La dona amb l'esquena peluda i el cul pelat de l'arlequí

Un relat de: touchyourbottom
Es va aixecar amb desfici, en ple ofici, del banc que feia nou del costat dret. Dempeus i sense tremolar, malgrat el fred que les estufes de gas, -quatre de mal comptades i petites situades sense cap estratègia de bon ús- no combatien. El sostre alt amb voltes s'escandalitzà quan la dona esclatà:

-Senyor! Hi vomito, hi cago, hi pixo, hi tiro bavaies. Prou d'oracions i referències al Senyor. No és cap home, no és masculí. Senyor! Ni senyor ni senyora.

Al capellà li caigué a terra l'hòstia sagrada que pinçava amb dos dits d'ungles amb profusió de quisca. El cos de Crist, de resultes, sobre el marbre fred i lluent, davant l'altar a la zona més temperada i no pas per l'acció de les ridícules catalítiques sinó per les resquícies del foc passional del mossèn amb la immigrant romanesa que netejava el temple abans d'obrir-lo als creients.

La Donísia no esperà que s'encetessin els murmuris, les males cares, els insults. Els talons de fusta de les seves botes de cartó reforçat pintat de color magenta i envernissat amb cola blanca emetien uns sons harmoniosos i rítmics que equivalien a un fer botifarra ben personalitzat. La dona de seixanta-nou anys sabia que no entraria a l'església mai més. A fora l'esperava el seu gos de cua cargolada, l'Arlequí. L'acaronà. Amb el capciró del dit índex dret li dibuixà una invisible espiral al musell, somrient.

-Hipòcrites! Aneu cantant i recitant: Senyor, Senyor, Senyor.

Va notar que li cremava l'esquena.

-Sóc la dona de l'esquena peluda i les fires exhibicionistes de personatges exòtics que es fotin!- per enèsima vegada explicà a l'animaló d'ulls com ous de granota.

Romangué assedegada de síntesi de pau a l'ombra, asseguda en un banc de pedra -pedra autèntica, més antiga que l'anar a peu- que li refredava el cul, però no li comportaria cap infecció d'orina, com algunes veus incultes associaven.

De forma trivial, el ramat cristià sortí de la casa del Pare, d'orar d'hora, sota l'or d'un raig de sol que tocava l'escalinata, il·luminant-los i àdhuc fent-los semblar incandescents, escalfant-los un bocí de cervell que, amb tot, no hi havia manera que despertés. En acabar l'ofici varen beure vi amb sulfits en gots de cristall rococó, detallàs del germà bessó del batlle, addicte al llepaculisme. I és que havia estat un mal vist que estava esdevenint un ben observat. El pas següent: el bon admirat. De les garrafes de color garrofa rajava el líquid amb beneplàcit dels religiosos que per fer veure que no temien a la mort vivien morint.
En adonar-se de la Donísia, exaltats i calents pel mam de gradació Déu n'hi do la van sepultar de 'puta', 'bagassa', 'meuca',...

Ella es girà. L'esquena peluda la protegia sota l'anorac color caqui de folre sintètic. L'Arlequí li saltà als braços, confós i poruc. Vist a certa distància, semblava com si la dona portés un tortell desembolicat. S'allunyà dels acusadors. S'allunyà l'estranya dels cabells lluents com del color de les granes de magrana madura, tallats a la garçon, les arracades de marquesina, collaret de llavors africanes que si tastessin la terra la rebentarien amb plantes arquetípiques. Les ulleres de sol de cristall aprofitat de lluna d'armari, montura verd oca. Les arrugues del rostre s'autoplanxaven en dirigir, abans d'anar-se'n del tot, una mirada que encadenava fermesa, aplom, que, malgrat l'angoixa, limitava.
L'exmarit se'n burlava, el que més, eixamplant la seva base en el petit món pobletà que desconeixia que havien estat marit i muller. L'exmarit que, regalant alcohol, es procurava un lloc i un enterrament, quan toqués, d'upa i amb assistència multitudinària.

El gelós que l'havia estigmatitzada.
Veure el seu bessó sent alcalde no li era res bo, però sortosament Zom quasi sempre era a promocionar la comarca en fires i més fires per conèixer femelles diverses amb somriures implantats només per a finalitats hotel-maxifundistes.

-Dues dècades amb tu, Donísia, suficient. Ja t'he clissat. Ets incapaç de restar a la llar i portar-la com cal. Els vidres mai fan goig, quines llepasses! Són el teu reflex d'ara, que comences a estar passada, pensida.

Ella havia plorat mentre netejava, amb un fregall aspre, una olla d'alumini bonyegada. La línia de la carretera i els cotxes com de joguina que anaven i venien a l'horitzó. La vida. Renegà contra una examiga que, en comptes de dedicar-se a la casa, havia gosat convertir-se en empresària.

-Almenys és lletja- es repetia, per no frustrar-se més. La Donísia era collage-artist. La feina de recol·lectar material per a cada obra, intensa, precisa, vessant detalls, degotant talent, l'esgotava fins que en feia un repàs visual i s'energetitzava.



- Tu enganxant merdetes pocasoltes i cap fill no expulses pel forat estèril- l'home li retreia amb ulls petits i lacerants.

Sortosament s'absentava dies, setmanes, capità d'avió. Capità ben plantat. Ella havia estat hostessa. Sabia parlar cinc idiomes. Havia estudiat, però inacabat, filosofia i història de l'art. L'amor mal dut i el sexe desfan vides, conclogué, incapaç de fugir de l'habitacle quan recordava el passat de manera massa tèrbola. En Zim, i ella ho havia permès, l'havia confinada al món domèstic, preciós espai que ella decorà sense mirament econòmic en un país edènic on es van establir. Zim, l'amo.

Centrà les pupil·les en rebentar la grandiositat fastigosa de Zim, envoltat dels cervells rentats de les persones menudes immadures i pintoresques de la vila on, coincidint amb ella, havia retornat.

Cansats de seguir-la escridassant-la, als feligresos els va anar de primera els trons i manifestacions de cicatrius celestials d'imminent tempesta elèctrica. Van fer via cap a les llars idèntiques i hermètiques, cap de darrera construcció, d'aspecte folklòric, distribuïdes en carrerons quasi antediluvians. La Donísia notava que la poesia egoista que aquelles cases, casetes i racons destil·laven la rebutjaven.

-Àvia, àvia, toca la pandereta per alegrar-me!- implorà, començant a afanyar-se. El galindó d'un peu feia que patís cada passa. Sota la negror compacta del firmament emprenyat, prenyada cada cop més d'ella mateixa, la dona, transportant el gosset com un delicat present, es dirigia al cementiri. Sí, sí que sonava l'instrument de la difunta, petició acomplerta, sonava més alt que el fragor de la tronada. I ella, amb la roba tronada, anant cap a la caseta tronada, però abans havia d'aturar-se a la residència dels morts, que l'atreia. Pensà, de cop, que si diluviava... què els ocorreria a les nines, als gats i als testos? Ho havia deixat tot obert com si fos estiu. Li va venir que si succeïa, les nines podrien fabricar més llàgrimes; els gats, esdevindrien felins líquids; els testos farien florir plantes aigualides i incolores, insípides per inundades.

La figura etèria de la traspassada àvia materna feia cinc dècades, una vella cigroneta tocant la pandereta, feia sonar l'instrument dringaire i festiu afegint-hi unes paraules:

-Vés a casa i aireja la meva fotografia. Aquí no entris. Les làpides dilapiden pena, no et convé.

La Donísia notà una càlida abraçada de fulles dels arbres més antics del bosc, que es van precipitar al seu damunt. La fantasma els havia sacsejat i enviat a la néta angoixada. L'Arlequí va saltar a terra, va bordar content girant al voltant de la seva humana captant també l'escalforeta que els òrgans vegetals despresos obsequiaven.

La temperatura va variar, els núvols queixosos i planyívols van cessar.

Alterada per l'emoció, el cos de la dona li demanà de menjar. Tragué del bolso de roba de patchwork -que barrejava blonda, seda i vellut en tons esmaperduts- un plàtan amb clapes d'incipient maduresa. L'esquena pilosa de la dona es posà bé, pèl a pèl, mentre assaboria l'apetitós afrodisíac . Obrí la suculenta fruita resseguint uns talls dels laterals, seguí amb dit amunt fins a l'extrem. Pelar-lo era badar-lo com una flor. Deliciós. El degustà mastegant vint cops comptats cada queixalada, per fer treballar les glàndules salivars i pair millor. En donà un bocí a l'Arlequí. Continuà avançant. Es trobà davant una paperera amb la pela i prou. Deixà el civisme de banda. Comprovà no ser vista des de cap finestra tafanera. Diposità l'embolcall entre els matolls d'una jardinera, el potasi seria beneficiós a aquelles pobres plantes mal nodrides pel jardiner local que feia més cigalons a la cafeteria que no pas feina.

L'esquena peluda de la Donísia es tornava suavíssima quan feia actes d'aquell estil. Per més que estigués tapada per la camisa de força trencada, la Donísia, amb aquell atribut, mai seria dominada per la vulgaritat. No es plantejava si ho havia triat o li havia tocat. L'estada al frenopàtic li havia reforçat la confiança en les conviccions innates, pures. Que la germana i el cunyat l'haguessin traït, fer-la passar per lirona, tarada, boja, per usurpar-li béns i diners li cremà un segment de cervell i així l'ànima va poder créixer, va analitzar. No els havia perdonat del tot...estava pendent de poder elaborar la denúncia amb un advocat que, més que d'ofici, va resultar d'artifici. És clar que no podia contar-ho. La tornarien a ingressar. Patia, esperant ser rebuda, per com ho contaria. I es va trobar amb allò:

-Vostè, vostè és la filla de la Gran Pota!- l'home de lleis l'identificà, havent-la repassada de dalt a baix i fent-la aclofar en una butaca model Malaparte al salonet estil bimbirel·la.

La Donísia s'encengué i s'alçà, però s'abstingué de bufetejar-lo. Si hagués tingut aleshores l'Arlequí, el ca hauria pixat als camals del fastigós, àdhuc li hauria rosegat els canells.

-Esperi, segui. M'explico!

-De què va? La filla de la Gran Pota per la porta gran ara que surto!

-No, li ho prego! Em pot, sisplau, escoltar?

Callà amb una mirada que pidolava atenció com la d'un peix moribund amb l'ham travessant-li un llavi dolorosament.

-Jo no menjo peix. No em miri així. Ni com abans ho ha fet, radiografiant-me sencera.

-Si vol em faig una autodenúncia per haver gosat!

Somrigueren. Els ullals superiors d'ell, torçats lleugerament sobre les dents menudes com de llet, van créixer. Van fer-ho seguint la mala inclinació fins a creuar-se. Van formar una ics que finava a l'alçada de la barbeta. La Donísia, convençuda que somiava, es va entregar al que fos. L'home del trajo beix i la camisa groga amb botons verd prat fresc i esponjós tragué una ampolla de licor d'original disseny que feia endevinar que el que contenia seria delicatessen. Dues copes baixes i campaniformes, afegí, 'de cristall que reca', digué. I serví.

-Si no n'hi ha, no en surt res!- s'emprenyà amb veu sibilant, ell.

-Hahahaha, li ha tocat el raig invisible!- va ser la resposta d'ella, que
va agafar la botella per comprovar si en quedava un cul, unes gotes, li abellia. Per assegurar-se'n es posà les ulleres de llegir i d'indagar els forats dubtosos.

-Iaia, iaia, mira!- cridà l'advocat, de cop, amb aquella veu ocasionada per la ics dental- Mira, mira!

Avergonyit, va prosseguir contant, sense parlar.

"Tenia uns cinc anys, jo. Li vaig portar l'ullera trencada, després d'haver-hi saltat a sobre efervescentment engrescat. Em va perseguir per l'ampla casa que desprenia olor de vímet. Vivia, crec, dins un cistell gegant. Em va perseguir fins al lavabo. 'Caca!'. Va aixecar la tapadora de la tassa. Taat! El ressort va activar-se, la serp de mentida va anar-li al damunt. L'esgarip de la meva àvia va fondre tres bombetes. Jo reia, reia.
-Entremaliada criatura!"

La Donísia s'acomodà, presa per l'interès. Un coixí de franges de dos colors complementaris li destensava la columna vertebral. Els pèls de l'esquena esclataren libidinosament, definibles, llavors, ben bé com punxes d'eriçó tractades amb suavitzant ecofriendly.

"-Arriba l'avi. L'avi Àngel, l'àvia Dimònia. La Mònia. Com m'agradava de fer-los bromes! L'avi em deia que ell tenia ales invisibles, invisibles com el licor que no hem tastat, i el dia que l'avi no hi era l'àvia em va dir que s'havien fet visibles. No sé pas perquè. L'avi Àngel, panxut i camacurt. Un avi follet. I, fixi's, la seva feina: director bancari! Tornava amb el pes feixuc de les imposicions. Sí, sí, una època d'estalvis àlgida, aquella, la gent en guanyava, en guardava. L'àvia, amb les ulleres trencades i no trencades, li calmava fent-lo estirar-se en un llit de baranes visitades pels corcs. Polsim de fusta de pi, el feia esternudar. Cada travesser, producte d'esnifada, podríem dir, hehehe. L'avi sobre el llit, l'àvia li feia imposició de mans. Alguna cosa hiperventilarien, heheeh. Seriosament, va: l'àvia posseïa aquesta facultat sanadora, però no s'hi dedicava per humil, no podia pas cobrar per quelcom tan net, l'embrutiria, si li deien per realitzar-ne. Cobrar-les esdevindrien inefectives."

-Li provaven, al seu marit?

-S'adormia. El ventre inflant-se i desinflant-se, el xiulet dels roncs del relax i tots els corcs espantats com si fos la veu de tro d'un monstre anticorc.

-Tots ells esporuguits dins les baranes?

-Tots.

-Ah!

-Mentre somiava em cridava. Sanguifèrum!

-Quin nom!

-Què hi farem! No em feia pas basarda. Va morir d'un tall de respiració. Vaig veure les tisores ben bé, les que tallen la respiració. I sí, va ser un tall. La Mort les usà amb precisió i celeritat. El vell rabassut, poc abans, em va vaticinar que un dia, quan jo assolís els onze lustres d'edat, coneixeria la filla de la Gran Pota. Avui és aquest dia, Donísia.

La deixà de pedra. Amb la velocitat d'un llamp, un record s'escapolí d'un calaix mental de la dona. La seva mare, a qui no havia conegut, l'anomenaven 'la flamenc rosa'. La única fotografia que havia vist d'ella, en to sèpia, l'ensenyava sostenint-se sobre una cama.
D'haver estat ballarina en una fase de la vida només en retenia aquella postura. La memòria per a les altres etapes havia perdut totes les cues de pansa. El nas ganxut de la flamenc rosa, vestida amb plomes de paper color salmó de no piscifactoria cridava l'atenció, el nas ganxut com si en pengés aquell estaticisme de la dona en una sala circular pintada tota de color or vell. Podia haver llogat detectius busca-troba-retorna la memòria que per a algunes coses fa falta. No ho va fer per no pagar, per no voler pagar més que no pas per no poder pagar. L'àvia tocava la pandereta a la galeria, sense entrar a l'estança rodona on la mare de la Donísia era estàtua. Pretenia recobrar la filla anada-de-totes-les-olles, tot i que no sabia com. Li respectava l'immobilisme. L'àvia tenia cura de la Donísia que passava hores campant com les gallines lliures al terreny verd extens i ondulat adossat a l'habitacle. Volava poc, com aquelles aus. Així aprengué a tocar de peus a terra. Terra fèrtil, com la seva arrelada imaginació.

-Ha mort, la Gran Pota!

Ho sentí, una tarda en què el cel era de dalt d'un lila brut gruixut i de baix d'un increïble groc.

Aquell motiu havia anat rebent fins a anquilosar-se, quan feien referència a la mare de la Donísia. La cama en què s'aguantava la difunta al final recordava una pota de proboscidi resseca amb els plecs planxats. Un dolor estrany fiblà la nena. Una suor a l'esquena, uns esclats com resolucions de picadetes de multitud d'insectes diminuts. Suor, aquella suor que es manifestà, creà l'esquena peluda, l'atribut que la Donísia tan va amagar, tan bé que ni en Zim la va tocar. Un sexe sense esquena.

La Donísia esgotà rebobinar el record, la seva ment retornà a la sala. Plantà l'advocat. 'No, no m'interessa, no em convé!', va fer-se escoltar una veu interna. En Sanguifèrum no la deturà. Confiava que tornaria. A més, en tenia l'adreça. La X dental se li havia enretirat.

Recordant recordar gastava. La Donísia es situà. Era al llit, havia sortit de l'església, burxada, havia caminat amb el gos, havia ingerit una peça de fruita, havia...

Presa d'una excitació dolça i inquietant, la dona va fer via en estirar-se al llit. Orgasmaria per buidar la ment momentàniament. Prengué un coixí per refregar-se l'entrecuix. Res. Li'n privava la ment no irreverent, assentí en adonar-se'n. Li urgia descarregar. L'esquena poblada lliscava al llençol baixer adaptable. De cada porus pilós una estrelleta microscòpica apareixia i esclatava. Va cometre l'error de dirigir la mirada cap a...l'ànec. L'ànec de peluix la va distreure. L'èxtasi progressiu se n'anà a fer punyetes. Abraçà la joguina, li besà el bec per reconfortar-se. Va fer que amb les ales aplaudís. Necessità contar-li quelcom:

- Vaig posar a posta una ala de pollastre al plat d'aquella tia-àvia d'en Zim que ens va venir a visitar a la Polinèsia. Pobra au assassinada, el seu espant davant el ganivet que la va degollar no em marxava, n'era jo tan culpable com el que es llogava per matar-ne, aquell indígena indigent. Que primitiu. Vaig posar només una ala a aquella dona entaulada per omplir el pap amb frenesí. Em van maleir, marit i ella. Ella, al·legant que havia passat la guerra. Esperava, exigia teca, a l'engròs, farcir el ventre. Vaig callar i després se li feia la boca aigua amb les postres, que no la van convèncer. Trobà les nous, entre la nata congelada i la xocolata desfeta banyant-la, ràncies. Del pastís en prengué una bona fracció. El tall més gran. Repetiria. Amb el llamí van callar, van cessar de criticar-me, Zim i vella detestable, mentre aquella ala de pollastre del rostit, en nom de l'animal sencer, volava invisible i no ens perdonava.

Un plugim tristoi musicava lleument l'explicació. Un estel a l'ampit de la finestra esponerosa de farigola en un test clivellat, un punt rutilant. Ja vesprejava? Penetrava la sentor de l'aromàtica per les escletxes de la fusta que requeria tractament psiquiàtric des que, just sota seu, una mare empenyia els seus dos nens a trepitjar cargols per diversió després d'unes pluges que la façana de l'edifici rebé desprenent guix. Els cargols hi mesclaven les baves per contrarestar la desadhesió i alhora, fent caminets que deixaven empremta lluenta, elaboraven les seves particulars obres d'art. La mare esclafava els que es dirigien cap a la façana i dels que hi havia pujant n'agafava i els feia picar contra el paviment. La perversitat de la inconsciència no va passar per alt als infants que, interrogatius, dubtaven d'obeir-la.

-Va, fan un crec genial!- la diabòlica progenitora incità.

I ells la van copiar, el virus de la perversitat se'ls encomanà. La casa de la Donísia repel·lí la malaltia, però la finestra era massa sensible. Es fixava massa en cada escena que se li plantificava al davant o a sota. Intentà refer-se rememorant la d'una altra mare. Intrèpida? Sí, que havia anat a buscar el fill a l'escola fent pam i pipa al ridícul. ho feu amb el tint al cap i una bossa de plàstic que li preservava mentre actuava sobre canes, canes i canes. Tota cames, la dona amb la roba tacada com de sang i merda i amb xancletes emetent la veu que l'ànec de peluix de la Donísia havia tal volta tingut, tirava cap a l'escola. El nen s'enfurismà. No volgué tornar cap a casa massa a prop de la mare estrofalària, tronà. Uns de la classe van fer-li burla, van enriure's de la fila que feia aquella dona agosarada. El nen, de cop, va defensar-la, amb mots irrebatibles. Els altres van quedar de pasta de moniato. Van observar novament la dona que, quan es tragués el tint i es vestís diferent, feia caure de cul mascles i femelles i alienígenes. El seu fill seria un clown, al futur n'hi urgien, més que al present.
Ja no vivien al poble. Si la Donísia l'hagués coneguda, la dona amb el tint, hauria trobat un pessic d'ella mateixa.

De fet, aquella mare i fill havien acabat treballant en un circ-teatre, de manteniment. Allà un Arlequí recaptava episodis onírics que, abans que l'oblit els minvés, imprimia en retalls de roba òptima que per al seu trajo. Retalls romboïdals, detalls piramidals, allò eren.

Sanguifèrum tancà el despatx per sempre. Les lleis les havia usades ben poc per a omplir butxaca Els clients, en notar-li el tipus de bondat que expel·lia, deixaven a deure els honoraris. O n'abonaven minsa part. Al·legaven mil causes com a excusa. Sanguifèrum i la seva autoestima a prova? Era una altra cosa, ho era. Invertí decepcions i atacs d'ira. L'obesa de la botiga de queviures, que l'havia requerit per a arrenjar un comiat laboral del marit -lampista d'estranquis en una dotzena de pobles- i que s'estaven construint una torre amb piscina, aquella dona l'evitava quan es creuaven.


"Canalitzar la ràbia, Sanguifèrum, canalitzar."



La veu era la d'ella, la de la Donísia. Estaven compostos del mateix. Les seves identitats no podien pul·lular més sense engrandir-se en la trobada que ell tant esperava.

I així va ser. El súmmum es va fer realitat. La Donísia estrenà l'esquena, que va esdevenir font de megaplaer per a ambdós. Van riure del cul d'ell, que era d'una suavitat també peculiar, com la del pèl de l'Arlequí o la de la roba del trajo de l'arlequí. Un cul pelat increïble. Van riure més.




Gemecs d'enveja de totes les galàxies es diluïen a les seves ànimes, mentre cada peça del trajo de l'arlequí del circ-teatre d'un dels jo de la Donísia es descosia, orgasme a orgasme.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

214 Relats

88 Comentaris

47897 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).