La creació de l'home, segons jo.

El cinquè dia, s'estava déu al planeta terra fent un retoc d'última hora -encenent un volcà- inconscient com sempre, sense pensar en les consequències.
En donar per acabada la seva obra, va seure's a la voreta d'un estany com cada dia a jugar amb el fang. Ell sempre havia fet pedretes, rocs i muntanyes que llençava aquí i allà tot fent la gallina cega.
Aquell penúltim dia no s'estava per pedretes i sense cap inspiració, quasibé a punt de l'aborriment, va tenir l'ocurrència de fer una figureta de sí mateix i com una criatura, començà a arreplegar i pastar el fang que necessitaria.
Mirant-se en l'estany que li feia de mirall i treient la llengua com fan alguns artistes quan estan molt concentrats, anava donant forma a aquell petit ésser que va acabar a l'hora de sopar.
Orgullós de les seves dots artístiques, el va posar sota un garrofer.
Mentre el contemplava emocionat, s'adonà que li havia sobrat un macarronet d'argila i sense ni pensar-s'ho, li va posar a l'homenet allà on ja sabem.
L'endemà, déu es mirava amb tendresa l'home de fang del garrofer i va commoure's en veure'l tan solet com ell i va pensar: "Pobrissó, està molt sol"; i tantmateix com un escorxador, es va abalançar al damunt, arrancant-li una costella, així, sense anestèsia ni res.
Y de la costella del home, va fer la dona.
D'ençà d'aquest fet, quan un home persegueix una dona, no fa res més que reivindicar "la seva costella".