La deessa dels guionets

Un relat de: Tanganika
-Vola, vola, vola ben amunt, deessa meva!

Ho havia dit, quant feia? Quan ella va aconseguir un èxit laboral i personal que li calia, que es mereixia feia tant.

-Les deesses no us feu mai velles- havia assegurat, des de l'ànima total.

Convençut, quant feia? Havia dit tantes coses!
Hi havia hagut somriures.
Hi havia hagut planerament esdrúixola llum.

És clar que...
És clar que...
...la deessa no estava disposada a estirar-li tant els guionets. Que trempés contemplant voyeurment vídeos porno!

-Ja ho sé que no és això, ja ho sé. Perdona. He tornat a escopir-te verí, tu poses el coll sempre. I te'l tallo.


-Se t'escapa. Tens aquesta vena de tempesta dura i castigadora. Cal arrecerar-se'n, però cada cop em costa més.

Les expectatives, falses amigues, criaven malves a la paperera virtual com tot plegat. Les de tots dos, és clar, per més que a ella li va costar fer-se'n càrrec, cosa de no entomar la realitat en la dimensió no velada.

-Tibo moments, escatimo llenques de nit a la son per estar amb tu, ho saps.

I ella, cop de fuet cibernètic. Haver-lo d'esperar...no era una deessa?

-Quants, quants, quaaaants guionets avui! Que content estàs!
-Durant el dia els guionets, en pensar-te, creixen. Els tens famèlics de tu!

Un dia la deessa va plorar en veure llum del nou dia travessant els intersticis de la persiana: eren guionets daurats que es projectaven a la paret. Bramà sense poder trencar el punt inicial-arrel que ho requeria. Era el dia de l'adéu.

Ell es deia Nòstic. El seu ofici era fer diagnòstic per imatge. Tenia trenta-nou anys, però el seu aspecte, més gastat, el feia de cap a cinquanta. Tipus de naturaleses i maneres d'entomar la naturalesa de la vida, al·legava. Un expressar-se d'analista-filòsof sí o sí i, sobretot, una gran demanda de caliu. Si no feia regressió al passat en etapa bebè o criatureta de pocs anys no recordava haver-se sentit mai tan estimat. El tacte, no obstant, no podia sublimar-se no presencialment. I ella, que es feia dir Lula, prou que li ho repetia. I si la Lula tenia cap a seixanta anys, no ho semblava: el seu diagnòstic d'imatge aquí li era favorable. Un somrís davant el comentari. Ella vivia molt de fer abraçades a canvi de la voluntat. Es guanyava, així, molt bé la vida veritable: donava i rebia amor. Justejava en el material: amb escassos diners anava passant. L'aire del cel l'insuflava i alimentava.

En Nòsitc l'havia descoberta arran del blog 'Renova l'era' on, usant una fina i querubina barreja d'amor i acidesa corrosiveta, la Lula regalava un marge d'esperança a tantes taques com el planeta tenia sense necessitat de ser escanejat. S'autoanomenava 'humil deessa de l'ajut subtil i del dejuni del capitalisme'. Per desfer-se d'una visió arrogant, especificava: 'em foto autohòsties a l'ego protagonista, vanitós...un dels egos que expulso'.

Conèixer en Nòstic va ser impensable.

-No estic per a res-, al principi li responia, via que no li agradava. El món modern i la comunicació amb algú que qui era realment, com gosava introduir-se al seu espai?

Va negar-se a un segon contacte telefònic. S'havien tastat les veus, un pèl distorsionades, però valia. Va negar-se a xerrrades via imatge (no fos diagnosticada) pantalla. Únicament una vegada, també, per saber-se els relleus de la carcassa facial i, sí, es van posar drets per tenir idea clara del físic de l'altre. Van resseguir-se amb els dits llunyans. Observar com cadascú vestia importava poc. La Lula decidia sempre. En Nòstic, captivat pel Tot d'ella, seguia, seguia. L'afalagava amb raó. L'idolatrava i encara li feia l'efecte de quedar-se curt.

-Sovint penso que has sorgit del meu cervell, que t'hi he creat.

Quan, de fet, era ella qui posseïa l'innat art d'adaptar-s'hi -si estava de filis- i, per tant, abastir amplament els requisits físico-anímics d'en Nòstic.

-No estic enlloc més, Nòstic!- li repetia, que amb tu, aquí i ara!

En obtenir ella un premi a la millor teatralització de les teatralitzacions teatralitzables abstractes -feia anys que en feia una tesi, un assaig i una novel·la tot barrejat amb tocs de diari i de poema- va sentir que havia de tancar la relació amb l'home. Li començava a sobrar, defensa ben conscient.Com el món, del qual en faria un pertinent descans en una zona més lunar que no pas res, un indret que no explicaria, i que era tenyit de lila i verd amb esquitxos de groc boig de goig.

-Vola, vola ben amunt, deessa meva!

I ell es quedaria amb els guionets desexcitats, s'hauria de fer manuals diferents d'aquells ero-poètics hàbit-àvids. Restaria amb una part incomplerta sempre més.

I ell, al seu torn, permeté que l'ordinador s'espatllés un temps considerable.

I ell se n'anà, capcot, am signes de sinusitis que no es diagnosticà: cap imatge apareixeria.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

216 Relats

219 Comentaris

132313 Lectures

Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
Al terrat de la meva infantesa amb el llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats' (Nova Casa Editorial, abril 2015).