La dona a qui va caure un tros de sostre al cap

Cada dia defecava a la mateixa hora, si fa no fa. Costum i gaudi.

S'asseia a la tassa i es relaxava de mala manera, cosa bona. Si mirava revistes tipus 'Hello' o 'SuperPinkWorld' reia veient imatges de duquesses corsecades carregades d'ex marits, vellotes cardaires a més no poder i que vivien la vida llarga. Èxtasi superficial sense arrel profunda, així les etiquetava.

Abans de posar-s'hi, com que es llevava d'hora -allà les cinc del matí- havia meditat davant una espelma de flaire embafosa -falsa vainilla- i flama, per tant, poc foragitadora d'esperits que sovint li entraven al cos en els dies pre o post-menstruatoris, quan estava o irritable i trista en alça o feble i depressiva de pressa de pressa. Després agafava una medalla que havia perdut lluïssor. La sostenia per la cadeneta d'or i li feia una pregunta si no pendolava. Sempre la mateixa: no es pot dir.

I tot seguit agafava una moneda de cinc cèntims d'abans de la guerra i l'encarava a una de cinc cèntims de l'època de la gran estafa (euro), feia que es freguessin entre elles i aquell sorollet la feia riure histèricament. Fins que les llençava al terra i l'endemà ja trobaria on havien anat a parar: sota l'armari de lluna d'estil filipí o en un racó inusitat o dins d'una sabata oblidada o a la capseta de souvernirs del seu gat, en Coli.

La dona de quaranta anys vivia amb les seves rareses i així no moria.


Aquell dia, però, la taca d'humitat al sostre de la cambra de bany havia arribat a un gra massa. El lampista, un cançoner de cal Déu, ja li podia haver arreglat feia segles. Però un home en la cinquantena casat cinc cops i amant del trifàsic en quatre de cada cinc bars no podia anar més enllà. Com que era de bon treballar i de fer pagar poc, la dona esperava i anar pesant figues.

Una plugeta de guix remollit va dutxar la closca i les espatlles de la caganera. No es va enfadar, sí es va exaltar: allò era un senyal. No sabia pas què volia dir, que era el de menys.

I així de feliç que va netejar-se i va dirigir-se a la cuina a menjar-se unes sopes de garrofa i civada, energètiques i assequibles. En Coli en pendria, també, en el bol de ceràmica figuerenca amb una osca fruit d'un cop amb algun esperit prou tangible i fugisser que de cap manera va inquietar al gat, avesat a extravagàncies pluridimensionals.


I de sobte que sonà el timbre i la dona que va fer via a obrir al repartidor de butà que, apressat, feia mec-mec mec-mec amb una insolència que ningú mai no li havia corregit, ell mateix inclòs. Potser l'excusava la tirallonga de vehicles rere el seu, només potser. O dir que el carrer estret no ajudava?

La dona va baixar les escales -amb una bata gastada que comportava transparència- sense tenir temps a posar-se unes calces. Va deixar penjada una amiga al telèfon, rient perquè li ho havia dit.

L'amiga va deixar de riure de cop. Uns gemecs de satisfacció li van activar un desig oblidat, com el a l'altra banda de l'aparell es recuperava i manifestava amb fermesa, que feia un lustre que el cony se li estava florint i vés per on el butaner hi va posar remei.

Segurament era la resposta a la pregunta repetida. S'ignora.

I mentrestant la grua s'havia endut el camió carregat de bombones d'aquell taronja calèndula i el telèfon treia fum d'enveja i per calmar-se es va haver de preparar una infusió de til·la que va concentrar tant que en va resultar un xarop.
Qui sap si en cataplasma passat per allà...

I, segon mentrestant: el sostre s'obria en noves perspectives. I el bàter estava tancat.