La dona que capdellava poesia

Un relat de: touchyourbottom
Capdellava.
Capdellava.
Callava i capdellava.
Al capdevall, sí, capdellava.
Capdellant.
El vent de llevant la llevà del somni -real?- del capdellar capdellar capdellar i cap per avall que potser quedà?

I allà era: atipant, amb menjar humit de llauneta, a la Lleoneta, la seva adorable gata peluda.

Estava esperant, la dona capdellaire de poesia, de versos estesos i de versos arromangats, de poemes emblemes i de poemes peres o pomes i de versos universos i versos S.O.S...esperava, fent mala cara que no li convenia, a en Cesc Pol Pipol (nom per a aixafar), aquell imbècil.

-L'espontani instantani!

Sí, aquell repartidor d'hòsties sagrades a domicili tenia aquella particularitat: de cop, feia alguna cosa (gairebé qualsevol cosa, totes les coses) que a ella no li plaïa. No era poètic!

-Cesc Pol Pipol, espontani instantani que no m'interessa que passis a portar-me la comanda!

Si era l'únic treballador (i auto-jefe)!

I és que la dona que capdellava poesia es nodria d'hòsties de missa sense anar-hi. El venedor les hi portava a caseta ben embolicadetes embolcalladetes amb fulles de col xinesa. Així no hauria d'anar a escoltar cap capellà.

-No capellà, si capdellar!

Quin sant rotllasso, empassar-se un sermó! La causa era que el místico-funcionari era un excunyat convertit, egocèntric, que havia aconseguit ser escoltat sent rector. No caminava recte sinó torçat, però. Amb tot, el feligresam l'excusava...i admirava: tenia aquells ulls magnètics i la veu de molsa melosa. Posaven teca a beneficiència amb ganes, un mínim de vint euros, dels quals ell se'n quedava un noranta per cent per nodrir-se a base de mariscades. Ho sabien i ho volien. Aquell ser conformava una esfera religiosa poc comuna (o no) i s'hi avenien.

-Estimat seguidoram: com acostumats esteu, notareu que a tothora duc una mosca al nas. Des fet, hi viu, mascota inspiradora, adossada a un moc com Déu mana. Però estic refredat i ella està morint a causa d'estar carregada de microbis dels esternuts. Per tal de mirar de salvar-la us demano una aportació extra de trenta euros per cap.

Picaven de mans. Sonoritat en alça dins el temple.

La poètico-capdellaire no ho podia sofrir. Li envià ones estupiditzadores que ella mateixa estupenditzava per tal de fer-les ben rebudes. Així, mossèn Cesc Pol Pipol va acabar fora de l'església i àdhuc de qualsevol ermita, enrunada o no (les pedres el foragitarien, si calia, fotent-se-li als ronyons).

Com que les males herbes són longeves, en Pol Pipol va remuntar. Li quedaria, tan intens, el record dels cercles fins com minipizzes cossets jesucrístics per a ingerir. No va parar fins a ser-ne distribuïdor. Així havia anat la cosa. I com la capdellaire se'l va trobar a casa.

Ella, de fet, només prenia aquella menja per sadollar una part adoctrinada d'espiritualitat externa. Quan va trobar aquell home palplantat a l'entrada, va perdre el fil dels versos. I així va anar passant. Fins que ella va esclatar, fastiguejada:

-Sóc una ànima vella que ha de crear en pau, maleït Pipol! Per què em persegueixes?

L'excunyat va treure's un drap acrílic d'una butxaca i li va donar per tal que es tragués la pols de l'antigor.

-No te'n pots anar a ser un normalet-normalet com els meus veïns que es van integrar a la localitat formant part d'entitats lúdiques com castellers i palauers? Es sentien avorrits i vulgars i ara s'ho senten menys, o diferent, dins una colla. La vida són rodones on ser a dins, saps, puto Pipol?

-Et faig ràbia per alguna cosa, Tresinona?

-Calla, que em descapdello!

-Queda't calba de filar, si cal, vella xaruga!

La poesia entre tots dos, de caire denúncia violenta, l'un de l'altra, picava dur a les parets de la ment, fins que es van rebentar.

Llavors...llavors romangué un silenci com un somriure de pau de qui duu un fill mogudet a escola perquè li tinguin unes hores sense esperar res més només pel descans de poder organitzar la llar amb pau amb l'absència (una mena de silenci així). El silenci es feu holístic, n'englobà de més tipologies i acabà sent relaxatori.

Capdellaven espais, en Cesc i la Tresinona, buits de mots i de societats i de pamplines.

Les hòsties volàtils esdevenien senyals d'amor pur.

Sí, sí que, per fi, capdellava veritable poesia, la capdellaire. Capdevallava capdevallona capdevalló.

I ell: també.

De fet: configuraven un Tot, junts, en una dimensió on fantasmes verds eren Verges ecològiques (només per dir un exemple).

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

284 Relats

131 Comentaris

83575 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).