"La derrota de l'àngel", de Vicenç Villatoro

"Afegir simplement que aquesta narració no és estrictament una biografia, ni tampoc ben bé una novel·la, i que per tant no ha de ser llegida com si ho fos. Si s'assembla a alguna cosa, i no gaire, podria ser a alguna antiga maqama -o si es vol, a alguna mahberet- com les que encara escrivien àrabs i jueus del segle XIII: una narració en la qual a partir d'un fil s'intercalaven llegendes, històries, notícies, versos, contes, proverbis, citacions... Unes històries més o menys exemplars que volien distreure i, potser, explicar alguna cosa d'algun profit".

Aquestes paraules són extretes gairebé de les últimes línies de la "Nota de l'autor" que consta en la publicació de "La derrota de l'àngel", de Vicenç Villatoro (XI Premi Carlemany 2004). I afegiré que aquesta "Nota de l'autor" la trobem després d'haver-nos llegit el llibre.

I per què remarco aquest fet? Perquè considero que un "avís" d'aquest tipus per part de l'escriptor no ha de ser llegit a posteriori, sinó abans d'endinsar-se en la lectura de la novel·la (malgrat les paraules d'en Villatoro, opto per qualificar la seva obra com a novel·la). Per una banda, són paraules que caldria haver llegit abans, perquè forma part de la complicitat entre autor i lector marcar les directrius del joc abans d'iniciar-lo. I per altra banda perquè sinó sona com a excusa per si el lector no ha gaudit amb el llibre i la història.

Però aquesta és tot just una premissa que volia posar damunt la taula abans d'intentar un comentari de l'obra. I dic intentar, i també ho remarco, perquè el cert és que em trobo una mica confosa, amb aquesta novel·la.

Diverses vegades he consultat en el fòrum de Relats si algun altre relataire se l'havia llegida, i no he tingut sort, aquest cop. No he trobat ningú amb qui poder-la comentar. I reconec que és una lectura que m'encantaria poder analitzar per tal d'aclarir diversos dubtes més de tipus formal que no pas de contingut.

És per això que intento redactar un comentari sobre l'obra.

La història parteix d'una antiga tradició: el primer que farà el Messies en arribar, serà anar a veure el Papa per demanar-li, entre altres coses, que alliberi el seu poble. I la figura emprada com a referent per Vicenç Villatoro serà el cabalista Abraham Abulàfia.

Aquest fil argumental s'anirà succeint i alternant amb un altre, ambientat en l'època actual i amb personatges que fins a cert punt es podrien emmirallar en el personatges de la primera història... però considero que aquesta estructura no acaba de funcionar. Crec que aquesta alternança, tot i que no se la pot qualificar plenament de gratuïta, no respon a les expectatives que desperta d'un bon principi la novel·la.

I aquí retorno a les meves paraules de l'inici del relat: opto per qualificar l'obra de Vicenç Villatoro de novel·la, amb totes les lletres. Perquè... què és una novel·la, sinó una narració en la qual a partir d'un fil s'intercalen llegendes, històries, notícies, versos, contes, proverbis, citacions...? Per tant, no cal que l'autor s'amagui darrere jocs de paraules: el que ha escrit és una novel·la, i com tota creació, pot agradar o no agradar al públic lector. Mai no plou a gust de tothom! Però no s'hi val escudar-se rere un tel d'intencionalitats que, penso, no s'adiuen a la realitat literària.

Resumint: efectivament, em sap greu constatar que aquesta obra d'en Villatoro no ha satisfet les meves expectatives com a lectora. Considero que la història manté un ritme àgil, i que la successió d'èpoques en la qual trobem l'ambientació dels fets narrats ens distreu... però precisament considero que ens distreu massa. Que les dues històries paral·leles que llegim no s'adeqüen a la perfecció. No hi ha comunió entre elles.

I em sap greu comentar-ho amb aquesta contundència perquè també em cal dir que en Vicenç Villatoro és un dels escriptors de qui segueixo sempre la pista i, gràcies a les seves obres, he gaudit de molt bones lectures, tant en el terreny de creació literària com en el camp del periodisme. Però considero que amb aquesta novel·la no ha mantingut el seu "saber fer" habitual.

LLIBRE