La CULPA Apunts opinables

Crec que la culpa paralitza i que sentir-te culpable d'allò que representa un mal pel teu entorn o pels demés és com creixem des de petits. Mica en mica, quan creixem i arribem a l'adolescència ens treiem una mica de culpa i assenyalem als demés. Per acabar essent adults que evitem sentir-nos culpables de fer el que fem o de ser el que som. Finalment, la gent d'edat avançada és la més assenyada (en general), la que ha après que la culpa no la tinc jo, ni els demés, sinó que tota la culpa és de Déu que ens ha concedit una vida de culpabilitat per acabar culpant a la deïtat totes les culpes que ens podem atribuir o que atribuim als demés.

M'explico? Em sembla que m'embolico massa i per això faig com els adults: la culpa no és de ningú, la culpa em paralitza i n'estic fart de ser un titella a qui li encolomen totes les culpes.

No a la culpabilitat! Sí a la responsabilitat!

llamps!

a carregar-me a les espatlles,culpes que, ben analitzades no em pertanyen. Conec una dita que sempre m'ha ajudat : Què importa el passat? Endavant!
Les teves idees sempre són enriquidores. Gràcies Joan.

et vaig dir que a vegades estic d´acord amb el
teu positivisme, la teva opinió, i d´altres vegades, no la comparteixo. No sé si això et va molestar, perquè des de llavors no he rebut més comentaris teus, però tot i això, avui vull dir-te que en aquest relat, hi has abocat reflexions molt encertades. Et felicito!

Pilar

en un accident d'altri hi veiem la nostra culpa, per no haver fet, per no haver dit, la culpavilitat ens envolta... i és que no creixem.

La culpa és dins nostre, i allò que un veu com una mancança de la seva desitjable perfecció a la que en dius culpa, un altre no hi veu res, i es demana... què li passa ara a aquest?

Menys cercar culpables, i més anar al pas de les solucions, ho deia la meva àvia, que ja fa més de trenta anys descansa, sense culpa seva, en mans d'una altra realitat.

Hi pensarem Joan.

Una abraçada innocent, penso...

Ferran

El sentiment de culpabilitat té moltes reaccions i en voldria comentar una. Com a professora que he estat, he vist, de vegades, els pares enfadar-se molt amb els professors,
però jo sempre he procurat guardar la calma perquè està ben clar que estan enfadats contra ells mateixos que, per falta de temps o, de vegades per negligència, no s'ocupen tan dels fills com seria la seva obligació.
Encantada de llegir-te, xaval!

Molt bones reflexions sobre la Culpa, concepte moral , que com molt bé dius , la persona en no voler assumir els seus errors fa tots els raonament possibles per tal que la seva ment acaba trobant la manera de culpar als altres per sentir-se'n lliure,
Has aconseguit en aquest relat , fer-me interessar i llegir una mica més sobre el tema (per internet) on he trobat aquest paràgraf que t'adjunto, ja que per fer raonaments filosòfics no tinc massa fonaments.
A més, m'ha agradat molt, perquè, serà coincidència o destí , l'he llegit en un moment que necessitava fer reflexió sobre aquest concepte.
Com a mestra de nens de 4 a 12 anys , et puc parlar una mica sobre allò que dius de "una bola que va i torna" , perquè és un treball intens el que hem de fer per ensenyar als nens a acceptar els seus errors.

Nietzsche, diu ,
"En poder escollir quin camí cal escollir en cada
situació concreta et fa que hagis d'assumir les conseqüències que si al
final són més negatives del que et pensaves et duen a tenir un sentiment
de culpa important en no parar de pensar com ho podries haver fet millor
("En essència, aquesta força activa (la llibertat)... basteix ideals
negatius i es crea la "mala consciència"

Gràcies pel teu gratificant comentari,
rep una càlida abraçada,
Núria

i/o els sentiments de culpa. Sempre són una càrrega feixuga que ens pot acompanyar i convertir-se en un company de viatge "cansino": sentiment de culpa per lo que fem i per lo que no fem, per lo que pensem i per lo que sentim. Sigui com sigui ens fas reflexionar i m'ha agradat molt el teu relat.