LA DARRERA VISITA

Un relat de: Edgar
LA DARRERA VISITA

Assegut a la única i desballestada cadira, al bell mig del menjador polsegós i ple d’esquerdes, en Carles rememora com era aquell pis en el qual va viure la seva família des del 1925 i a on no havia tornat des que tenia quinze anys, quan va marxar amb els seus pares a viure a Brussel·les. I d’això feia més de cinquanta anys. Allà va estudiar, va treballar, es va casar, van morir els seus pares i la seva dona i es va quedar sol.
Recorre el pis de l’Eixample barceloní, construït a principis del segle XX per un mestre d’obres que adoptà els models del moviment modernista. Encara es mantenen els sostres amb motllures de guix i els terres hidràulics, però els mobles de fustes nobles s’han deteriorat i els miralls dels armaris han perdut el seu argent viu.
La habitació gran té una tribuna de planta poligonal, amb estructura de ferro forjat i finestres de vidres emplomats on els Reis Mags deixaven els regals. Avui els vidres estan trencats i per les escletxes s’escolen els vents. A tocar, s’arriba a les branques del vell plàtan que informa puntualment de la marxa de les estacions.
Per què no hi ha res que li recordi les seves relacions familiars? Potser perquè no les va haver o ell no les va saber apreciar. Els membres d’aquella família patriarcal poden excusar-se de no haver sabut estimar perquè en la dura postguerra prou van fer treballant en silenci. Tractaren de millorar la vida dels joves, obsequiant-los amb coses materials. Però s’equivocaren. Perquè, on eren les abraçades, els petons, les magarrufes, les belles paraules de suport que poguessin ajudar unes personalitats massa reprimides?
És tard. A la porta d’entrada es gira i contempla la seva primera llar. Ha passat massa temps i els molts records que guarda a la memòria li provoquen una profunda tristesa, sense llàgrimes perquè ja no li en queden. Sols li resten les mirades d’enyorança del passat que, encara que no siguin excessivament recomanables per a la salut, són inevitables.

Comentaris

  • Era l'època...[Ofensiu]

    La meva tieta m'explica que els seus pares treballaven sempre i que prou feina tenien a tirar-los endavant. Poques abraçades, poques paraules d'afecte...poques contemplacions. N'has fet un retrat ben fidel d'ua n família de l'epoca...i molt ben escrit! Enhorabona!

  • Doncs sí,...[Ofensiu]
    Bonhomia | 13-04-2015 | Valoració: 10

    ...es dónen casos humans on la casualitat hi ha dut la misèria i la perdició, sense cap mena d'expectativa. Trobo que és un relat boníssim i tremendament exemplar. Felicitats.


    Sergi : )

  • Niu o tomba?[Ofensiu]

    Passeges tan bé la mirada sobre el passat que encomanes el desànim que et desvetlla la visita a un espai, casa teva, que podent ser niu, esdevé tomba. Enhorabona.

  • Trist[Ofensiu]
    Guiomar | 08-04-2015

    Molt trist i avui ho estic jo també! Fa dies que hi penso massa en la vellesa! I tu aquí ho expreses tan bé!

  • Record, igual a tristesa?[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 08-04-2015 | Valoració: 10

    Crec que sí, però m'agradaria que no fos així. I fins i tot ho dic per aquells records positius, que et fan riure. Sempre hi ha aquell puntet de nostàlgia, de mirar enrere amb el cor encongit. Fa poc vaig passar per davant de casa l'àvia, al carrer Pelai on ara hi ha un hotel, i vaig sentir el mateix que descrius tan bellament en aquest relat. Una abraçada.

    Aleix

  • Enyor[Ofensiu]
    Materile | 08-04-2015 | Valoració: 10

    M'ha agradat el relat. Descrius molt bé un pis que havia estat dels avis, dels pares i en el qual hi havia passat la seva infantesa. Un munt de records s'apleguen buscant el caliu que no va trobar perquè potser eren temps difícils, de postguerra....

    Una abraçada,

    Maria Teresa Galan

  • Uf, les darreres visites[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 07-04-2015

    Són dures les darreres visites als escenaris de la infantesa, sobretot quan han envellit, igual que nosaltres, de la manera que tan bé descrius.
    Fins al proper relat, Edgar!

Valoració mitja: 10