La decisió

Un tímid raig de sol naixent es filtrava per la finestra entreoberta, els ulls de la Sònia, tants dies tancats, van reaccionar contraient-se amb força, com si una llum impertinent l’hagués despertat de cop del seu son. A poc a poc va anar fent-se present un dolor conegut, que aflorava amb ràbia per tot el seu cos. Els calmants li havien apaivagat el sofriment induint-la a una dolça letargia, on s’instal•là l’oblit.

Una fiblada aguda li provocà una ganyota espasmòdica que va empitjorar l’aspecte de les seves faccions desfigurades. L’Agnès, contemplava esgarrifada aquell rostre, altra hora bell, transformat en una massa abonyegada on els morats deixaven constància de la pallissa quasi mortal que havia patit la seva amiga. Feia anys que durava, mai no se li havia sincerat, sempre ho amagava amb excuses. En un principi se l’havia creguda, però cada cop era més evident.

Va començar aïllant-se no tan sols d’ella, sinó de tothom.

De tant en tant la visitava sense avisar, i encara que la Sònia ho intentava dissimular, adduint que tenia depressió i que el metge li receptava medicaments que la deixaven atotada i confosa i, aquest era el motiu pel qual queia tot sovint, o es cremava en fer el menjar ... - Sort d’en Pau que és comprensiu i em fa molt de costat, afegia per acabar-ho d’adobar. L’Agnès va intentar fer-la reaccionar moltes vegades, però no hi havia res a fer, acabaven enfadant-se o el pitjor, arribava en Pau i després de mostrar-se afectuós amb la seva esposa, la mirava a ella d’aquella manera amenaçadora, fent-la sentir com una intrusa i acompanyant-la a la porta al•legant que a la Sònia no li convenia la seva companyia. – No vinguis més Agnès balbucejava amb ràbia continguda, - la fas posar nerviosa i a la meva dona li convé tranquil•litat. – Quants cops haure de dir-t’ho! Afegia amb el rostre congestionat.

Un lleu gemec de la Sònia la va fer sortir dels foscos pensaments. Es va acostar a ella ignorant si la veia o no amb aquella inflor a les parpelles i, amb veu amorosa li va dir:

- Sóc aquí amb tu, estimada - no pateixis; et posaràs bé. Reposa tranqui-la, que ja no et farà més mal. No sap on som... - Vas fer bé de telefonar-me. – Sort que ell s’havia deixat la porta oberta, perquè ja havies perdut el coneixement.

- On som?- Va preguntar la noia amb veu rogallosa.

- A Begur, a la casa que vaig heretar dels meus pares. - Potser hauria d’haver telefonat a la policia, però em vaig espantar tant, que tan sols pensava en fugir d’allà i dur-te on ell no pogués trobar-te.
- No, no, no havies de trucar a la policia...No vull que li passi res a en Pau, ell no em volia fer mal, sóc jo que amb la meva ineptitud el trec de polleguera...Però ell m’estima; saps? Deia, mentre les llàgrimes li baixaven fent ziga-zagues entre les protuberàncies del seu rostre.
L’Agnès notava com la ràbia creixia dins seu i va haver de reprimir les onejades de ira, que li provocava el fet d’escoltar aquelles paraules.
Els dies anaven passant...
La Sònia, més recuperada, es passejava com una ànima en pena per les properes i accidentades platges de Sa riera, Aigua blava i Sa Tuna. Els dies de sol, solia a aflorar-li l’optimisme i assegurava que denunciaria en Pau, que se’n separaria i que no el volia veure més. Però quan la grisor i la boira atrapaven el paisatge, les mateixes ombres de l’ambient s’apoderaven de la seva ment en forma d’espectres tenebrosos que la sotmetien com en Pau. La por i la necessitat d’aquell domini malaltís li feien perdre el coratge de nou.
Així és van anar acabant els dies de vacances que L’Agnès havia demanat per cuidar i ajudar la seva amiga a reaccionar. La frustració que va sentir en saber que la Sònia havia decidit tornar a casa seva al matí següent, va ser el detonant que li mancava per fer sortir tots els seus dimonis i, aquella última nit que passarien soles, les va acompanyar el brogit de la tramuntana que semblava congraciar-se amb el seu estat. El vent bufava amb fúria, podia sentir-se el retrunyir dels finestrons que malgrat estar ben travats tremolaven, el soroll de les teules en desprendre’s de les cobertes de les cases junt amb els gemecs dels arbres que cridaven, ferits pel dolor de les ventades. Tot plegat va anar calant dins la ment turmentada de la Sònia que es debatia entre el passat i el present, revivint amb angoixa un de tants episodis de violència que havia patit a mans d’en Pau. Amb l’ànima lacerada desvariejava com si estigués rebent les agressions en aquell mateix moment. A poc a poc i davant el pànic de la seva amiga, es va anar sumint en un estat d’introspecció tan gran que no reaccionava a res. L’Agnès, aliena a les hores que anaven passant , observava amb espant aquell rostre impertèrrit i absent, amb la temença que s’hagués trastocat, entrant en un estat de bloqueig mental irreversible .
La claror del nou dia va despertar l’Agnès que a última hora havia sucumbit al son.
Una altra Sònia, la mirava en silenci.
- No pateixis més per mi Agnès, aquesta nit ho he vist clar. M’acompanyes a fer la denúncia?