i les àvies parlaven de les seves coses i traginaven la roba mullada cap als estenedors. Però al tard, quan els nens anàvem a dormir, veia moltes vegades a la dona, sola al safareig, inclinada sobre la pica, fregant afanyosament. Al llit, sentia els cops somorts de la roba molla i un soroll molt baix i trist, com un plor. Per què plorava aquella dona, per què anava a rentar quan no hi havia ningú..?

Cada nit venia a acotxar-nos l’àvia, i vaig triar aquell moment per explicar-li la meva preocupació. Em va escoltar atentament, mentre m’agafava les mans entre les seves, primes i arrugades, una mica aspres. Em va explicar que la bugadera era una mare que havia perdut al seu nadó i que la pena l’havia tornat boja, i que venia al safareig a rentar el llençolet tacat del nen, perquè creia que, quan les taques de sang marxessin, podria tenir-lo als braços un altre cop. Jo em vaig posar trista, però em va dir que no podíem fer-hi res, perquè cadascú té un camí i que la dona havia de fer el seu. També em va dir que, temps enrere, moltes mares perdien als seus fillets, o elles es morien durant el part, perquè no hi havia tants metges com ara. I vaig veure que plorava. Però abans que pogués preguntar-li si ella també havia perdut un nen, em va fer un petó al front i se’n va anar. Em vaig adormir bressolada per l’olor dels cedres, fresca i deliciosa, que travessa el cervell i fa oblidar el neguit.

Juliol va ser molt calorós. Els meus cosins més grans em van ensenyar a remar a la bassa i a fer bombes d’aigua, el meu oncle més jove em va dur una tarda a caçar granotes, i vaig aprendre a fer esquer de pescador, amb oli, farina i cigrons.

Va ser cap a principis de setembre que vaig tornar a veure la dona. Vaig sentir com un impuls, i sense pensar vaig entrar al cobert. La tenia de gairell, i podia veure-li els cabells llargs davant el front, els braços forçats sobre l’aigua, el seu coll blegat i enterc; ella, en sentir-me, es va tombar: era molt prima, anava vestida amb parracs i tenia els ulls esbatanats de por, d’enuig, de follia, tot junt i revoltat en la seva cara terrible. Em va mirar, amb una espècie d’estupidesa, mentre jo panteixava. De sobte, va aixecar un tros de roba groga i trinxada, tota molla, aquella mostra del seu turment. Tenia les mans plenes de ferides. Va moure el cap, desconsolada. El drap s’esmicolava de dia en dia i aviat ja no li quedaria res per netejar. Quan vaig poder moure’m, vaig marxar corrents, sense girar-me. Però el dolor profund que ella tenia va entrar a dintre meu.

Vaig estar alguns dies adelerada, tenia malsons i mal de cap. L’àvia va voler saber què em passava, i li ho vaig contar tot. La cara espantosa de la dona, la por que havia sentit, el drap esfilegassat. L’àvia em va consolar i em va fer prometre que no entraria cap altre nit al safareig.

Però la vaig desobeir. De matinada, uns grans esgarips venien d’allà, i semblava que em cridaven. Vaig baixar, descalça, empesa per una força estranya. Des de la porta mig oberta de la seva habitació, vaig veure a l’àvia, amb els cabells blancs deixats anar, acotada sobre la calaixera. D’allà en va treure una peça de roba, petita i brodada. Tot feia olor d’espìgol. Quan va sortir, agitada, em vaig quedar molt quieta, entre el gran rellotge i la paret; després, la vaig seguir fins el cobert.

La dona boja sanglotava com un animal ferit quan l’àvia s’hi va atansar.

-He trobat el teu llençol, és net, veus.

Això li va dir l’àvia. I la dona, després de mirar llargament el llençolet immaculat, va allargar les mans i el va prendre i se’l va posar sobre el pit i el va estrènyer amb cura. La seva cara fatigada i lletja es va transformar en la d’una dona bonica, resplendent de joia i tendresa.
I no recordo res més.
Quan vaig despertar-me, era al meu llit, i els falciots cridaven.

Ja no vaig veure més a la dona, ni aquell estiu, ni cap altre.


Han passat molts anys, i l’àvia fa temps que és morta. I penso que ella, i la dona del safareig, i totes les dones que van perdre fillets, els han retrobat, en un altre lloc, i els bressolen les nits càlides d’estiu, i el gran cel guarda el seu son.