LA DIADA

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
Mare crida la Anabel, la cadira de rodes de la iaia te una roda punxada. I ara què farem?
La Montserrat corre cap a on la seva filla crida, a la saleta qu´està al costat de l'escala de sortida. Veu com és tal com diu la noia, la cadira de rodes de la mare no pot sortir al carrer .
Té les estelades a les mans ,les samarretes en una bossa junt amb aigua i galetes, per si allò els ve una mica de gana, vaja si tenen gana .
Albert ! diu la Rat, que podem fer, la cadira de rodes de la teva mare te la roda punxada.
El seu home surt de la cuina i amb horror es mira la roda , amb el cap fa que no, que no la pot arreglar i mira que som 11 de Setembre.
Mare!, crida a l'avia Cristina,l'Albert, que apareix per un cantó amb el seu caminador un somriure d'orella a orella i amb ganes d'anar a la manifestació, el caminador va per davant d´ella.
Al veure el desgavell, se li entristeix la cara , i comenta que no es veu amb cor d´anar amb caminador pel carrer, amb la cadira és una altra cosa, però les seves cames no són les que eren .
Aneu ! Aneu ! els diu, ja ho miraré per un cop per la tele, encara ho veure millor. Estaré ben còmoda no patiu.

Els tres amb recança fan un peto a la bona dona, que al veure tancar-se la porta se li humitegen els ulls.
Primer s´escarxofa al sofà amb el caminador davant d´ella i posa amb el comandament a distància la televisió.
Quina pena es diu, tant com m´hauria agradat ser-hi i mira les imatges que surten per la pantalla i inclús canta els segadors.
Al cap d´una estona té gana. Agafa el caminador s´encamina a la cuina i busca per armaris, enlloc les galetes, enlloc res per menjar.
Llavors en un calaix hi troba una bossa de carquinyolis, els que li va portar la seva amiga Mundeta i que ningú ha tocat.
Els agafa i s´els emporta al sofà, són prou bons pensa i en va menjant. Ara una mica sec sí que són , pensa.
De cop i volta al menjar un d´especialment dur sent un crec a la seva dentadura postissa i veu , que una dent s´ha trencat pel mig.
Ai Mare de la Misericordia! remuga ara sí que ho he fet bo.
Però com que la dentadura ja està espatllada continua menjant fins a acabar tota la bossa.

Quan tornen els fills i la neta, els mostre el forat a la seva dentadura i els diu:
Mireu fills! . La diada a mi m´ha costat una dent.

La Montserrat es mira la sogra , la bossa buida i pensa en la cadira que tenen d´arreglar i diu:

Doncs a mi sembla que tot això em costarà un queixal, com vulgarment diem.

Es mira al seu home i filla i tots es posen a riure inclosa la iaia Cristina.

Comentaris

  • Bon relat[Ofensiu]
    Karin | 17-10-2017 | Valoració: 10

    JA EM SEMBLA VEURE LA IAIA AMB LA DENTADURA A LES MANS, HAHAHA

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

295 Relats

897 Comentaris

126920 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu esta ple d' histories..
Per mi es un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits fets amb tot el meu cor. Moltes graciès per la vostra gentilesa.