La Dimensió Desconeguda

Un relat de: Victre
Tot això em passa per culpa d'aquells capítols de "La Dimensió Desconeguda".

No sé quants anys tenia, potser vuit, però tinc la sensació que aquells capítols són els records íntegres més antics que en tinc, de la infantesa.

Era estiu, un d'aquells estius que duren anys, i sopàvem sense aixecar els ulls del plat per anar més ràpid i poder tornar a jugar amb els amics. Com que les altres famílies sopaven un pèl abans, mentre menjàvem s'escoltava la cantarella del que parava a fet i amagar comptant els números de forma ascendent (aquella cantarella que ja mai més podràs sentir sense transportar-te a una edat i a un lloc en concret).

Després de fer veure que ens rentàvem les dents, corríem a jugar a amagar-nos, i com que arribàvem amb el joc començat, em sortejava amb mon germà a veure qui parava. I com ell és tres anys més gran, no costa gaire d'imaginar que sempre començava jo. També he de dir que era una derrota dolça, tant de bo la resta de les derrotes de la vida s'hi assemblessin, ni que fos una mica.

Això deuria ser cap a les deu i mitja de la nit, i fins les dotze, teníem una hora i mitja per jugar amb la foscor. I això quan ets nen, et fa sentir gran.

I, a les dotze, després d'amagar-nos pels racons, la mare ens cridava. I corrents cap a casa. I baixàvem la persiana just quan començava el capítol. I jo allà, potser amb vuit anys, assegut al sofà, amb l'excitació del nen que sap que allò no li toca per edat. Aquesta era la dolça victòria de germà petit.

Aleshores sortia aquell senyor amb americana i corbata, i t'introduïa el tema del capítol d'avui. I més excitació.
I quan acabava el senyor, aquella música que encara ara quan l'escolto, començo a salivar! I aquella espiral donant voltes. L'estat de màxima excitació!

Tot això em passa per culpa d'aquella espiral donant voltes de l'inici dels capítols de "La Dimensió Desconeguda". És aquella espiral la que tinc dintre del cervell, i m'obliga a escriure i a inventar-me històries. I si a vegades no me'n surto, ve el senyor de l'americana i corbata i m'ajuda.

Comentaris

  • Ostres...[Ofensiu]
    Montseblanc | 25-10-2016 | Valoració: 10

    Tot i que jo soc una mica més gran, m’has fet recordar aquelles nits d’estiu, les meves, molt semblants a les teves en sorolls i olors, en sensacions i sentiments. I encara no t’havia acabat de llegir, anava per la part en que abaixàveu les persianes i he pensat “a mi se’m feia la boca aigua amb l’espiral” i ho has escrit i doblement se me n’ha fet.
    Gràcies, pels records i per tota aquesta saliva.

l´Autor

Foto de perfil de Victre

Victre

191 Relats

178 Comentaris

96140 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Vaig néixer al 1977.
Sóc metge, acupuntor i estic estudiant el grau de psicologia.
En el meu temps lliure escric relats.

Des de que escric, sempre he mantingut una lluita entre mantenir els relats ocults, o fer-los publics. Una barreja entre dubtes, vergonya, i la joia de que altres et llegeixin.

El meu mail és victreespiga@gmail.com

Al blog https://lletresigargots.wordpress.com trobareu tots els meus relats, la majoria amb il.lustracions incorporades.