LA DONA DEL VESTIT VERMELL

Un relat de: MariaM

El primer dia que la vaig veure, la dona del vestit vermell, tot i ser en un dibuix que havíem de comentar al taller d’escriptura, la seva fesomia, el posat de les cames, sobretot, em resultà lleugerament familiar. No en vaig fer cap comentari perquè tan sols es tractava d’un dibuix, no pas seriós.
Han passat uns dies i, de tant en tant, m’aflora la seva imatge. No arriba a neguitejar-me però em molesta no poder recordar on l’hauré vista en persona o si a propòsit de la meva imaginació estic confosa. Onsevulla que fos no era en un lloc que freqüenti assíduament.
Sortosament, no m’hi vaig obsessionar i la imatge de la dona caigué en l’oblit. Fins ahir. La meva amiga Isabel celebrava el seu aniversari; no en dic quin per si de cas, hi ha persones que els sap greu d’aprofundir o tocar el tema. Em va proposar d’anar a un bar musical on havíem estat en una altra ocasió.
A mida que ens hi apropàvem vaig sentir la sensació del dejà vu. Primer, per l’entorn i un cop dins, en vaig estar segura: era allà d’on la recordava, la dona del vestit vermell. L’ambient és agradable, la clientela d’edat mitjana, tirant a madura i interessada per la música en viu, poc estrident, però.
Un piano, un sovintejat canvi en la intensitat de la llum, feien pensar que l’aparició de l’artista no tardaria pas gaire.
Mentre ens prenien nota de la consumició se m’apropà una noia, somrient i mig sorpresa d’haver-me trobat allà quan, habitualment, ho fem per casualitat al supermercat o a la fruiteria. La vaig reconèixer, es clar, som del barri.
Ella era allà perquè hi actuava el seu marit que, com ella, és cantant –digué- i en la situació actual es fa molt difícil de trobar feina, s’ha d’estar disposat a acceptar el que sigui. Ella també hi treballava, quan podia (la intensitat de la llum minvà) i la veïna va acabar dient-me que el seu marit s’adaptava a tots els gèneres –ja ho veuràs- .
I tant que ho vaig veure!
La xerrameca cessà i la substituí un fort aplaudiment, el públic pel que es veia coneixia l’artista, i jo també: la dona del vestit vermell s’havia apropat a la vora del pianista, tot picant l’ullet a la meva veïna en un gest de complicitat, l’espectacle havia començat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer