La deessa casta (fragment)

Un relat de: peres

Capítol 2 [i únic fins ara publicat]
El primer assalt [fragment]

-A veure, noi, no t'equivoquis amb mi, eh?
-Eh, eh!, que jo només he preguntat si et molestava que m'assegués aquí... Si molesto, marxo i en pau, eh?
-Mmmm.
-Molesto o no?
-Mmmno.
(...)
-És la primera vegada que et veig per aquí...
-Mmmsí. No hi vinc gaire.
-Val, val. Però em penso que et coneixia. Et molesta també que et faci una pregunta?
-Em sembla que no anem bé... Però una, no, no em molesta. I després, xit.
-La veritat, noia, és que no sé què pensar... No sé si estàs emprenyada...
-Que vols lligar amb mi? Ja t'he dit que t'equivoques.
-No, perdona. És que...
-No deies que volies fer-me una pregunta?
-No, deixem-ho.
(...)
-Què fas? Què llegeixes? T'agrada?
-Mmmm?
-Et molesta que t'ho pregunti?
-Mmmno.
-Mmmno vol dir que sí o que no?
-Que noooo. No em molesta. Mira.
-D'això... no, si ja ho sé. Per això he vingut en aquest racó. Perquè t'he vist de lluny, he vist el llibre que tenies damunt la taula i he pensat: aquest llibre el conec.
-L'has llegit?
-El vaig llegir fa anys, en una edició belga. Però suposo que no era una versió íntegra, sinó un extracte. És curiós, jo llavors podia llegir francès perfectament, i avui... Doncs, ara que ha sortit a Acantilado m'agradaria tornar-lo a llegir, i he anat un parell de vegades a la Casa del Llibre per veure si n'hi havia algun de desprecintat, per poder-lo fullejar, però no en vaig trobar cap, i el vaig demanar als pares pels reis, però també vaig demanar altres coses i el llibre no me'l van portar. Ha, ha. Em va dir la mare: "Tu saps el que costa, aquest llibre?" I jo vaig fer un posat com de sorpresa, vaig fer veure que no ho sabia, però sí que ho sabia, és clar. Saps si el publicaran en català?
-No, em sembla que han dit que no. Que encara vius amb els pares, a la teva edat?
-Nnnoooo. I no sóc tan gran. Però sí que ens fem reis, encara, tu, ja ho veus.
-Bé, doncs, senyor-que-encara-li-fan-reis-els-pares, ara calla, que ja has parlat massa.
(...)
-Que t'agrada?
-Mmmno, el llegeixo perquè no m'agrada.
-Val, val, perdona.
(...)
-Potser et deus preguntar què hi faig jo, aquí, tan grandet.
-Mmmm?
-Que potser et deus preguntar què hi faig jo, aquí...
-No, no m'ho preguntava, la veritat.
(...)
-Vaaa. Què hi fas, aquí, tu, tan grandet?
-No, deixa-ho, no m'agrada que la gent faci coses per compromís.
-Ostres, nen, tu també ho poses difícil, eh? Va, perdoooona, és que em capfico tant llegint que em molesta que em distreguin. Justament he vingut aquí, en aquest racó, perquè em va dir una amiga que era un lloc ideal per llegir sense que et molestessin. I és veritat. És el segon dia que vinc... i tu ets la primera persona que m'ha vingut a empipar.
-Que simpàtica...
-Vaaa, que és bromaaa...
-Doncs jo no tinc pas gaires ganes de broma, què vols que et digui.
-Bé, tu mateix.
(...)
-I tu, què llegeixes?
-Mmmm? Això, la millor novel·la del segle XX.
-En castellà?
-Sí, en castellà, també. La versió aquesta, la de l'Enrique Murillo, és molt millor que la catalana. He fet una excepció, perquè sempre llegeixo les traduccions catalanes, si n'hi ha. Però en aquest cas, que sí que n'hi ha, no ho he fet. I és la tercera vegada que llegeixo aquest llibre. Però tens raó, som uns desgraciats, els catalans. Hi ha molt poca cosa bona bona de debò que es tradueixi al català. I les que es tradueixen, de vegades... quines traduccions, Déu meu! Com diu l'editor d'aquest, "un llibre mal traduït és un crim, perquè desvirtua l'obra". I si és un crim, això ho dic jo, hauria d'estar penat per llei. Doncs re, donen el llibre a una pobra estudianta, que l'ha de traduir en quatre dies per quatre rals, i vinga. I dels autors catalans, què vols que et digui... Si tothom parla de la guerra espanyola i de la postguerra..., o bé són llibres escombraria, d'usar i llençar. N'he llegit molts, d'aquests, però normalment no tens ganes de tornar-los a llegir al cap del temps, com sí que em passa amb altres autors d'altres llocs. Jo parlo d'obres de sempre, com aquesta teva o com el meu llibre, no de llibres actuals, de consum. Què tenim en català, diguem-ne, de sempre? El Tirant? Pla, Sagarra, Oller, Sales...? On són les grans novel·les que donen identitat i autoestima a un país? I després, què hi ha traduït al català? Ben poca cosa... I així, com vols que surtin bons escriptors catalans, que puguin perviure, si no llegim en català ni el vint per cent del que llegim... els que llegim alguna cosa? Diu que hi ha bons poetes catalans, però a mi la poesia...
-Interessant, tota aquesta teoria. I què hi trobes, en aquest, que no...?
-Un retrat perfecte de la societat occidental, de les tribus urbanes, dels diners i la fama, de la corrupció que hi ha pertot, de les realitats efímeres, de triomfadors i perdedors, del cel i l'infern, de l'amor i l'odi, de mi, de la gent que conec, potser de tu mateixa. I tan ben escrit... És una passada. Saps Monzó? Doncs, com Monzó però en una novel·la de debò i amb una història seriosa de debò.
-No ho sé... Estic bastant escarmentada de recomanacions de gent que no conec de res i que em diu que "tal pel·lícula", "tal llibre", "tal exposició" m'encantarà. Tremolo només de pensar-hi, quan algú em diu que m'encantarà no sé què. Però d'aquest teu n'he sentit a parlar força. I no és del típic lot dels llibres "im-pres-cin-di-bles" que et fan llegir si us plau per força a l'institut o a la facultat. O sigui que decidit, quan acabi aquest... potser llegiré el teu.
-No l'has llegit mai? No m'ho puc creure... Fem una cosa? Jo et deixaria el meu i tu...
-Ui, el meu va per llarg. Ja saps que són dos volums. I encara vaig per la plana 200 del primer. I avui perquè és divendres, però els caps de setmana gairebé no puc llegir, i els altres dies ni al dallonses, que quan vaig al dallonses miro de fer un cop d'ull al diari. I a més, no els comparis: el teu és vell i llardós com una xinxa i el meu és d'estrena.
-Bé, però, d'això... quan acabis el primer volum, me'l deixaràs?
-Ja ho veurem.
(...)
-Escolta, que et quedaràs gaire més? Em començo a posar nerviosa, tanta estona amb un borinot com tu al costat...
-Però si no deia res... Que consti que ara has començat tu. Marxar? Doncs... No ho sé, no m'havia proposat res, però hi estic bé, aquí, si no et molesta...
-Escolta, no t'equivoquis amb mi, eh? No tens cap possibilitat, ja t'ho he dit.
-Ei, ei, para el carro, que ja ho sé. I no sé què entens per "possibilitat", però només em plantejo estar aquí, llegint, tranquil... amb bona companyia. A més, ara has encetat tu la conversa, o sigui que...
-No anem bé. Em penso que marxo.
-No! No, no, perdona, ja callo.
(...)
-Perdona, una cosa.
-Quèèèè.
-Tens curiositat de saber com et coneixen, alguns amics meus? Amics i amigues, vull dir, és clar.
-Ja ho deia, jo, que no anàvem bé... Doncs sí, ja ho sé, em diuen l'estreta, i la reprimida, i els setciències em diuen la Joana d'Arc... I també que sóc massa sofisticada, una creguda, una prèpia...
-Una què?
-Una prèpia.
-Prèpia?
-Sí, una prèpia. Mira, aquesta conversa absurda ha valgut la pena perquè m'encanta fer propaganda d'aquesta paraula, ni que sigui a un borinot. És com es diu a Amèrica aquesta mena de gent jove de classe alta i posat altívol i maneres sofisticades i parla arrossegada... No m'agrada fer servir la paraula castellana, ni tan sols per rebutjar-la. O sigui que m'he proposat que en català es digui prepi i prèpia i no fer servir l'altra ni tan sols per descriure-la...
-Una "pija".
-Això, quin fàstic. Oh, que contenta estic d'haver col·locat una altra vegada la meva paraula. A veure si la fas córrer, borinot, que és un invent meu. I ara, nen, a callar.
-Bé, nena, però ja està bé d'aquests fums que gastes, eh?, que podria ser... el teu oncle.
-Ooooh, el meuuu oncleeee. Quants en tens, cinquanta?
-Ara t'has passat, nena. Encara no he fet els quaranta.
-O sigui, que tinc un oncle... mmm... tretze anys més gran que jo. Que bonic. I si callem una estona, oncle?
(...)
-I no et fa res que pensin aquestes coses de tu?
-Mmmm?
-Si no et fa res que diguin aquestes coses... reprimida, sofisticada...?
-Mmmno.
-I com és, si es pot preguntar?
-Mira que ets pesadet, eh? Doncs, pel que fa això dels prepis, no, no em fa res, perquè no és veritat, i quan la gent diu coses que no són veritat m'és igual, és el seu problema. Jo sé prou bé que visc amb quatre rals i que vaig marxar de casa el mateix dia que feia els divuit, bé, l'endemà, amb una mà al davant i l'altra al darrere. I sempre m'ho he pagat tot jo tota sola, sempre he treballat, també quan estudiava. No necessito la bona opinió dels altres per sobreviure. Pel que fa a l'altre punt, allò d'estreta i reprimida, tampoc em molesta, però en aquest cas perquè és veritat, segons el punt de vista. Mira, tinc vint-i-set anys, com et deia fa una estona, i ara diràs "ostres que fort", perquè sóc verge.
-Ostres, que fort. És veritat? I ho dius així...?
-Apa, ja ho saps. O sigui que ja pots marxar, perquè no tens ni una possibilitat entre un milió. No em fa res dir-ho a la gent, fins i tot als borinots com tu, tot i que s'ha de reconèixer... Bé, ja he parlat més del compte. Ets un xafarder.
-Ostres, que fort. I penses continuar així tota la vida?
-I a tu què t'importa? Deixa-ho córrer. Que jo t'expliqui les meves intimitats no t'autoritza a continuar furgant-hi.
-Deixa'm preguntar-te una última cosa. Tampoc no et fas amb els pares?
-Sí, i tant. Som molt bons amics. Des que vaig marxar de casa van millorar molt les relacions. Ara em tracten amb un respecte... Ells es pensaven que tornaria plorant al cap d'una setmana, i mira, ja fa gairebé deu anys. Ara ens avenim molt i ens respectem molt. I els estimo, sí.
-Això és irònic.
-No, no és irònic. I ara deixa'm, has dit que era l'última pregunta.
(...)
-Saps per què he vingut aquí?
-Mmmno.
(...)
-I no t'agradaria saber-ho?
-Saber què?
-Per què he vingut aquí.
-No, m'és ben igual.
(...)
-Vaaaa, di
gues.
-Digues, què?
-Per què has vinguuut. Tu també et fas l'interessant, eh?
-Doncs... He vingut aquí perquè sabia que hi eres tu.
-Bé, això ja m'ho has dit abans, que m'has vist el llibre i...
-No, no, això ha estat l'excusa per venir a seure aquí. He vingut en aquest local perquè sabia que tu hi series. De fet, que estiguis llegint aquest llibre fa créixer l'interès que tenia per tu, perquè persegueixo aquest llibre des de fa dos mesos, quan va sortir, però l'interès per tu ja el tenia d'abans.
-I com sabies que em trobaries aquí, si és el segon dia que hi vinc?
-Perquè..., perquè tu m'interesses de fa temps. I no per sexe, eh?, sinó com a persona i prou. Em caus bé. M'han explicat coses teves, dels teus treballs i de les teves opinions, que m'han interessat moltíssim. Tot i que tothom m'ha dit: tu mateix, no saps el què t'espera.
-Doncs els havies d'haver fet cas. Ho tens claríssim, nen. Ja t'he dit que t'equivocaves, tant si busques sexe com si no...
-No, no m'equivoco. -A veure, tu ets una noia, o una dona, i m'agrades. I jo sóc un noi, o un home... i ja sé que no t'agrado. Tu no ets lesbiana i jo no sóc gai. Però... no podem ser amics i prou? Fa més de dues hores que som aquí plegats, un davant l'altre, i encara no m'has engegat.
-Doncs, t'engego. Vés a pastar fang.
-No, no ho dius de debò. Rius. Em puc quedar?
-Mmmsí. Si calles, sí.
(...)
-No m'has preguntat encara com és que tu m'interesses, si no tinc cap esperança.
-Què?
-Que dic que no m'has preguntat encara com és que m'interesses...
-Ja t'he sentit. Si no t'ho he preguntat, potser és perquè a mi no m'interessa saber-ho, no?
(...)
-Bufff.
-Què, què tens?
-Estic cansada. Escolta, i tu, tan grandet com ets, com és que no ets casat, o no tens parella, o no tens res més a fer aquesta tarda que venir a perdre el temps aquí?
-Que consti que has tornat a començar tu, eh? Que per què no estic casat? És que... jo també sóc verge.
-Va, home, va. Que et penses que sóc curta?
-Que sí, de debò.
-Va, ets idiota. Se us veu de lluny...
(...)
-No, tens raó. No sóc verge. Però tampoc no he tingut cap història de debò. Les aventures no han passat mai d'uns quants dies.
-Veus? Això és el que jo he volgut evitar sempre. Aquesta és la meva tesi. Tot comptat i debatut, després d'examinar cada cas amb calma, després d'evitar el contacte pel contacte, després de rebutjar sistemàticament les propostes precipitades, les que volen tall avui mateix, encara que de vegades jo mateixa en tingui ganes, arribes a la conclusió que ni amb aquest, ni amb aquell, ni amb l'altre. Ni amb tu, per exemple, ni ho somiïs. I així va passant el temps. Jo no tinc cap pressa. La pressa és enemiga de l'amor, o almenys no n'és bona consellera. I fins ara... Encara sóc jove.
-Vols dir que no tens ningú...?
-Ja t'he explicat més coses del compte. Però no em fa res, perquè amb el munt de borinots, papallons i bufaforats que m'han anat al darrere aquests anys, que n'hi ha que fins i tot havien fet apostes que em portaven al llit, això meu ja és vox populi. La prova és que tu mateix, que no et coneixia de res, segurament ja ho sabies.
-No ho sabia segur, però n'havia sentit a parlar, sí. Però no et sembla que poses massa barreres a una relació normal, d'amistat, amb la gent amb qui pots estar bé, o trobar-te de gust, ni que sigui a estones...?
-En això tens raó, mira, però no sé trobar el punt del mig. Jo ho faig per vosaltres, pots creure'm, perquè no patiu, que hi ha gent que es munta pel·lícules amb mi de coprotagonista i després, quan els dius que s'ha acabat el bròquil, perquè no ho veus clar, perquè jo sóc una mica misàntropa i m'agrada molt sovint estar sola, llavors la gran tragèdia, perquè l'intent no us ha sortit bé...
-A mi no em miris...
-No sóc gens partidària de fer concebre esperances a la gent, si després els he de dir que no. Ni a mi mateixa. Tinc una autoestima mitjana, però sé que se'm pot ensorrar amb un pas en fals. I tant per tant, m'estimo més tallar de bon començament. Ho faig amb bona intenció, pots creure'm. I jo també pateixo, de la meva manera... Però és que sempre tinc certesa ab-so-lu-ta que les possibilitats de tirar endavant una relació ni tan sols una temporada són tan pròximes a zero, almenys per part meva, que la gent després pateix. I a mi també em sap greu, tu, i dius: saps què, nen, deixa-ho córrer, no tens cap opció.
-Et comprenc... però no ho entenc. Que vas tenir alguna mala experiència quan eres petita? I perdona la pregunta, miro d'entendre't.
-Preguntes massa, nano. I jo ja he parlat més del compte.
-I no tens curiositat per saber com funciona...? És que no em puc creure que siguis verge, a la teva edat.
-Escolta, una cosa és que sigui verge i una altra que sigui ximple. Una cosa és el que li dic a un borinot i una altra... Sé perfectament com funciona, sé el que m'aportarà i sé el que hi puc perdre. I faig comptes i no em surten. I ara em diràs: com pots ser tan calculadora? Doncs mira, és així. Si et molesta, et fas repicar, au.
-Val, val.
(...)
-Que marxes? Demà tornaràs?
-No ho sé.
-Em deixaràs el primer volum quan l'acabis?
-Mmmsí. Potser.
-Has dit que sí. Fins...
-Fins a la pròxima, noi. Per cert, com et dius?
-Em dic Lluís..., Diana. Fins demà?
-Potser sí. Però no t'equivoquis amb mi, eh? No tens cap possibilitat.
-No, ja ho sé.

Comentaris

  • diàleg llarguisim[Ofensiu]
    rosaur | 23-02-2005 | Valoració: 10

    em penso que mai habia llegit un relat amb un dialeg tan lalrg com aquest, pero esta mol i molt be, peres!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

288 Comentaris

127524 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com