Cercador
La domadora d'aranyes
Un relat de: chimay- Compartir:
Hi havia una vegada una domadora d’aranyes, de gran destresa i poder de convicció. Tenia quatre deixebles, quatre aranyes de potes llargues, cos elàstic i una gran capacitat d’aprenentatge. Els seus noms eren Aire, Aigua, Foc i Terra, i requerien de molta habilitat i una perfecte harmonia per executar els seus números, variats i molt entretinguts. Amb les seves teles s’ajudaven, per exemple, per saltar d’un fil a l’altre fent acrobàcies i tombarelles, o rebotant contra un matalàs de teranyina. Un dels moments més interessants de la funció era quan el públic demanava recrear una figura qualsevol, que elles teixien de seguida amb exactitud. L’espectacle solia acabar amb les quatre aranyes tocant el violí, fent servir la seva tela, ben tibada, de cordes musicals.
Cada component destacava per la seva personalitat i característiques diferenciades. Aire era la més lleugera i veloç, els seus salts i cabrioles feien les delícies del públic. Aigua en canvi, era elegant i adaptable a totes les circumstàncies, Foc destacava per la seva espectacularitat, sent més efusiva que les altres. Finalment Terra era forta i tranquil·la, sovint feia de base als números on s’havien de posar unes a sobre les altres, i posava pau quan hi havia algun problema, doncs es relacionava molt be amb totes les demés.
De vegades es produïa alguna picabaralla, doncs Foc i Aigua, per exemple, no tenien massa bona relació, i terra sovint s’havia de posar pel mig. Aire i Foc eren bastant amigues, però de fort caràcter, i alguna vegada se les havien tingut.
L’equilibri però, era la nota dominant en el grup, i la clau de l’èxit. Poc a poc van anar agafant fama, el boca a boca funcionava molt bé i a tots els pobles on actuaven omplien la totalitat dels recintes. Sempre les rebien amb certa desconfiança, fins i tot hi havia qui tenia la sabata preparada per si alguna de les aranyes es posava davant. Però al acabar la funció tot eren palmes i felicitacions. La fama no va trigar a arribar a les orelles del gran rei, un home capritxós i malcriat, que celebrava cada any el seu aniversari amb una grandiloqüent festa, plena de menjar, beguda i artistes convidats d’arreu, als quals els exigia el millor de si mateixos.
Porteu les aranyes! Va ordenar als seus assessors, després de llegir l’informe que aquests li exposaren.
I va arribar el gran dia, sota un espetec de timbals i trompetes es va presentar la domadora, es va inclinar davant el rei i va esperar a que parles.
Vull el número de la gran teranyina! Li va dir.
La domadora, sorpresa, es va aixecar i nerviosa però amb la veu ferma va replicar, Ho sento gran rei, aquesta obra s’ha de demanar amb antelació, requereix de molts dies d’entrenament, setmanes fins i tot. És perillós fer-ho sense la preparació adequada.
El rei, amb les pupil·les dilatades i els colors pujats de to va respondre, Goses contradir un ordre del gran rei? Feu el que us dic, o anireu a la forca tots plegats!
Si gran rei, digué resignada la domadora. I se’n va anar a parlar amb les aranyes.
Va disposar del temps just i necessari per esperonar-les. Les hi va dir que aquell era un gran dia, el dia en que les seves proeses serien recordades per sempre més, i les futures generacions mai oblidarien. Les aranyes, motivades i concentrades, es van posar potes a la obra.
El número era una explosió de llum, color, foc, teles per aquí, teles per allà, acrobàcies i saltirons, tot a gran velocitat. Teixien tant ràpidament que quasi no donava temps a veure per on anaven, Foc deixava anar focs d’artifici, anant en compte de no cremar cap fil i arruïnar-ho tot. Alhora, Vent filava a gran velocitat mentre Aigua i Terra anaven donant forma a una descomunal teranyina fins a aconseguir un tapis immens que ocupava quasi tot el sostre del palau reial.
Al final les aranyes, exhaustes, es van deixar anar lentament cap a terra, cadascuna per un fil diferent, tocant el violi amb ell mateix. Una esclat de joia va inundar el palau, i el rei, cofoi, va admetre que mai havia vist un espectacle similar.
Diuen que des de llavors, a palau quan troben una aranya es queden expectants durant una estona per veure si actua d’una manera diferent o decideix fer sonar un violí.
Les quatre aranyes es van dedicar a fer carrera en solitari després d’allò, i van demostrar la força de la naturalesa que eren individualment. Però mai van superar la sublim obra d’art resultant de la seva unió en harmonia.
Cada component destacava per la seva personalitat i característiques diferenciades. Aire era la més lleugera i veloç, els seus salts i cabrioles feien les delícies del públic. Aigua en canvi, era elegant i adaptable a totes les circumstàncies, Foc destacava per la seva espectacularitat, sent més efusiva que les altres. Finalment Terra era forta i tranquil·la, sovint feia de base als números on s’havien de posar unes a sobre les altres, i posava pau quan hi havia algun problema, doncs es relacionava molt be amb totes les demés.
De vegades es produïa alguna picabaralla, doncs Foc i Aigua, per exemple, no tenien massa bona relació, i terra sovint s’havia de posar pel mig. Aire i Foc eren bastant amigues, però de fort caràcter, i alguna vegada se les havien tingut.
L’equilibri però, era la nota dominant en el grup, i la clau de l’èxit. Poc a poc van anar agafant fama, el boca a boca funcionava molt bé i a tots els pobles on actuaven omplien la totalitat dels recintes. Sempre les rebien amb certa desconfiança, fins i tot hi havia qui tenia la sabata preparada per si alguna de les aranyes es posava davant. Però al acabar la funció tot eren palmes i felicitacions. La fama no va trigar a arribar a les orelles del gran rei, un home capritxós i malcriat, que celebrava cada any el seu aniversari amb una grandiloqüent festa, plena de menjar, beguda i artistes convidats d’arreu, als quals els exigia el millor de si mateixos.
Porteu les aranyes! Va ordenar als seus assessors, després de llegir l’informe que aquests li exposaren.
I va arribar el gran dia, sota un espetec de timbals i trompetes es va presentar la domadora, es va inclinar davant el rei i va esperar a que parles.
Vull el número de la gran teranyina! Li va dir.
La domadora, sorpresa, es va aixecar i nerviosa però amb la veu ferma va replicar, Ho sento gran rei, aquesta obra s’ha de demanar amb antelació, requereix de molts dies d’entrenament, setmanes fins i tot. És perillós fer-ho sense la preparació adequada.
El rei, amb les pupil·les dilatades i els colors pujats de to va respondre, Goses contradir un ordre del gran rei? Feu el que us dic, o anireu a la forca tots plegats!
Si gran rei, digué resignada la domadora. I se’n va anar a parlar amb les aranyes.
Va disposar del temps just i necessari per esperonar-les. Les hi va dir que aquell era un gran dia, el dia en que les seves proeses serien recordades per sempre més, i les futures generacions mai oblidarien. Les aranyes, motivades i concentrades, es van posar potes a la obra.
El número era una explosió de llum, color, foc, teles per aquí, teles per allà, acrobàcies i saltirons, tot a gran velocitat. Teixien tant ràpidament que quasi no donava temps a veure per on anaven, Foc deixava anar focs d’artifici, anant en compte de no cremar cap fil i arruïnar-ho tot. Alhora, Vent filava a gran velocitat mentre Aigua i Terra anaven donant forma a una descomunal teranyina fins a aconseguir un tapis immens que ocupava quasi tot el sostre del palau reial.
Al final les aranyes, exhaustes, es van deixar anar lentament cap a terra, cadascuna per un fil diferent, tocant el violi amb ell mateix. Una esclat de joia va inundar el palau, i el rei, cofoi, va admetre que mai havia vist un espectacle similar.
Diuen que des de llavors, a palau quan troben una aranya es queden expectants durant una estona per veure si actua d’una manera diferent o decideix fer sonar un violí.
Les quatre aranyes es van dedicar a fer carrera en solitari després d’allò, i van demostrar la força de la naturalesa que eren individualment. Però mai van superar la sublim obra d’art resultant de la seva unió en harmonia.