LA DONA QUE PERDÉ L’ALIANÇA

Un relat de: MariaM
Va deixar el cotxe aparcat prop de casa; la distància fins arribar-hi era curta, però, caminava a pas viu, com si l’empaitessin, tot i no tenir ganes de tornar-hi. S’havia entretingut massa. L’hora, el darrer moment de separar-se, solia allargar-se més del que convenia i, després es guanyava els retrets d’en Jordi, el seu marit. Era bon home però molt fet a la seva; sobretot, en els horaris, era molt estricte i per tal de no sentir-lo rondinar, tornava sempre a corre-cuita, mal li pesés.
Aquell vespre tingué sort, arribava just uns moments abans d’ell. Es desvestia, quan se li palplantà al llindar de la porta de l’habitació i l’estrenyé entre els seus braços. Quina bona olor que fas, estimada. La resposta fou un lleuger somriure. Sovint es preguntava si, realment, l’abraçava portat pel desig o per ensumar-la. Els dos sabien prou de la seva gelosia. N’era excessivament, de gelós; li calia anar en compte perquè aquest era el motiu principal de les seves discussions.
Ella desféu l’abraçada mentre ell li premia la mà. I, l’aliança, no la dus? Dintre la Sara sonà el crit d’alarma. Me l’hauré deixat al gimnàs. Vols dir? Jordi, no hi tornem, demà la recuperaré. Ho digué d’esma, gens convençuda; ara que hi pensava, no n’estava segura d’haver-se-la posat. I, aleshores, què? I, si se l’hagués oblidada a...
La nit se l’hi féu molt llarga. L’aliança donava voltes entre els dos. Relaxa’t, no et capfiquis, li deia ell, buscant-la i amanyagant-la, fins a fer-se pesat, molt pesat. No en tens ganes? No podia dir-li que no, fóra molt pitjor; el deixava fer, mig absent, però, realment, l’hagués volgut més lluny, sobretot, aquella nit que tenia altres cabòries.
L’endemà es dedicà a buscar l’aliança, per casa i fora de casa; va fer trucades i, res. L’aliança no va aparèixer i l’escena del vespre anterior es repetí. Es repetiren les preguntes sobre l’aliança i, de nit, tanmateix, es repetiren les demandes apassionades, d’un Jordi més voluptuós i excitat que mai, sense que ella el pogués rebutjar, per por.
Fou al tercer dia de reiterades acusacions i retrets, d’una banda, i d’un tira i arronsa per part d’ella, davant les exigències del marit, ja insuportables, que se n’endugué un ensurt. De moment, es sentí trasbalsada, sense capacitat de raonar; no es podia creure el que veia ni malfiar del seu home, encara.
Retornà a l’armari el vestit d’en Jordi, quan estava a punt de portar-lo a la tintoreria. S’ho pensà be i rectificà. Al migdia, va arribar a casa després d’ell que l’esperava neguitós; no hi havia res preparat per dinar. Ella venia amb la bossa del gimnàs; cosa rara perquè estava avesada a anar-hi al vespre en sortir de la feina, com l’altra nit de la primera discussió sobre l’aliança.
Duia, també, l’ordinador, documents de la feina i d’altres papers. Abans que ell badés boca, la Sara, sense acovardir-se i ben serena, n’hi mostrà un parell. L’un era de la tintoreria; el rebut corresponent a la neteja del vestit d’home, amb l’anotació conforme es restituïa una aliança. L’altre, la cita d’una advocada divorcista per una data i hora determinades.
L’anell, es clar, havia estat a la butxaca de l’americana d’en Jordi durant tots aquells dies de reptes, discussió s i amenaces; ningú més que ell n’era el responsable.
En Jordi, el recargolat Jordi, davant l’evidència, no gosà de badar boca. De moment, ella ja no l’escoltava, l’havia deixat assegut al sofà. Es sentia maltractada psicològicament i ja en tenia un tip. Havia dit prou. No aguantava més.

Comentaris

  • Maltractada.[Ofensiu]
    MariaM | 28-09-2019

    Moltes gràcies Perla de Vellut pel teu seguiment.
    Una abraçada.
    MariaM

  • Maltractada.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 17-09-2019 | Valoració: 10

    Un relat molt bo, MariaM, que ho has desenvolupat amb molta realitat i amb molta dedicació. Un plaer de lectura, perquè té un dosi primordial d'existència.
    Una abraçada...
    Perla de vellut