La del vestit blanc

Un relat de: Pere Bartrés
Recordo perfectament el primer dia que et vaig veure. Va ser sopant, a casa d’un amic. Duies un vestit blanc, brillant, ple de lluentons que resplendien com estrelles. Primeta, atractiva, perversament seductora. Aquell dia gairebé no vam poder intimar ja que l’amic que ens va presentar semblava estar-ne molt de tu; i jo en aquells moments tenia parella.
Però l’atzar va fer que una nit, en un pub, ens trobéssim per segona vegada. Aquell dia la meva xicota s’havia quedat a casa perquè no es trobava bé i jo havia sortit amb un parell d’amics a fer unes cerveses. Et vaig veure en un racó i m’hi vaig acostar tot sol. El noi que t’acompanyava estava emprenyat amb tu, la raó no la vaig comprendre fins molt més endavant. Al veure com et mirava em va dir que fes el que volgués, que ell i tu ja havíeu tallat definitivament. Se’n va anar deixant-te allà, davant meu, sola. Duies el mateix vestit blanc, estaves tan elegant i preciosa que no em vaig poder resistir. Com que els amics que m’acompanyaven coneixien la meva parella i jo no volia embolics, vam anar al lavabo del local i allí, sense que ningú ens veiés, vam tenir la nostra primera relació. Mentre ho feia tenia por dels remordiments, de ser descobert. No ho havia fet mai això, no volia que se sabés, no volia que els meus amics ho sabessin. Tenia una mica de por. Però després de fer-ho, vaig sortir dels serveis i semblava un altre. Estava content i els mals pensaments, la por, s’havia esvaït. Els meus amics, que m’esperaven en una taula mig plena de cerveses buides no van adonar-se del que acabava de passar perquè em van somriure com sempre quan vaig seure entre ells. Millor. Tampoc n’hi ha per tant, vaig pensar mentre agafava la birra que em donava un amic, Si algun dia la meva parella se n’assabenta, que ho dubto, no crec que s’emprenyi per tant poca cosa... A més, no ho penso fer mai més, vaig dir-me tot convençut.
Dues setmanes després, la meva noia i jo vam anar a sopar a un restaurant amb una altra parella. A l’hora dels cafès vaig anar al servei i el noi de la parella que sopava amb nosaltres va acompanyar-me. Qui m’havia de dir que et trobaria allà. Vas aparèixer recolzada damunt del marbre blanc, al costat de la pica. Hi havia un mirall que reflectia la teva fràgil silueta per darrere. El meu amic i jo vam somriure fascinats al veure’t tan prima i esvelta. Duies el vestit blanc, brillant i elegant que tan m’agradava, com sempre. Tenies un poder seductor que em tornava boig. No podia mirar-te sense desitjar-te i, un cop més, amb la complicitat i el silenci del meu amic, vaig llançar-me als teus braços i vaig deixar-me endur per la sensació d’alliberament que sentia quan em relacionava amb tu.
Dies després la meva parella i jo vam anar a una discoteca de moda. Un altre cop, les nostres vides van creuar-se. Primer et vaig veure a la pista de ball i quan m’hi vaig acostar, ja havies desaparegut. Mentre la meva parella ballava sense parar a dos metres de distància, jo et buscava incansablement amb la mirada des de la barra. Vaig demanar-me un cubata mentre mirava les noies que m’envoltaven. Cap d’elles era com tu. Cap d’elles vestia tan elegantment bé. Llavors, quan pensava que no et tornaria a veure, vas aparèixer de nou. Estaves al meu costat, a la barra, tan a prop meu que vaig poder olorar el teu perfum abans de girar-me i veure’t. La cambrera, que semblava ser una gran amiga teva, va veure com et mirava però després es va enrotllar amb tu davant meu i va somriure’m. Tu no deixaves de mirar-me, de seduir-me, de dir-me amb els ulls que et posseís. La teva parella o el que fos, la cambrera, va dir-me que si volia, que si volíem, podíem enrotllar-nos, que per ella no hi havia cap problema. Amb discreció, vam anar cap al lavabo. Jo mirava enrere, tenia por que em veiés la meva parella. No ho va fer. Vaig tornar-te a posseir: tu damunt la pica i jo de cara al mirall. Aleshores vaig saber que estaves feta per mi.
Quan portava tres mesos amb tu, la meva parella va començar a sospitar de la nostra relació. Per estar al teu costat havia agafat el costum de sortir més sovint amb els amics, sense ella. Estava boig per tu, pensava en tu a totes hores, et veia per tot arreu i quan et buscava de veres, et trobava ràpidament perquè ja començava a conèixer els llocs que freqüentaves. Però una nit, després d’estar amb tu durant cinc hores seguides, vaig arribar a casa i ella, que estava ben desperta, va llegir-m’ho al rostre, va endevinar-ho sense que jo hagués de dir res. Jo estimava la meva parella, no volia enganyar-la com ho feia i no volia, per a res del món, decebre-la. Però ho havia fet. Va dir que no estava disposada a compartir-me amb tu, que Ella o jo, va dir... i, jo, jo...
Ho vaig intentar. Al principi, durant unes setmanes, creia que ho havia aconseguit. Tornava a estar bé amb la meva parella i a tu, tot i que no t’havia oblidat, ja no et buscava. Tornava a sortir amb la meva xicota, a anar amb els amics sense enganys, a gaudir d’un bon concert, d’una bona pel•lícula, d’un bon sopar... tot sense estar pendent de tu i això m’agradava. Però un dia, res, va ser un moment, vaig veure’t nítidament davant dels meus ulls. Només va ser un moment, vam creuar-nos quan jo entrava al servei i tu en sorties. Anaves acompanyada d’un paio que no feia gaire bona cara, que no feia per a tu, que no anava arreglat; però tu ni tan sols em vas mirar, vas passar de llarg sense ni tan sols girar-te.
Vaig buscar-te un cop més, només un. Com que ja feia temps que jo i la meva parella estàvem bé, ella no va sospitar res quan vaig dir-li que sortia a sopar amb un parell d’amics. Em va fer un petó molt gros i va dir-me, Passa-t’ho bé i gaudeix. Jo, mentre l’escoltava i li somreia, només pensava en tu, en tu, en tornar-te a veure, en tornar-te a posseir, en tornar-te a gaudir. No em va costar saber on eres. M’esperaves i et vaig trobar. Estàvem fets l’un per l’altre: tu tornaves a lluir el vestit de lluentons per a mi, i jo, boig per tu. Abans de tocar-te ja sabia que no tindria remordiments, ja sabia que aquella era, definitivament, la meva tria. O ella o jo, havia dit la meva parella, Ella, vaig dir quan t’olorava, La del vestit blanc, la primeta, Ella.
La meva parella se’n va anar. A mi, la veritat, no em va afectar gaire. Vas entrar a viure amb mi, al pis. Els dies passaven i tu i jo cada cop estàvem més compenetrats. Quan estàvem junts em sentia alliberat, eufòric. Tu no eres com la meva parella, eres diferent, més dinàmica. Durant una bona temporada vam sortir amb els amics però jo no et deixava mai sola perquè tots et miraven amb desig i jo sabia que tu, tot i que m’estimaves, també et deixaves estimar pels altres. Per això vaig començar a gastar diners amb tu, per tenir-te satisfeta i això et va agradar. Després, com que eres tan capritxosa i gastadora, vaig haver de fer un pensament i, només per satisfer-te, vaig dir-te que el millor que podíem fer era anar sols perquè amb els amics gastàvem molt més; d’aquesta manera podria gastar-me els diners amb tu, exclusivament per a tu. Et va semblar una idea genial i durant dos o tres mesos, ja no ho recordo, vam estar sols, vaig gastar diners, vaig comprar-te dotzenes de vestits blancs, radiants i brillants com els estels; i vam ficar-nos al llit junts una nit rere l’altra.
Però un dia la meva ex va trobar-me pel carrer. Feia molt temps que no la veia i, la veritat, estava guapíssima com mai. Jo t’anava a buscar però no vaig dir-li-ho. Vaig preguntar-li què tal li anava i em va dir que molt bé, jo anava a dir-li el mateix però ella va dir: Fas molt mala cara, Que estàs malalt. Tot i que havíem acabat com havíem acabat sabia, perquè l’havia arribat a conèixer molt bé, que no em volia cap mal i que a sota d’aquella afirmació, simplement, no hi havia amagades segones intencions. Vaig dir-li que no, que em torbava bé, vaig excusar-me i vaig anar-me’n. Però enlloc d’anar-te a buscar, vaig tornar cap a casa. El mirall explicava perfectament els motius de la pregunta de la meva ex. No feia gaire bona cara, certament. Vaig seure al sofà i vaig reflexionar. Sabia que tard o d’hora t’havia de veure però vaig fer el cor fort i vaig decidir que millor tard, que quan més tard, millor. Les cavil•lacions van dur-me a dues conclusions: Una, que com que gastaves tant, jo havia de treballar com un burro, fent hores a tort i a dret per poder-te mantenir i això em desgastava físicament. Dues, que no eres una bona influència per a mi. Com que no treballaves, que t’agradava quedar-te desperta durant les nits i amb als teus ulls, el teu cos seductor i els teus vestits blancs perversos, feies que jo també em quedés despert, seduït per la pal•lidesa de la teva carn, per les corbes de la teva esvelta figura, per l’èxtasi final a l’hora del crepuscle.
Vaig decidir que no podia continuar amb tu i no vaig fer-ho. Vaig tancar la porta de casa, no volia que entressis més. Vaig canviar el forrellat. Quan sortia o bé anava a veure algun amic dels que em quedaven o bé a donar un tomb pels parcs, pel bosc, per la muntanya... sabia que en aquests indrets difícilment et trobaria. Va estar bé mentre va durar. Amb poc temps, uns tres mesos, vaig deixar de gastar tants diners, vaig eixugar els meus deutes i el meu físic es va recuperar, encara que potser no del tot. Però jo t’anava oblidant. No et volia ni veure. Pensava amb major objectivitat. Va ser durant aquells dies que vaig entendre perquè el noi que anava amb tu, la segona vegada que ens vam veure, estava tant emprenyat. Llavors jo no podia entendre-ho però ara sí. Aquell noi, com jo, estava fart dels teus capricis, de la teva manera de fer i per això va deixar-te, com jo.
Però un cop més, quan més cregut m’ho tenia, quan em pensava que veure’t no em suposaria cap problema, com per acomiadar-me de tu de bones maneres, burro de mi, vaig trucar una amiga comú: la cambrera. Vaig dir-li que si volia, que si volíeu, estàveu les dues convidades a casa a sopar... pels vells temps i aquestes coses. Ella va dir-me que feia temps que no et veia, que ja no en sabia res de tu però que miraria de localitzar-te i que el divendres ens veiem. Vàreu venir les dues. Vaig caure als teus braços només veure’t. La cambrera també. Va ser una nit llarga, intensa, on tots tres ens ho vam fer de totes les maneres i postures possibles. L’endemà la cambrera va anar-se’n però tu et vas quedar amb mi per sempre més.

Sóc a l’asfalt. Plou a dojo. Veig el color carbassa de la sirena de l’ambulància reflectit en el sòl mullat. Venen a per mi però arribaran tard. Quan arribin ja seré mort, segur. Tu, La del vestit blanc, anaves amb mi quan hem tingut l’accident. De fet jo t’estava tocant, mirant, menjant-te amb els ulls mentre conduïa a tot drap per l’autopista. Havia de ser el nostre comiat. Aquella era la meva última nit al teu costat, m’ho havia promès. Un cop més. Et volia deixar. Deixar-te definitivament. Finalment, ha estat així. La meva última nit al teu costat. Però al cap i a la fi no he estat jo qui t’ha deixat. Has estat tu i això és el que més em dol. Jo em moro, del cap em raja sang i he perdut una cama i potser també un braç, perquè no me’l noto. Però a tu no t’ha passat res. Tu, que això ho saps fer molt bé, has desaparegut, t’has volatilitzat. No hi ets al cotxe, ni a l’asfalt, no ets a cap lloc... potser t’has fos amb l’aigua de la pluja... no ho sé. L’únic que sé és que seguiràs endavant mentre que jo em quedo aquí, damunt del fred i mullat asfalt d’una autopista de merda. Tu, que continuaràs seduint fins al desastre homes com jo o dones com la cambrera, seguiràs avançant, seguiràs enganyant vides, una rere l’altra. Vides com la meva, que ja expira. Maleïda siguis. La del vestit blanc, sí, la de lluentons, maleïda. Quina merda de vida al teu costat. Però ara jo no ho puc explicar a ningú, ja és massa tard. M’ho has tret tot, la vida, finalment. Maleïda, La del vestit blanc, sí, la cocaïna.

Comentaris

  • Bona metàfora.[Ofensiu]
    free sound | 05-01-2012 | Valoració: 10

    Sempre hi ha coses toxiques,
    i gent tòxica, cal que cada dia en fem bona autocrítica.
    Saber el que no ens convé és cosa de savis,
    Bon any per tu tbé!!!!

  • Final dur i completament explícit...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 18-12-2011 | Valoració: 10

    No he pensat ni de lluny fins que ho he llegit al final, que no et referies a una dona, sinó a una droga: la cocaïna.
    És ben cert que en moltíssimes ocasions mata i a més fa la vida impossible, amb els deutes que tu tan excel.lentment descrius, amb la relació de qui t'estima, referència reivindicada constant i brillantment al relat, etc.

    Avui en dia les drogues corren com l'aigua de la pluja per les autopistes ( per posar una referència al teu relat ), i encara que se'n fa una mica, de prevenció social, no n'hi ha prou ni molt menys. La mort en vida és pitjor que la mateixa mort, però sovint i encara més, n'hi ha moltes, de morts amb vida.

    La tragèdia del final del relat deixa clar lo perillosa que pot arribar a ser una droga com aquesta.

    Felicitats pel teu gran relat.


    Sergi

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

11083 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!