LA CRIPTA

Un relat de: MariaM
He rebut una trucada de la Berta i m’ha deixat intranquil·la; per tant és hora d’oblidar-me dels meus assumptes i estar per ella, tenir-ne cura si cal i, pel que he intuït en sentir-la, sí que cal.
Amb la Berta som amigues des del parvulari i mai hi ha hagut secrets entre nosaltres. Ara, per telèfon, l’he trobada més distant o més enigmàtica, potser. És cert que ha estat una temporada a Chicago fent un màster, però, ens hem sentit de tant en tant i sabia de la mort recent de la seva àvia. De fet, aquesta és la causa que ella hagi avançat la tornada a instàncies del seu advocat.
No me n’ha dit gran cosa més i ho trobo molt estrany perquè no és pas el seu estil, tot el contrari, és molt comunicativa. Estava molt trasbalsada i, malgrat no haver vist ni sentit res que em doni peu a suposar-ho, no sé per què, però, tinc les meves sospites pel fa a l’entorn d’aquella mort.
Tan sols ella, la Berta, sap exactament el que passa. Per telèfon no he forçat les confidències, només m’he interessat, això, sí, per la qüestió burocràtica que, sens dubte, li caldrà assumir ja que els seus pares no viuen i ella era filla única. Justament, en arribar a aquest punt, és quan m’ha urgit de veure’ns el més aviat possible, o sigui ja, i que anés a buscar-la amb el meu cotxe.
Era aviat del matí quan ens hem trobat i ens hem abraçat, i no hem plorat perquè sempre ens havíem fet les fortes, encara no sé per què. Ha volgut anar al mar. Jo havia pres amb mi a la Pipa, la meva gosseta, i ella la bossa i una capsa, més aviat gran, semblant a les que s’hi duien els barrets i que s’ha entossudit a portar a la falda.
No li he preguntat el lloc, però no m’he aturat fins arribar al Maresme, a aquela caleta que ja era un poc nostra. La Pipa ha corregut a empaitar les ones que tombaven a l’arena i ella i jo ens hem assegut, també, prop del mar.
Tenint per fil musical el murmuri de les ones, la Berta, ja més distesa, s’ha mostrat més ella, més comunicativa i jo una bona oient. Això és el que m’ha explicat.
A temporades vivia amb l’àvia però quan va marxar a Chicago l’àvia es quedà sola amb els masovers i una cuidadora que només s’ocuparia d’ella. Als masovers, un matrimoni, els coneixia de sempre i a la noia, amb molt bones referències, li feu confiança. Tots tenien ordres i recomanacions explícites del que calia fer davant de qualsevol emergència o eventualitat que es presentés. No havia servit de gaire perquè la noia, realment, no era de fiar. Sortosament, l’Àngel i la Tilda l’havien calada i, en els moments previs al decés, avisaren a l’advocat. I aquest, ja sobre la marxa, al notari i successivament, al jutge, el forense i a la policia.
L’àvia, però, havia mort en pau i en el seu llit, m’ha aclarit la Berta, quan jo ja estava alarmada i fent-me un embolic. Ara el que em demanava i era el més urgent, és que l’acompanyés a casa l’àvia. De petita hi havia estat moltes vegades, no era massa lluny d’on ens trobàvem; terra endins camí d’Arenys de Munt, enmig d’una gran extensió de vinyes i rodejada d’horta i de palmeres; són les palmeres les que diferencien les cases d’iguals característiques escampades per tot el Maresme. Se’n deien dels indians perquè, en general, eren propietat de famílies provinents d’Amèrica el Sud, però no aborígens.
La casa és gran de dues plantes, però, el que de petita em tenia fascinada, era la cripta. Allà s’hi havia casat els pares i batejat a la Berta. M’ho ha comentat per si de cas se m’havia oblidat.
En arribar-hi i baixar del cotxe, ens han sortit a rebre l’Àngel i la Tilda i ells sí que ploraven i s’eixugaven els mocs i les llàgrimes amb el davantal i la màniga de la camisa. Duien un manyoc de claus a la mà que es passaven d’un a l’altre, sense donar un pas, mig avergonyits.,
La Berta, que m`havia donat la capsa per tal de poder saludar-los, me l’ha presa per estrènyer-la entre els seus braços, un cop ens hem posat en marxa. Hem entrat per la porta principal que era ja oberta, però no ens hem aturat al vestíbul ni a la sala. Els masovers anaven al davant i nosaltres els hem seguit escales avall. Era evident que anàvem directament a la cripta, a poc a poc, a pas de processó.
Jo no entenia tanta solemnitat, semblava talment, que tot plegat, formés part d’un ritual estrany que acabaria amb un cerimonial francmaçònic. Seria aquest el secret de la Berta?.
L’Àngel va introduir la clau al pany, va girar-la dues vegades. Implícitament, s’havia fet el silenci; em vaig estremir, no pas pel fred.
En obrir-se la porta, la Berta i jo, hem rebut un fort ensurt i de la sorpresa, se’ns ha escapat un esglai. El veien els nostres ulls no tenia res a veure amb el que esperàvem trobar. Les parets de pedra, el terra de marbre, les llànties, eren la única cosa que es conservava intacte. La resta s’havia transformat en una caverna de jocs; taules amb tapets verds, cadires entapissades, i el que havia estat l’altar, ara cobert amb una roba de vellut, amagava una ruleta i piles de fitxes i de naips. Hem sortit a corre-cuita.
L’advocat havia advertit a la Berta que es trobaria amb una novetat; que estaven en plena investigació, que no toquéssim res i, que molt aviat, tindria notícies satisfactòries de la policia que ho aclaririen tot.
Per molta imaginació que tinguéssim, i en teníem, mai haguéssim pogut pensar en un espectacle com aquell. El viatge de tornada ha estat silenciós; tan sols la Pipa estava contenta i remenava la cua al seient del darrere.
La Berta continuà abraçada a la capsa fins arribar a casa, que me l’atansà. No havia pogut deixar l’àvia allà. Hi pensaria i un altre dia hi tornaríem i li faríem un lloc sota les palmeres. Mentrestant, em faria res de quedar-me-la?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer