La Dona d´Aigua

Quan vaig anar a viure uns anys a Gualba de Dalt jo poc sabia que allí m'esperava un misteri del qual m'en recordaré tota la vida i que em faria ballar el cap durant molt de temps.
Jo vivía en uns apartaments de 1' entrada del poble , i a les tardes solía anar al bar de 1'Enric. Jo era un nouvingut, peró allí amb el temps vaig conéixer a la Sra. Paquita del Mas Pla, un mas que hi havia al camí del Gorg Negre, allí on hi havia la creu de ferro plantada feia 150 anys per els capellans en fer una processó a la qual, segons deien hi havia anat tot el poble. Va ésser una processó per exorcizar el Gorg de les Dones d'Aigua que deien que hi havia, peró d'aixó ja feia molt de temps, i tot havia vingut per el mas Pla.
Un día la Sra. Paquita em va dir, després de moltes converses sobretot a l´hora d'esmorçar, que se 1'hi havia mort el pare i em va convidar amb llágrimes als ulls a anar a 1'enterrament. La Sra. Paquita tenia uns cinquanta anys i era 1'hereva del mas Pla i , després de la mort del seu pare la única supervivent de la família.
Era un día desastrós i tots várem haver d'assistir amb paraigües per el ruixim que queia del cel a poc a poc com si d'un día trist es tractés.
Després de la missa que es va dir a 1'Església de Gualba , várem anar tots al cementiri que hi havia al camí del Gorg i un cop obert el petit mausoleu dels del mas Pla es varen veure les restes mortals de 1'ávia de la Sra. Paquita.
Tothom es va quedar esgarrifat, peró no pas per 1'esquelet o les restes d'óssos de la vella, sinó per que estava com quan la varen enterrar als 35 anys, es a dir incorrupta completament.
Llavors, en veure aixó i després de que el capella es persignés, varen tornar-la a deixar amb cura al seu lloc i varen enterrar en el petit mausoleu al pare de la Paquita, no sense que hi haguessin ja molts rumors entre la gent del cementiri de que 1'ávia estava incorrupta perqué 1'ávia de la Paquita era la filla de la Dona d'Aigua de la qual la llegenda del poble n'anava plena i per la qual es va posar la creu al Gorg feia ja 150 anys.
Jo primer no vaig entendre el que volien dir, peró 1 "endemá el poble era un seguici de comentaris a 1'entorn del fet que succeí al cementiri.
El " Joan de la parada" , que així li déiem a un home que feia molts anys que duia una parada de melons cada dimecres durant la temporada, era un home que sabia tot a 1'entorn del poble de Gualba i els seus masos, doncs també anava fins allí per vendre els seus productes. La resta de l´any venia bolets que anava a buscar ell mateix al bosc, com els espárrecs, la llenya, les pinyes, i altres fruits que la mare natura et dona.
Ell coneixia molt be el Gorg Negre, dons també anava a can Pla a dur els seus productes i havia de passar per allá amb el ruc amb el que els hi duia cada día, gairebé tot 1'any.
Em va dir al cap d'uns dies en Joan:







" Lluís, mira, el Gorg está viu.....
Lluís mira, l 'ávia de la Sra. Paquita estava incorrupta perqué era la filla de la Dona d Aigua.
Fa molts anys al mas Pla hi havia un hacendat que es deia Pere Pla, i era l 'hereu de la familia Pla, perqué s "havia quedat sol sense pares ni dona, doncs se li havia mort feia poc i havia heretat tota la contrada fins el Gorg.
Ell tenia la costum d 'anar cada dia al Gorg Negre a banyar-se, tot passejant. Ja saps com es, Lluís, el Gorg Negre. Es un lloc privilegiat, hi ha arbres a la voreta, hi toca el sol cada día, es un recer meravellós amb la suau corba que fa vora del riu i es molt profund. Fins i tot t'hi pots tirar de cap si no tens por de trencart'el sobre les roques que l 'envoltan. I de nit pots veure tots els estels del cel del Nord.
Un dels dies que va anar al Gorg potser a banyar-se va veure una dona finíssima i molt bella que estava pentinant-se amb una socarrel sota els arbres i despullada. Els rínxols daurats del cabell li queien suaument sobre el seu pit de poma.
Ell es queda confús i s'amagá darrera una soca privilegiada per el punt de vista que tenia i que li permetia de veure-la sense ésser vist. Es queda meravellat veient la dona, peró ella el descobrí després de dies que ell anés a contemplar-la i es tira de cap al Gorg desapareixent entre les ombres del capvespre solejat, que era quan en Pere solia anar-hi.
Quan en Pere arriba a casa no feia si no pensar en aquella dona, i no podia mai dormir de nits
L "endemá i unaltre dia i unaltretorná al Gorg amb I "esperança de veure-la , peró ja no hiera mai.
Hi torná dia rera dia, fins que una vegada la veigué estirada al sol sobre la gespa. La seva pell entre blanca i torrada semblava la flor del Penical, i els seus ulls eren grans com la lluna quan fa el ple.
S "hi acostá i ella en veure "l va fer un intent de fugir, peró en dir-li ell" no tinguis por, no et faré mal" ella es quedá, i amb una veu que ni els ángels tenen li respongué: " ja ens coneixem, i ara soc teva perqué m has vist núa, vine unaltre dia. "
En Pere seguí anant al Gorg i un dia feiner feren l'amor sota els estels de la nit del Montseny.
Ella li diu: " Mira, hem fet l 'amor i ara he de viure amb tu, peró jo soc una Dona d ´Aigua, i la meva vida és el Gorg. Si tu em vols vindré amb tu per sempre, peró si no em tiraré al Gorg Negre i ja no en sortiré mai mes, perqué sóc teva. " En Pere es quedá parat i pensatiu, peró com era enamorat de la dona, li digué:
" Ja sé que ets una Dona d Aigua, peró jo no podria permetre que mai més sortissis de les teves estances per la meva culpa. Vine a casa meva i fem una vida junts, car jo t'estimo. "
Diu ella, després de fer un petit sanglot com de plorar. : "D "acord , peró amb una condició, que mai més em recordis el meu origen, si no em perdrás per sempre",
En Pere accedí, i s en anaren a fer una vida en comú. Es repartiren les terres de conreu i ell treballava una part i ella unaltre i així passaren uns anys.
Passaren els anys, i ella tant jove i bella com sempre tingué una filla d ,en Pere. La cuidá i mimá fins l "extrem mentre era un nadó i seguía la dona cuidant de les terres de conreu a les hores que li deixava la nena i la cura del seu marit al qual tenia com si fora un do del cel.
Ell també l "estimava peró ell estava massa preocupat per les terres.
Un día a l 'hora de dinar quan les collites en aquell any de pedra i calamarça s "havien mort en part en Pere no va poder estars-se "n i li digué : "el camp de civada que portes tu sha mort i el meu de blat no, " i malgrat les disculpes de la dona tingueren una discusió en la qual ell li tirá per la cara, en quan s "enfadá : " Tu no entens de terres , tu ets una Dona d Aigua ni més ni menys, i no pots saber el que és conrear la terra malgrat les tempestes "
Llavors ella amb un parell de llágrimes com perles beneides als ulls, s "aixecá de
la taula, es tragué els vestits i sense dir paraula i nua,es dirigí al Gorg Negre on es llenqá per sempre més.
En Pere es va quedar sol, peró diuen que en les nits fosques i plujoses, entre les bromes- del Mas Pla, sobretot quan hi ha calamarça encara veu en Pere, d "amagat, a la seva dona com va a cuitar a l " infant, suaument, tendrament, curosament, amagada. "
Aquesta va, ser la narració del "Joan de la parada" , i em va dir que la dona incorrupta, que va morir als 35 anys i que havíem vist al mausoleu feia dos dies, era el nadó de la Dona d"Aigua i 1"ávia de la Sra. Paquita.
Peró puc dir que jo que vaig molt al Gorg Negre, i després de 150 anys de mort en Pere, algun dia he vist encara una forma com de dona nua que es pentinava sota els arbres de la vora de les roques del Gorg. I és mol bella. Els seus rinxols daurats li cauen sobre els pits de poma. I un dia em va veure i es llen~á al Gorg. Després he seguit anant- hi fins que un dia várem fer 1 "amor sota la nit estrellada del Montseny, i em va parlar i em digué: " Tu m has vist núa i hem fet l 'amor i ara et pertanyo, sóc una Dona d Aigua, peró maniré a viure amb tu a la terra amb una condició, que mai em recordis el meu origen o em tiraré al Gorg i no en sortiré mai més."
Jo. enamorat, li vaig dir que es quedés amb mi.
La Sra. Paquita en quedar-se sense el seu pare es va vendre el mas Pla i jo li vaig comprar car llavors anava be de diners no com ara que cada any se"ns moren les collites,.
La Dona d"Aigua i jo várem anar a viure allí.
E1 primer dia ella em digué .... no sé, aquest mas és com si 1"hagués somniat a sota la lluna alguna vegada fa molt de temps...
I allá en el día d'avui encara som feliços, i jo esperant que no arribi una calamarçada com la del segle XIX que ens podes donar quelcom de qué discutir.
Sé que és una mentidera, peró me 1"estimo, es una dona, la meva dona : la besàvia de la Sra. Paquita.,