La decisió de l'Alícia

L'Alícia estava farta de ser la petita. De deixar de fer coses divertides amb el grup, que s’excusava sempre de la seva companyia amb el mateix pretext. Ets massa xica per a seguir-nos, responien quan tractava que la deixessin acompanyar-los a les seves excursions per a explorar, al final hauríem d’anar més lents per tal que poguessis aguantar el ritme, o pitjor encara, ens hauríem de tornar per dur-te a collibè.
Quan creixis podràs anar, deien els seus oncles quan suplicava poder anar amb els seus germans i cosins al cinema que hi havia a prop del poble on estiuejaven.
Ella no es veia tan petita. Només es portava tres anys amb el Raül, i a ell sí que li deixaven anar a tot arreu.
El més dolent arribava quan anaven a banyar-se al llac. Ella només podia ficar-se a l’aigua on hi havia un pam de fondària si algun dels altres es quedava per vigilar-la, si no, ni això, s’havia de quedar a fora mirant com es llançaven a l’aigua des de la fortalesa, com anomenaven la plataforma flotant ancorada al centre del llac, morint-se d’avorriment, que era el més habitual donat que ningú volia perdre el temps tenint cura de la menuda.
Quan siguis capaç d’arribar nedant fins a la fortalesa podràs venir amb nosaltres, havien decidit, tot i que sabien que la distància era insalvable per a l’Alícia. Si no t’agrada, sempre pots quedar-te a casa amb els oncles, deien. Però els oncles eren vells i avorrits i ella preferia quedar-se amb ells, veient-los gaudir, encara que fos des de lluny.
Un matí van enviar a la mainada a comprar. Anirien amb les bicis al poble i, com sempre que hi havia la possibilitat de fer quelcom divertit, no van deixar que hi participés. Només faltaria que caiguessis com la darrera vegada, va dir la tieta, apa, quedat amb mi i prepararem pastís de pomes per al berenar.
Però l'Alícia estava cansada dels pastissos. Els havien preparat de mores, de maduixes, de préssecs, de xocolata... i cadascun d’ells li recordava el que li estava vetat de fer, allò que es perdia per haver d’estar-se en aquella cuina en comptes d’estar a fora, amb els altres, vivint qui sap quines emocionants aventures.
S’havia acabat. Havia pres una decisió. Els demostraria a tots que no era tan petita com s’imaginaven. Es va posar el banyador i es va dirigir al llac. Quan els altres arribessin s’emportarien una bona sorpresa.
L’aigua era freda, però no en va fer cabal, havia d’aguantar o els hi donaria encara més motius per riure-se’n d’ella.
Havia fet prop de la meitat de la distància quan les cames li van començar a fer figa. Amb la lògica aclaparadora pròpia dels seus pocs anys va decidir que trigaria el mateix a tornar a la riba que a seguir endavant fins a la seva destinació o sigui que va continuar nedant.
Va nedar fins que es va quedar sense forces, fins que els braços li feien tant de mal que li era impossible continuar avançant, fins que els ulls li coïen de tant retenir les llàgrimes.
Fins que no va tenir més remei que reconèixer que el seu objectiu estava massa lluny.