Cercador
La dona dels ponxos i l'ovella negra
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Sempre- per a ella 'sempre' era el cada dia més aviat repetit al qual estava agraïda- havia teixit aquelles peces que tapaven el cos des de les espatlles fins als genolls o gairebé i que es posaven passant el cap per un forat: els ponxos. La dona menuda de pell bruna triava els colors de la llana que una altra dona havia tenyit. En feia combinacions que podrien haver revestit galàxies, pel cromatisme màgic. Les estrelles s'hi haurien volgut abrigar i se'ls miraven, del cel estant, fent dentetes titil·lant.
La dona era jove i la seva vida, dura. Les mans no paraven de teixir, vinga treballar. El tacte de la llana, terapèutic, li feia tancar els ulls. Se sentia aleshores volar i els ponxos li sortien de l'estil arcs de Sant Martí. L'olor que desprenien demanava de no ser rentats. Més d'un turista comprador l'havia passat per la màquina i el ponxo artesanal i natural li havia quedat de la mida per a una nina. No, allò no es podia fer. Tot i que la nina, si era fredeluga, o era ecològico-bohèmia (cap Nancy ni Soraya ni Supernena, ni cap d'industrial globalitzada involutiva consciència, en principi, en serien exemple) se'n deliria d'anar-hi abillada contra l'hivern, sobretot, de l'ànima.
Al costat de la doneta feinejadora i aqueferada s'hi veia una ovella negra que ocupava un bon volum pel núvol d'esponerós pelatge que lluïa i que mai se li havia rapat. L'animal, menys quan pasturava i dormia, estava tothora al seu costat. La imatge de les dues esdevenia imatge bucòlica i immaculava contra les foscors dels esperits d'existències buides que creien -una bona majoria- que viatjant esdevindrien feliços, que era una bona moda o el que fos. Observar -millor: contemplar- la dona que feia ponxos amb l'ovella negra fent-li calmada companyia extasiava. Però no ho sabien definir amb mots. Compraven ponxos i alguns van aconseguir captar-ne el veritable ús. En pagar gosaven acaronar el bell animal que somreia amb ulls innocents i entranyables. Ignoraven que tocaven l'amor més pur, que no es pot pagar.
Estaven destinats a finar junts, dona i ovella, també.
Va ser un capvespre de primavera, quan es dirigien a la cabana i estable de mides reduïdes on tenien la sort d'arrecerar-se. Ella s'anava refent les trenes d'atzabeja que li assolien la cintura. Va sentir un lliscar que venia del firmament. Va mirar amunt. Els ulls se li empetitiren i els pòmuls enrogiren en contemplar l'estel fugisser amb la cua desplegada, rutilant. Va aturar-se i va baixar el suficient per fer-los entendre que havien de marxar amb ell. L'ovella es tornà encara més flonja, com un quasi planeta esponja, i hi saltà. La dona es vestí per a l'ocasió amb un ponxo que reservava que havia elaborat per a l'ovella i ella, d'un cromatisme que havien triat juntes feia qui-sap-lo. Hi passaren els caps i es van posar a riure. En aquell estat inefable van enlairar-se cap a l'eternitat. Arrencà, aquella còsmica nau, per dur-les al que seria conegut com a Món Pònxic, lluny, lluny ellà.
La dona era jove i la seva vida, dura. Les mans no paraven de teixir, vinga treballar. El tacte de la llana, terapèutic, li feia tancar els ulls. Se sentia aleshores volar i els ponxos li sortien de l'estil arcs de Sant Martí. L'olor que desprenien demanava de no ser rentats. Més d'un turista comprador l'havia passat per la màquina i el ponxo artesanal i natural li havia quedat de la mida per a una nina. No, allò no es podia fer. Tot i que la nina, si era fredeluga, o era ecològico-bohèmia (cap Nancy ni Soraya ni Supernena, ni cap d'industrial globalitzada involutiva consciència, en principi, en serien exemple) se'n deliria d'anar-hi abillada contra l'hivern, sobretot, de l'ànima.
Al costat de la doneta feinejadora i aqueferada s'hi veia una ovella negra que ocupava un bon volum pel núvol d'esponerós pelatge que lluïa i que mai se li havia rapat. L'animal, menys quan pasturava i dormia, estava tothora al seu costat. La imatge de les dues esdevenia imatge bucòlica i immaculava contra les foscors dels esperits d'existències buides que creien -una bona majoria- que viatjant esdevindrien feliços, que era una bona moda o el que fos. Observar -millor: contemplar- la dona que feia ponxos amb l'ovella negra fent-li calmada companyia extasiava. Però no ho sabien definir amb mots. Compraven ponxos i alguns van aconseguir captar-ne el veritable ús. En pagar gosaven acaronar el bell animal que somreia amb ulls innocents i entranyables. Ignoraven que tocaven l'amor més pur, que no es pot pagar.
Estaven destinats a finar junts, dona i ovella, també.
Va ser un capvespre de primavera, quan es dirigien a la cabana i estable de mides reduïdes on tenien la sort d'arrecerar-se. Ella s'anava refent les trenes d'atzabeja que li assolien la cintura. Va sentir un lliscar que venia del firmament. Va mirar amunt. Els ulls se li empetitiren i els pòmuls enrogiren en contemplar l'estel fugisser amb la cua desplegada, rutilant. Va aturar-se i va baixar el suficient per fer-los entendre que havien de marxar amb ell. L'ovella es tornà encara més flonja, com un quasi planeta esponja, i hi saltà. La dona es vestí per a l'ocasió amb un ponxo que reservava que havia elaborat per a l'ovella i ella, d'un cromatisme que havien triat juntes feia qui-sap-lo. Hi passaren els caps i es van posar a riure. En aquell estat inefable van enlairar-se cap a l'eternitat. Arrencà, aquella còsmica nau, per dur-les al que seria conegut com a Món Pònxic, lluny, lluny ellà.
Comentaris
-
Preciós[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 16-03-2018 | Valoració: 10
M ´encanten els teus relats, no paro mai de sorpendrem. Son una passada
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436329 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com