La culpa fou del poeta

Un relat de: Oke

La culpa fou del poeta


Sóc jo. Recordes quan deia que mai escriuria una carta d’amor? Ben aviat sabrem que era mentida. Vull compartir amb tu la fabricació d’un engany, mostrar-te com es trenca una promesa precipitada a l'aire fred de fa vint-i-cinc anys, dos mesos i un dia. L’aire fred, el va posar l’hivern, perquè era hivern; la promesa, la vaig fer jo, perquè així era jo; el desafiament, el vas deixar anar tu, perquè a tu en aquell temps t’abellia llegir a Salvat-Papasseit. “Què bonic”, deies. I jo, aleshores, em preguntava quant es tarda en recórrer la distància entre la bellesa i l’amor sent tan lleig. “M’escriuries tu paraules tan maques? I una carta d’amor?”, deies. Jo, solemnement, dalt del penya-segat prometia: “Mai escriuré una carta d’amor“, convençut que el més important no és participar. Fou un rampell d’home lleig que tot el que sabia de l’amor era com de bonic l’explicaven els poetes.

Aquell dia, a la platja, protegint-nos sota una manta de la sorra i el vent fred que ens esquitxaven, els nostres llavis van depassar la distància de seguretat per primera vegada. Vas deixar que s’apropessin tant, que vaig creure haver-te ja besat quan els teus llavis empastifats es van estampar a la meva galta. Després vas riure assenyalant amb el dit la teva boca pintada a la meva cara. Vint-i-cinc anys, dos mesos i un dia, podria ser el nom d'una condemna, o el temps que ha passat des de la mort del meu pare, aquell dia ventós d'hivern. Ell, mort i cabut, m'ha seguit recordant que el primer petó no s'oblida mai i que les promeses cal complir-les. Doncs bé, ha arribat l'hora de desobeir-lo. És el que hauria volgut. T'has adonat de la facilitat amb què satisfem els desitjos dels morts? Sempre coincideixen amb els nostres. Dóna molta pau saber que, algun dia, els nostres anhels es faran finalment realitat. No et sembla?

Vint-i-cinc anys, dos mesos i un dia és prou temps per oblidar el que ja no importa; tot i així, malgrat la sorpresa que hauràs tingut en trobar aquesta carta inesperada a la taula del menjador, malgrat aquestes misterioses paraules tan diferents a les de cordial respecte que utilitzem per acomiadar-nos cada matí abans d'anar a treballar, sé del cert que ara mateix estàs somrient, en commemoració d'aquella broma teva, estrenyent els llavis per amagar aquesta denteta torta que tant t'incomoda. Ja veuràs, no moguis la cara. Com que estaràs profanant el tocador de la teva cambra en permetre que hagi entrat amb tu –tot i que sigui en sentit figurat–, només has d'alçar el cap per veure't en el mirall. No creus que són molt graciosos aquests clotets a les galtes? Veus, però, com aquestes arrugues que neixen a la comissura dels llavis i baixen simètriques, corbes, transformen el somriure reprimit en una boca trista? Tan trista com pretendre una cosa i aconseguir exactament la contrària; tanmateix, n'hi hauria prou amb invertir aquesta lògica per foragitar la melangia, ¿no és veritat? M'estimes però arribes a odiar-me, així que m'odies per arribar a estimar-me, i en el teu afany pels resultats fa anys que et vas quedar en les intencions. No sé si m'entens? Jo crec que sí, que aquestes celles depilades ja empetiteixen els teus enormes ulls negres i les línies del teu front arrufat anticipen la confusió que precedeix l'enuig. Sí, malgrat les interminables sessions de cosmètica, vaig aprendre a llegir el llenguatge de la teva pell. Vaig entendre, també, que mirant a l'alçada de la teva raó, ben lluny de l'ànima, era més fàcil endevinar el que venia després. Aquell dia gris d'hivern, si no hagués tancat els ulls hauria copsat l'esclat cruel dels teus i el que vingué després. Però no en sabia més, tenia vint anys. I estava bojament enamorat de la teva bellesa. És clar, tu n'eres conscient i exercies de noia esplèndida que en sabria més i més. En tenies divuit.

M'ha calgut arribar a aquesta edat meva equidistant, tan a prop d'atrapar els cinquanta com lluny de recuperar els quaranta, per obrir els ulls i entendre que aquell mal principi no presagiava un final millor. No tots els principis són començaments, Amèlia; n'hi ha d'altres, de principis, però els teus més valdria que s'haguessin quedat aturats a la línia de sortida. I tu amb ells. Ara, això sí, en aquesta cursa existencial, final, el que es diu final, només n'hi ha un: viure mata. D'acord, però jo particularment no tenia cap pressa. I els disgusts també maten.

Ara et donaré un parell de notícies. Una de bona, que probablement ja coneixes i et vull refermar: he estat un imbècil. I la dolenta: sóc detectiu privat. Portaríem dos anys casats quan em van fer fora de la feina. Jo seguia perdut dins els teus ulls infinits –mira-te'ls al mirall ara que estan sorpresos–, atrapat per la teva mirada, atret de forma malaltissa pel teu encant de portes enfora. No vaig voler amoïnar-te i no te'n vaig dir res. Marxava cada dia fent veure que anava a treballar. Si et serveix de consol, no t'enganyava del tot: és una feinada buscar feina. Vaig topar de cara –ja saps, la meva–, amb la "bona presència". Una tarda, fullejava d'esma el diari i un anunci em va donar la idea. En poc temps, gràcies a la indemnització que tan bé em va anar per seguir portant el sou a casa, "Ventura, detectiu privat: discreció i professionalitat" era una realitat. Sí, em dedico bàsicament al negoci de les banyes. Solia explicar als clients, com exemple de la meva màxima discreció, que ni la meva dona sabia a què em dedicava. Tot i la gravetat de la situació que els havia portat fins a mi, acostumaven a riure, es relaxaven i me'ls guanyava. Gràcies, Amèlia, per la part que et toca. Em vaig convertir en un expert de la cautela, l'aplom i l'atreviment. La paciència, com bé saps, ja la portava als gens. Una vegada, en un hotelet de la costa, vaig gosar amagar-me a l'armari de l'habitació. Les bones propines obren moltes portes. Fins i tot les dels armaris. Feia el seguiment del marit d'una clienta rica i em vaig acomodar com vaig poder en aquell espai minúscul. Després d'un estona llarga d'espera, el marit i la seva acompanyant van entrar. Obre el primer calaix, Amèlia. Sí, també vaig aprendre els secrets de la fotografia. Tan poc que t'agradava que et retratés si no anaves vestida i pintada per a l'ocasió, i aquí hi surts tan natural... tan retratada. Passades moltes hores, massa, vau marxar. Jo em vaig quedar allà tancat, suat, sense atrevir-me a fer res excepte plorar. Al cap d'un temps que encara avui no sé comptar, vaig fugir d'aquell malson, però no vaig saber trobar cap altra solució que tornar amb tu. Et necessitava. Hi ha hagut altres dies. A les estones lliures em convertia en el meu propi client banyut i et seguia fins als hotels on et citaves. En podria fer una guia.

Estàs per fi empipada? Saps que quan t'enfades enlletgeixes? Les persones belles sou molt lletges quan enlletgiu. Deu ser el contrast. Ja veuràs, mira't al mirall com n'ets, de lletja. Però vols saber quan estàs realment lletja? De veritat vols saber-ho? La por. Deixa'm que t'ho ensenyi. Trenco la promesa amb aquesta carta d'amor. Una carta que has llegit tu però que va adreçada a mi. Un expert dels silencis, dels moviments sigil·losos, de les esperes pacients. Mira'm mirar-te al mirall. Sóc jo.

Comentaris

  • Molt bonic[Ofensiu]
    Albada,Albages | 29-11-2013 | Valoració: 9

    Es una carta molt bonica i real m'ha fet plorar.

  • Enhorabona![Ofensiu]
    Aquiiara | 11-08-2013 | Valoració: 10

    L'he llegit uns quants cop i cada cop que el llegeixo penso el mateix: enhorabona! M'agrada de principi a final!

  • Realitat[Ofensiu]
    kukisu | 20-04-2013 | Valoració: 9

    Un relat que manté l'interès des del començament fins al final. Enhorabona i moltes gràcies.

  • Perdó[Ofensiu]
    gypsy | 30-12-2012

    Tinc poca cobertura i he premut massa fort a 'enviar' i se m'ha repetit el comentari tres cops. Ups!

  • gypsy | 30-12-2012


    Molt bo en la forma i en l'estructura coherent del relat.
    Quants cops amagats del protagonista!

  • gypsy | 30-12-2012


    Molt bo en la forma i en l'estructura coherent del relat.
    Quants cops amagats del protagonista!

  • gypsy | 30-12-2012


    Molt bo en la forma i en l'estructura coherent del relat.
    Quants cops amagats del protagonista!

Valoració mitja: 9.33

l´Autor

Foto de perfil de Oke

Oke

12 Relats

63 Comentaris

15599 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Als que mai deixen que un èxit de merda empastifi tota una vida de perdedor, als que saben compartir el silenci, als que marxen sense acomiadar-se, als que miren a terra en vaga permanent de mirades contra els submisos de cara alta, als que han après a plorar sense molestar, als que viuen d’instants, sense obligacions, sense deures, sense promeses, sense lligams, sense per sempres. Als que no distingeixen la realitat, als que s’atreveixen a ser lliures, als mal educats, als ionquis que fugen de vides que no valen la pena ser viscudes, als que caminen sols malgrat estar acompanyats perquè mai farien complir una norma tot i tenir les seves. Als que escupen sense mirar primer, als que saben que té molt més sentit enamorar-se per compassió que per atzar. Als que saben que l’alegria és nècia i han oblidat fins i tot riure per cortesia. Als inhàbils socials. A tots els punkis morts.

ps: a estones també escric amb Trossos de vidre