La curiositat

Un relat de: Ginebra Baluart

És més que una sensació. De vegades noto com totes les paraules que sé, totes les que m'han anat ensenyant al llarg dels anys, les que he tret dels llibres i fins i tot aquelles que, sense existir, faig servir i aconsegueixen que els demés m'entenguin, perden tot el sentit. Tinc la mateixa sensació que em provoca la por extrema, però per un sentiment totalment diferent. Provo d'entendre, moltes vegades, el que m'està dient quan em mira però no ho aconsegueixo. Estic segura que m'està dient alguna cosa, tinc aquesta certesa absoluta que vé d'algun lloc recòndit del meu cervell. Suposo que deu ser alguna cosa semblant a la fe; no saps d'on vé i tampoc tens cap raó empírica per mantenir-la, però t'omple.
Aquest matí ha tornat a passar.He pujat al tren i he provat de no buscar-lo amb la mirada però, novament, no ho he aconseguit. Tornava a estar assegut al final del vagó, just de cara a la porta per on jo entrava. Llegia, com sempre, però sé que m'ha vist. No he pogut seure, el tren anava molt ple i m'he quedat dreta. De seguida he fixat la vista a la finestra i pel reflex el veia, aixecant el cap del llibre de tant en tant i mirant-me. Si jo movia el cap, ell tornava a abaixar els ulls. No prova de dissimular. Molts cops ens hem trobat mirant-nos l'un a l'altre i avui també, perìo sempre perdo, sempre acabo abaixant els ulls, avergonyida.
Tots dos baixem a Plaça Catalunya així que quan el tren deixa l'Arc del Triomf, tots dos comencem a anar cap a la porta. Cada dia igual. Molta altra gent baixa a Catalunya i els passadissos del vagó s'omplen de gent que, moltes vegades, no recorda les normes d'educació bàsica ( cedir el pas, demanar perdó si per error es trepitja un peu d'algú altre, donar les gràcies ) i que és capaç d'endur-se qualsevol cosa que se li posi per davant per sortir a l'andana entre els deu primers del vagó. Nosaltres ( quina paraula més estranya, aplicada a un descongut! ) sempre ens esperem al final de la cua. I de vegades, com avui, coincidim sortint junts per la porta del vagó, sense mirar-nos, com el que som, dos desconeguts entre tants d'altres. A l'andana, he anat cap a les escales i les he pujades amb el pes de la seva mirada al meu clatell. Un cop a dalt, jo he anat cap a la sortida de Passeig de Gràcia. Ell sempre surt per Ronda Sant Pere així que mentre guardava el bitllet al moneder, he intentat veure'l desapareixer passadís enllà però no l'he vist. Ja havia marxat. Una petita decepció.
He anat cap a les escales mecàniques mentre m'acabava de cordar l'abric i veia dalt de tot els repartidors dels diaris gratuits. Algú m'ha roçat el braç esquerre i m'he apartat cap a la dreta per deixar-lo passar però ningú no ha passat pel meu costat.
- Ja va essent hora que tu i jo parlem i deixem de mirar-nos, oi?

Comentaris

  • Es curios[Ofensiu]
    AINOA | 25-07-2005 | Valoració: 9

    Hola Ginebra
    M'agradat aquests punt de intriga que te el teu relat, i sincerament jo tambe penso que ja es hora de que parlesiu.
    Una abraçada i segueix escribint.

l´Autor

Ginebra Baluart

1 Relats

2 Comentaris

1161 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor