La dona dels orgasmes perduts

La Sensi era una dona de quaranta-quatre anys que un dia, de cop i volta, se li va encetar amb massa encert una paranoia-crítica, potser per haver mirat massa l'obra daliniana, només potser.
El seu nom era Ascensió, per allò de la Verge enlairant-se que tant plaïa a l'oncle capellà que va ser el seu padrí i li va triar i que tant en sabia d'imaginar i més el que sota llargues robes castes de santes i dones de missa s'hi podia trobar i gaudir. Però l'anomenaven Sensi. Alhora que sí, era sensual. I sensible.

Aquell dia, segurament de tardor o primavera, estacions de canvi susceptibles d'afectar les ànimes més etèries, a la Sensi se li va obrir una finestreta al cervell que no pararia de mostrar-se a no ser que en trobés el tancament precís i necessari, traduïble en un 'ho he solventat, ja no cal que m'hi encaparri més'.

Era comprant en una botigueta de mala mort que tenia els dies comptats i amb ànsia que els comptava la propietària, una quasi septagenària enrabiada amb el sistema perquè encara no tenia els anys per a la jubilació cotitzats i ella treballava des dels catorze. La bona dona, forta com una roureda sencera i mil·lenària de bosc europeu talat sense pietat en temps de construir molts vaixells per a segar munions de vides en guerres doloroses, remugava tant com podia contra aquest fet que l'enverinava, l'única malaltia que es podia dir que patís. Certament: aquella venedora d'aspecte acuirassat prenia cada matí, indefectiblement, una aspirina efervescent. I així havia evitat visites mèdiques durant dècades i superat un supurat gens suposat abort de fetus policèfal i una rinitis polifactorial. La pastilleta li atorgava un no sé què que quasi dia sí dia també l'empenyia de bon matí a abraonar-se al seu marit -que tot just roncava el torn de nit- i fer-li de tot, la qual cosa equivalia a dos torns i a un re-roncar de bèstia defallida en acabada la invasió.

La Sensi triava carxofa petita, forta, tendra i de la comarca. El preu no tindria res a veure amb el del mercat, on aquelles flors verdes es mostraven massa grosses, amb un i dos pensaments de pensides. De cop el cap li va enviar aquell missatge. Li van tremolar les cames, el rostre lluitava per no semblar de plastilina i els ulls es van enterbolir. On eren els seus orgasmes perduts?

Segurament l'energia de les kamasutrades del matrimoni de l'aspirínica, latent en l'espai (la cambra era just a sobre) hi va influir, si més no s'hi va sumar.

El cas és que va fer pesar la compra en un estat semiletàrgic i ni es va adonar que la dona hi afegia mig quilo més per tal de fer bona caixa, satisfaccionetes del dia, que els clients havien de col·laborar en el pagament d'autònoms.

Amb la bossa de carxofa amb les puntes de les fulles de color malva amb punxetes protectores que perforaven la bossa de plàstic com per respirar, la Sensi no sabia ni per quina vorera caminava ni si anava cap a casa. Va fer sort de topar i quedar frenada i a poques passes d'on havia sortit. Havia xocat amb l'Asensi, el marit de la botiguera, que fugia cap al cafè perquè havia fet hores extres i encara faltaven les de l'acetilsalicilic. Anava amb camiseta imperi i pantalons texans gastats, aquell seixantè engrisit d'estar sovint tancat. En adonar-se de l'alteració de la Sensi, l'Asensi li va donar la mà i se la va endur al bar. Va demanar un cafè sol doble tirant a triple, carregat i recarregat.



*******continuarà, i aviat. Tinc el cap ple ple i en llista per acabar:
-L'home de marró i turquesa
-La Ge-geisha
-Impredictor
-Predilecció floral
-La Marissa i el savoir faire del colombià

Que no acostumo a deixar relats inacabats. No faré el llit a casa, només quan canvio la roba, però un relat inacabat em punxa i punxa i ha de viure.
TGNK