La cruïlla

Vaig arribar a la cruïlla, amb un llarg, pedregós i esgotador camí a les meves espatlles, després d’arrossegar-me mil·lenis, centúries, anys, dies, per la pols i el fang, fent tombs entre el desert i el paradís, entre gorges obscures i cims glaçats... exhaust, amb un fil de vida a les meves venes i un bri de força a la meva ànima.

l’Etern Burleta va venir a trobar-me, en la nit, a la cruïlla, sota la mirada de la lluna i l’esguard de les ombres de les ànimes extraviades. Anava canviant de forma, ara un cavaller amb tratjo negre, impol·lut, i mocador vermell al coll, ara un nen afamegat amb robes fetes parracs, ara una anciana amb la roba del diumenge d'anar a missa, mentre em començava a parlar amb una veu antinatural, com mil veus turmentades parlant a l’uníson. Dels seus llavis en moviment, van sorgir unes paraules en to amenaçador, verinós, que se’m van clavar com ganivets de gel i flama...

-M’has vingut a trobar, aquí a La Cruïlla. Davant teu tens tres camins. Darrera teu el no res. La teva ànima ja és meva així que tria amb llibertat, doncs el teu destí ja està tancat.
El camí de l’esquerra et portarà al teu destí amb rapidesa, dolçament, el teu patiment acabarà en un instant, en un sospir, en un pensament, és un camí fàcil, plàcid. Et portarà a un destí petit, clar, irrevocable, concret...
El camí del davant és llarg i retorçat. Et trairàs mil vegades, trairàs els demés mil vegades més, t’embrutaràs, et cremaràs, sagnaràs, ploraràs, destrossaràs sense pietat. El destí que t’hi espera és el més gran, immens, monumental, poderós, total, et portarà al cim.
El camí de la dreta et durà per una vida gris, obedient, fàcil però sense esperança, vençut, anul·lat, una vida de postració, una eterna espera pel moment de la mort.
La teva ànima ja em pertany, no te’m pots escapar... pots triar el camí amb tota llibertat.

l’Etern Burleta el mirava amb una expressió sorneguera, de botxí que permet el condemnat de dir les seves últimes pregàries abans no separi el seu cap de les espatlles en un cop sec de destral...

Vaig mirar llargament cadascun dels viaranys que s’obrien al meu davant i s’endinsaven entre els arbres, en la foscor, trist, doblegat, sense esperança, les llàgrimes m’ennuvolaven la vista, la desil·lusió m’encegava l’esperit, la rebel·lió em cremava els budells...

...i amb un últim bri de vida vaig arrencar a córrer. Vaig arrencar a córrer cap enlloc, em vaig endinsar al bosc camp a través, per on no hi havia cap camí, deixant enrere la cruïlla i el Burleta, que esguinçava la nit amb insults, crits i burles .

Vaig triar el camí que no hi és, el que no saps on et porta, el que t’esgarrinxa, et nafra, t’alenteix, vaig triar l’únic camí que em portava endavant, sense permís de ningú ni expectatives, on els desitjos i els anhels esdevenen guies i etapes però no grillons que et reprimeixen el viure... vaig comprendre que l’únic horitzó que podem veure és la mort del nostre cos, i que enmig s’estén la incertesa, el dolor, l’èxtasi, l’aprenentatge... enmig només podria córrer fins a l’extenuació, fins a l’ofec, fins que els meus muscles, roents per l’esforç m’ho permetessin i el meu horitzó vingués a trobar-me.

...i encara corro, sol a estones, acompanyat en d’altres, encara corro... vers l’horitzó.