La darrera marató

Un relat de: Carles Malet

-Aquest any correré la Marató de Catalunya i seré el primer català que mai la guanya!. Pujaré al podi entre els etíops, marroquins o kenyans de torn, amb barretina i embolcallat amb la senyera!

-Sí home, sí, però mira de no deixar massa en ridícul els marroquins, que encara encendràs un conflicte diplomàtic amb el rei Hassan! Ja saps que a les classes immigrants se les ha de motivar de tant en quant per afavorir la integració social! -era el comentari entre rialles dels amics davant d'una cervesa a la reunió mensual de parelles amb fills-. I, a més, la història de la senyera i la barretina ... Segur que ho censuren a la televisió i després et busquen raons! Política, noi. Ja saps que tot això de l'esport és pura política!

-Aquest és l'esperit que m'agrada del meu marit! -va afegir la Roser-. Voler fer podi aquest any serà un magnífic exemple per a les nostres filles! Que aprenguin del seu pare a fixar-se fites ambicioses, treballar de valent per aconseguir-les, i també a saber acceptar humilment la derrota!

Les reaccions inicials, entre la broma dels amics i la condescendència de la família, havien estat les previsibles. Però quan un home de veritat té un objectiu, determinació, i un pla, no hi ha res que el pugui aturar. A mi de motivació i d'estratègia me'n sobraven, i el primer en descobrir que això de la marató anava de debò havia de ser el meu cap a la companyia d'assegurances.

-Miri, Rovira, ja sap com valoro el sentit de l'humor entre els meus empleats. Però, la veritat, no acabo de trobar-li la gràcia a l'acudit. Vol agafar-se un any sabàtic, que li financi no se quin carai de cursa, i després el torni a contractar com si res? Va home, digui'm què l'amoïna realment a la feina i intentarem solucionar-ho ...

La negociació amb el Sr. Capdevila va ser llarga, però finalment es va avenir a donar-me un any de llibertat condicional, sense sou, i a finançar els meus entrenaments amb un donatiu generós de quaranta mil euros. Als homes de negocis només cal presentar-los-hi escenaris en els que no hi tinguin res a perdre. Les condicions en el meu cas: havia de pujar al podi entre els tres primers, i fer sortir el nom de l'empresa en qualsevol entrevista o acte públic. Cas de no aconseguir-ho, podia considerar el finançament a fons perdut com la compensació per al meu acomiadament.

Com passa també sovint, les negociacions amb la dona van ser força més difícils que amb el cap. Tot i el seu suport en públic a la meva determinació, en privat, el fet que hipotequés la feina pel més que incert resultat d'una cursa generava uns morros considerables. A més, la meva nova rutina d'entrenament no semblava encaixar massa en els estereotips d'un marit normal: vint quilòmetres de marxa els dilluns, dimecres i divendres, seguits de sessió de gimnàs per la tarda; massatges i piscina els dimarts, dijous i dissabtes; i quaranta quilòmetres cada diumenge. Tot això, combinat amb una nova dieta familiar rica en hidrats de carboni i baixa en proteïna, i, evidentment, una estricte abstinència sexual a fi de mantenir la concentració en la rutina d'entrenament.

Les meves habilitats negociadores es van mostrar de nou clau per fer entendre a la família que l'esforç s'havia de considerar com una inversió a borsa, amb un cert risc, però amb possibilitats d'un alt retorn de la inversió. Quan acabés fent podi, els drets de publicitat i la millora de contracte ens garantirien una vida dolça durant anys. Al cap i a la fi, només serien uns mesos d'entrenament, passats els quals em comprometia de ferm a que aquesta fos la meva darrera marató, i renunciava a que mai més l'esport passés per davant dels meus deures com a pare i com a marit.

La subvenció a fons perdut del cap se'n va anar integrament en la compra del nou vehicle familiar: una autocaravana que es justificava com a inversió per a les futures sortides de cap de setmana en acabar l'any d'entrenaments. Mentrestant, però, em vaig encarregar de condicionar el vehicle amb sauna individual i màquina de musculació, i me l'emportava un cop al mes en les meves sortides als Pirineus per entrenar-me en alçada a fi d'augmentar l'hematòcrit.

El dia assenyalat va arribar massa de pressa. L'any d'entrenaments havia estat bo i havia anat millorant el meu ritme mes a mes, però just abans de la cursa encara estava a quinze minuts de la possibilitat de podi. Tanmateix, estava convençut que quan fos l'hora de la veritat trobaria les forces necessàries per arribar entre els tres primers, encara que m'hi deixés la pell! La nit abans de la cursa, vaig acomiadar-me de la dona i els fills amb un petó, vaig pujar a l'autocaravana i vaig enfilar cap a Mataró. A fi d'evitar qualsevol incident de darrera hora, havia decidit fer nit just a la sortida de la cursa. Això havia d'assegurar-me, a més, un lloc en primera línia, per davant de la resta de corredors.

El despertador va sonar a les vuit trenta. Vaig engolir el plat de cereals hidrolitzats a la cuineta de l'autocaravana i vaig enfilar cap al control i el rètol de sortida. Tal com havia planejat, era el primer. Mitja hora després van començar a aparèixer els etíops i els kenyans. Tots semblaven sorpresos de veure el corredor blanc desconegut, i tot i que no els entenia, era evident que feien broma de la barretina. Quan ja començava a emprenyar-me amb els riures dissimulats dels corredors de color el tret de sortida ens va fer tornar la concentració a tots.

Els primers vint quilòmetres van servir per posar les coses al seu lloc. Ben aviat tres kenyans i jo havíem obert forat amb la resta. Jo sabia que els corredors africans són especialistes a reservar les forces per al final de les curses, i la meva estratègia era seguir-los a roda i, ocasionalment, avançar-los un parell de metres i dedicar-los-hi un somriure provocatiu per a descoratjar-los. Malauradament, "el mur", al quilòmetre trenta, em va agafar desprevingut. L'esforç de perseguir els kenyans havia estat més gran del previst, i tot d'una les cames es negaven a mantenir el ritme que el meu cervell els hi imposava. Vaig veure com el més jove dels corredors de color es girava per fer-me adéu amb la ma, alhora que tots tres augmentaven el ritme entre rialles i em deixaven enrere, impotent.

Llavors va succeir. Estava enfilant la pujada a Montjuïc, quan de sobte el terra es va fer tou. Vaig mirar-me els peus i vaig veure que, enlloc de seguir el traçat ascendent de la carretera, primer les cames, i després la resta del cos s'enfonsaven gradualment al sol, negant-se a fer la pujada. No entenia res, però no vaig parar. Mentre la resta de corredors havien d'afluixar el ritme a la pujada, jo continuava en línia recta, travessant la muntanya sense esforç com si d'aire es tractés. La terra va acabar engolint-me totalment, cames, cos i cap, i quasi instantàniament em vaig veure transportat al circuit Olímpic de Montjuïc, davant dels kenyans! La sorpresa dels africans en materialitzar-me davant seu els va fer perdre el color, i només el jovenet va reaccionar a temps, va esprintar i encara va arribar a la meta abans que jo. Els altres dos encara baden hores d'ara. Segon! Havia arribat segon! Cert que no havia guanyat, però havia fet podi al cap i a la fi!

Mentre recuperava l'alè, intentava trobar alguna lògica al que havia succeït als darrers cinc quilòmetres. Vaig recordar quelcom de les classes de física de la universitat sobre singularitats espai-temporals i forats de cuc a l'univers. Segur que havia estat una d'aquestes conyes de distorsions quàntiques. O potser havia estat un àngel català que havia decidit obrir el terra als meus peus per fer justícia als meus esforços?. Enmig de les meves cabòries, va començar la crida d'atletes al podi.

-Hussein, de Kenya, flamant guanyador de l'edició d'enguany de la Marató de Catalunya -va ressonar la megafonia de l'estadi-. Seguit en segon i tercer lloc dels seus compatriotes Subaru i Kipkemboi!. Un fort aplaudiment per a tots ells!

-Com? -vaig dirigir-me a l'assistent al costat del podi -Què carai dieu ara? Que sou cecs? Que no heu vist que jo he estat segon? -L'assistent, ni cas, com si jo no hi fos-. Demano una explicació! No em digueu que m'heu desqualificat per una absurda anomalia de l'espai-temps que ningú podia preveure! Jo he fet la meva distància com tothom! No he fet trampes! Em desqualifiqueu només perquè soc blanc! Ja m'havien avisat que això de l'esport està polititzat, però això és una vergonya! Diantre, no m'ho podeu fer! He quedat segon! Segon!

-Faci el favor de circular, està entorpint les feines de neteja -sento una veu al meu costat. Em giro i veig una parella de mossos d'esquadra darrera el vidre del seu automòbil que m'indiquen que circuli. Tot d'una, però, me n'adono que el vidre no pertany al seu vehicle, sinó al meu. Miro al voltant i em veig estirat al llit petit, dins la meva flamant autocaravana d'entrenament. Primer no entenc res; després veig el despertador al meu costat, amb les agulles congelades a les sis i vint, mort. Fora, els serveis de neteja recullen les restes d'ampolles d'aigua i gots de porexpan, mentre dos operaris de l'organització comencen a despenjar un rètol blanc amb la inscripció en vermell que llegeix "SORTIDA". Em pessigo, i em faig mal. M'agafa una suor freda. A mesura que em vaig despertant penso, primer, en els tres africans que segurament hores d'ara estan recollint les medalles, i després, en els amics i el cap que segurament hauran seguit la cursa per televisió.

Finalment, el terror em paralitza quan penso que també la meva dona estarà seguint la cursa per televisió. I no puc evitar que se m'afluixi la bufeta.

Comentaris

  • vaig llegint[Ofensiu]
    peres | 07-11-2005 | Valoració: 10

    de tant en tant un dels teus relats, i suposo que de vegades t'hi deixaré un comentari i altres vegades no, segons com vagi la inspiració comentarística. En aquest cas no podia deixar de dir-te alguna cosa, perquè sempre ho faig quan trobo un relat bo que ningú no ha comentat. Em sento tan bé quan comento un relat bo encara no comentat! No ho sé, com si hagués descobert un petit tresor per a mi solet.

    Aquest relat m'ha recordat una pel·li (un curt) que vaig veure fa molts anys i que es deia "El campió", d'un director de cine del meu poble que ara no recordo com es diu. El curt explicava una cursa de llarga distància, no sé si una marató, en la qual l'atleta protagonista era un home ja madur al qual acompanyava durant tota la cursa el seu fill, vestit de carrer. El fill l'animava tota l'estona, trotant al seu costat i aplaudint-lo, i fins i tot feia més quilòmetres que el pare, perquè quan el pare ja anava primer el fill de tant en tant pujava en un turonet i mirava si els del darrere eren gaire lluny, per informar-lo. I al final, guanyava "el campió", és clar. I la pel·li començava amb els malsons previs de l'atleta, barrejats amb les imaginacions de la cursa, del podi inassolible, dels esbraonaments que li esperaven.

    Bé, poc abans del final del teu relat he pensat que ens introduïes en una de les teves aventures "galàctiques" de ciència ficció, i no, era més prosaic, més casolà. Has emprat un recurs tradicional, però per mi més meritori, perquè les explicacions sobrenaturals poden ser més enginyoses i elaborades, però no solen captar tant l'atenció dels pobres mortals que ens belluguem més ran de terra.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

232 Comentaris

72613 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com