La distància

Un relat de: Guspira

Arriba l'estiu, ja és aquí, com cada any els dies es fan llargs i la xafogor inunda els paisatges urbans pels que camino. Les platges són repletes de banyistes que es bronzegen i fugen de la calor remullant-se de tant en tant, entre les onades i l'escuma blanca del mar. Al capvespre les rambles es converteixen en un formiguer de persones amunt i a baix, gaudint de la fresca d'aquestes hores. Xerren, riuen i caminen amb un somriure que reflexa la vida que ens donen aquests dies. Mentre, jo vaig donant voltes pels carrerons del raval, perdut, improvisant a cada pas el camí a seguir, em creuo amb la multitud, els miro a la cara i els envejo perdut en el meu món de bohemia. El meu cor no em deixa viure com ells. Si, de tant en tant vaig a fer unes cerveses amb els amics al bar de sempre, ric i em prenc la vida a broma, tornant a casa amb alguna cervesa de més; són bons moments, però fins i tot en aquests moments em sento sol, sento el teu buit princesa nòrdica, se'm fa patent sense jo voler-ho, i mentre el meu rostre riu, el meu cor plora. Intento evitar les rambles sempre que puc, i perdre'm pels carrerons del voltant, va haver-hi un temps que em sentia el més afortunat del món cada cop que baixàvem junts per allà, i ara, sense tu, no sóc capaç de fer dos passes seguides. La nit cau, el capvespre mor, l'horabaixa m'aclapara, mentre amants es petonejen als parcs i a la balconada d'en front. No hi ets aquí, et busco i no et trobo. Miro al cel, a l'infinit, aclaparo amb la vista tot el que m'envolta amb l'esperança de que un fil de llum baixi i em digui que encara hi ha un camí cap a tu. Fa poc em deies que ho fas tot malament, sobretot amb mi, que la vida s'ha tornat aborrida, les ombres van marxar durant uns instants del meu cor al llegir aquell missatge, però ara ja torna a fer temps que no sé res de tu. Et demano fort i clar, que et deixis endur pel teu cor, que no tinguis por d'admetre una equivocació, la gent que t'envolta ho entendrà. Sóm humans, l'imperfecció ens governa, i el meu cor bategarà per tu sempre, tu li vas donar la força que té ara, li vas ensenyar a no caure vençut i a lluitar. Des d'aquí t'escric aquestes paraules, que potser no llegeixis mai, però es que li tinc por a l'estiu, a l'estiu sense tu.
"Pensé dejar de amarte alguna vez, fue algo tan difícil de intentar si alguna vez amor piensas en mi, ten presente al recordar que nunca te olvide.."
Ara, m'agradaria tornar a Paris, sense tu és clar, perdre'm al barri de Montmatre, aquell barri on sembla que el temps no passi, el barri de la Berthe Trepat de Rayuela, barri d'escriptors que són fantasmes del present, barri on vaig veure els teus ulls brillar com mai.

Comentaris

  • Ets impresionant![Ofensiu]
    La flama de l'oest | 21-06-2005 | Valoració: 10

    i A cada realt coneixo quelcom nou de tu, k em facina, i em dona més ganes a lleigir més coes teves....un relat magnífic! Aquesta distància, jo també l'anomenaria mancança, enyor, finsi tot nostàlgia, perdre fa mal, i avegades un simple detall que et recorda l'amor desparaegut, et fa mal i recordes, i penses....encara que no ho desitjis...


    Petons i abraçades

  • uff..[Ofensiu]
    anna1987 | 19-06-2005 | Valoració: 10

    igual que "immensa nit" molta nostalgia, es el que els caracteritza i l'autentic sentiment que trasllades des de dins teu al paper

  • uixxx[Ofensiu]
    silvia_peratallada | 19-06-2005

    deu ni do, quin seguit de relats més nostàlgics, eh!??!?!
    m'he sentit molt identificada amb el "Mentre, jo vaig donant voltes pels carrerons del raval, perdut, improvisant a cada pas el camí a seguir, em creuo amb la multitud, els miro a la cara i els envejo perdut en el meu món de bohemia"...ho faig forces vegades, pel raval o per on sigui...però és una frase que m'escau força, crec....jeje
    a veure si pujen els ànims!!! tot són estats, i és bo i natural...de tot se n'apren i se n'ha de treure el suc!!!
    salut i vida!!!

  • melancolios...[Ofensiu]
    Equinozio | 18-06-2005

    He recordat (ja m'agradaria, ho dic pq me'ls he imaginat mentre llegia) estius d'aquells que només es poden viure amb la persona que estimes.
    Passejades entre el buit de la gent, sentin-te res pero ple de tot el qui t'acompanya...

    en fi, normal que no vulguis que torni l'estiu amb aquesta nostalgia dels temps viscuts(o no)

    Equinozio

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: