La distància de les mirades

Les teves mirades cremen, desconcerten, se'm claven molt endins. Juntament amb la sang, per les venes, circulen fins el cap fent-me perdre l'equilibri; recorren el meu cos, arribant a l'estómac; em desperten calfreds a la pell. Els teus ulls, profunds, i a la vegada superficials: no sé què intenten transmetre, potser simplement es perden. M'agradaria formar part de tu, només per uns segons, saber què penses, què sents. Tot això només ha estat un miratge o, realment, també tu ho notes? Dubto. No entenc res, estic confusa. Respiro profundament, tanco els ulls i t'observo, des de dins. T'imagino arribant per darrere, sorprenent-me amb una abraçada que em gronxa, que ho torna tot més fàcil. De fet, quan hi ets, tot és diferent. Complicitat, amistat, odi transformat en alguna cosa més? Tot menys indiferència. Tan se val, sé que et busco, et burxo fins que ja no pots més. I esclates. I m'agrada que ho facis. Potser només és un joc, un passatemps. Però, quan et perds entre la gent i et trobo, apareix un somriure que m'adorna els llavis i es reflecteix en els teus. Estem connectats, a prop, tot i que som lluny físicament. Adoro tot el que t'envolta i, a la vegada, et maleeixo per no ser al meu costat. Un moment més tard, fas veure que m'ignores i jo et responc amb la mateixa moneda. Amb tu no és com amb els altres. Fixa't bé en mi, analitza els meus moviments, com jo faig amb tu. Tot és genial a la nostra manera, tot...Desperto. Ha estat un somni? Un malson? Tinc por d'haver-te perdut fins i tot mentre dormia.