La dansa dels estornells

Un relat de: Maria Quintana
Són quarts de cinc de la tarda d’un dia fred de mitjans de Desembre. En Raül condueix d’esma, abstret en els seus pensaments per una carretera de l’Alt Empordà.
Tot d’una, just quan passa pel costat del Parc dels Aiguamolls, veu aparèixer dalt del cel gris una gran taca negre que es mou fent giragonses.
- Què coi és això?- deixa anar en Raül en veu alta.
Després d’aparcar en un camí al costat de la carretera principal, en Raül baixa encuriosit del cotxe, mòbil en mà, decidit a esbrinar què és el que està veien. És la dansa dels estornells. Estols amb milers d’ocells vinguts del nord d’Europa es mouen de forma sincronitzada talment ballarins d’un estricte ballet rus. En Raül no ha vist mai una cosa igual i se’ls mira embadalit. El grup immens d’estornells es mou amunt i avall, creant núvols de figures misterioses amb les seves danses improvisades. Amb el mòbil d’última generació en Raül fa fotos i més fotos; vídeos i més vídeos. Entusiasmat pel ballet hipnòtic dels estornells i els seus xiscles estridents, va pensant com etiquetarà el munt de fotos i vídeos que penjarà a les xarxes socials tan bon punt arribi a casa seva.
Quan en Raül torna el cotxe gairebé es negre nit i els ocells ja s’han amagat entre els canyissars. A mesura que s’apropa al lloc on l’ha deixat aparcat, li sembla veure com una mena de pàtina blanca cobreix el vehicle de dalt a baix.
Els estornells de l’admirat esbart han fet de les seves i han deixat el seu rastre d’excrements damunt del cotxe nou de trinca!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: