La dona que parlava als peixets de plata

Un relat de: Mena Guiga
Una dona de quaranta-tres anys, endreçada i polida a més no poder, del tipus antiga mestressa de la llar (espècimen en vies d'extinció i etiquetat de 'rar') feia una cosa, una coooosa que no lligava gens ni mica amb la definició que n'he fet i que inclou, també, l'eliminació d'insectes com aranyes, formigues, escarabats i els no vistos, tot i que existents, àcars, que provoquen unes al·lèrgies molt de moda (sembla ser i sense enfotimenta) (o potser no ho dic bé) (desinformació ridiculitzadora?). El cas, i com un cabàs, és que la Lola era incapaç de fer cap mal als peixets de plata que trobava als lavabos, a les escales, entre les bosses de reciclatge, la galleda de les escombraries i per la cuina i que proliferaven alimentant-se de diminutes restes orgàniques (la viquipèdia diu quines). Brillaven, els lepismes, éssers de cos força pla i com escamós argentat, amb dues antenes llargues i tres cues. Li eren simpàtics, no hi podia fer res. Per això els deixava viure.
-Au, tu, fuig d'aquí, que passo l'escombra!
Els avisava sempre. L'eina no mira prim i podia lesionar-los o acabar amb ells amb un moviment involuntari, per inèrcia, tot i no ser ni pols ni engrunes.
El dia que feia quaranta-quatre anys, la Lola es va aixecar fent ulleres. Havia dormit malament. Somiava en canes, en arrugues (que picaven a la porta), en els fills que camparien, en el marit contínuament viatjant i aterrant a casa tant poc com podia. No tindria pastís, massa cars els bons. I un d'industrial era fotre's merda per un tub a l'estómac, paraules d'una amiga naturista-ecològica-biològica-alternativa que fluïa per la vida abillada amb pantalons cagats (de tipus morú). Per tant, quan estigués sola ploraria i amb ganes. Després es faria molts petons i s'abraçaria, com a mínim.
Baixava cap a la cuina d'esma. Què era aquella lluentor en un graó?

PER MOLTS ANYS!

Una munió de peixets de plata creatius i detallistes li va provocar el somriure:

Comentaris

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434397 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com