La dansa de la por

Aquell dia vaig tenir por. Aquella por que té un infant quan apagues el llum per anar a dormir. Una por de la qual mai em vaig saber recuperar. Sí, amb 16 anys vaig tenir por. La tenia davant meu, vestida de negra. Em deia que m’acostés, que ja anava sent hora de tornar-nos a trobar, que ella sí que m’acceptaria. Tot era fosc, d’un color gris cendra i l’aire era gèlid. Estàvem ella i jo, soles en un escenari completament desconegut. Uns ulls buits i la mirada morta, em miraven fixament i m’anaven repetint que m’acostés, que ja anava sent hora de tornar-nos a trobar, que ella sí que m’acceptaria. Jo em negava, encara no era el moment. Em deia que ningú m’acceptaria si no ho feia jo abans. Sortir corrents era l’únic que volia i l’única opció que veia. Però no podia. No tenia força, el dia abans no havia menjat, i l’altre tampoc, ni l’altre... i estava atrapada en una debilitat física. Atrapada en mi mateixa. Atrapada en un esperit rebel, fred i trist. I vaig tenir por. Aquella por que té un infant quan apagues el llum per anar a dormir.

Vaig notar una escalfor a la mà dreta. Era una escalfor familiar. “Mònica” deia una veu “no defalleixis ara... Mònica”. L’escena va canviar quan, poc a poc, vaig obrir els ulls. Aquella força juvenil minvava. Ella era davant, la dona més forta que mai he conegut, la mare. M’estrenyia la mà amb força i m’acariciava el rostre. La vaig mirar. I al veure-la, vaig entendre que tenia mal entès el concepte estimar. I és que, per estimar a algú altre, necessites estimar-te a tu mateix. Estimar a l’altre implica acceptació. I quan això no hi és, ella, lentament, et ve a buscar. No era el moment, encara no. “Sí mare, sortiré d'aquesta".