Cercador
La COVID a Sant Fart: el balcó de la discòrdia
Un relat de: Siskubbi77- Compartir:
Per efecte del confinament, la tranquil•la vida del poble de Sant Fart de Mongetes va passar a ser més enllà de tranquil•la, més enllà de monòtona, va passar a ser una merda. Solemne d'avorriment. Els veïns i veïnes, a més d'una curiosa immunitat al coronavirus, tenien una llarga tradició d'immunitat a la intel•ligència. Hom tenia dret a fer l'idiota dins les seves llars, de manera que només ho patís la seva família, però certs habitants del poble ho volien exhibir als quatre vents. Com deia el poeta Estressòfanes , «l'agudesa mental és un dels pocs privilegis que aquell qui en disposa no vol exhibir». Els qui n'anaven mancats, feien just el contrari. Era el cas de la Vane.
Separada d'un home que era una joia (és a dir, un calçasses), aquesta veïna d'un cèntric carrer de Sant Fart, tenia plantejat un moviment magistral que no va poder fer a temps: deixar els nens amb els seus pares per no haver-los d'aguantar durant el confinament. En la nostra llengua, "jugada mestra" i "jugada merda" només es diferencien en unes poques lletres. Ho sabem prou bé, sobretot des de l'octubre del 2017.
Així, va haver de suportar els rigors de l'estat d'alarma des de dins del seu pis, fent teletreball de cap de recursos humans i tot aguantant dues criatures diabòliques. La Vane es va trobar sense el millor de la vella vida pre-COVID19 (la socialització, els vermuts, la platja, el solàrium) i amb tot el pitjor del món pandèmic (la feina, vetllar els infants sense cangur, etc.).
Per sort (sort seva, només, ja ho veurem), vivia el 2020 i existien ja els dispositius mòbils i coses per l'estil. Dues dècades abans hauria hagut de passar el confinament amb només sis o set canals a la televisió i tenint com a únic esbarjo el parxís amb els nens i la lectura. Aqueferada tot el dia amb la inhumana feina de recursos humans, de connexions telefòniques salpebrades amb els crits del nen i la nena, la seva única finestra d'esbarjo era quan el sol es ponia i els dos infants dormien.
El balcó no el tenia pas per aplaudir als sanitaris i sanitàries a les 8 de la tarda. Si sortia a aquella hora, veuria a un veïnat que trobava odiós i poc glamurós, homes i dones culpables d'anar en pijama durant un mes. Ella preferia sortir a les 12 de la nit, al balcó —per no fer soroll a dins, que dormien els nens—, per fer una videoconferència a quatre amb amigues i amics.
Ja podia ser festa l'endemà com dia laborable, que tot el veïnat s'assabentava de la vida i miracles de l'entorn social de la Vane. Que si això, que si allò. Que X anava al dentista o Z havia entrat dins un ERTO. Els afers més repetits, però, eren més prosaics encara. Passades les 12 de la nit se l'escoltava rient, cridant «que em truqui! Digues al Marc que em truqui!» o «no es verdad, cachoperra!».
El primer dia feia enveja, el segon feia gràcia, el tercer generava estupor, el quart dia provocava ràbia, ja que el veïnat volia dormir comptant cabretes i no sentint una lloca. Per tant, se'n van cansar. Els veïns de Sant Fart n'estaven farts, valgui la redundància. I van trucar als Mossos.
Els Mossos d'Esquadra van atendre amablement la trucada i van dir que vindrien a posar ordre. No van venir. Sant Fart de Mongetes es trobava en una zona limítrof entre dues regions policials i les direccions de les respectives comissaries no es posaven d'acord sobre qui hi havia d'enviar patrulles. I eren les 12 de la nit passades, clar. Catalunya està plena de dolents, i una patrulla de Mossos ha d'estar al peu del canó i no al peu del balcó renyant una histèrica.
Sense l'ajut dels Mossos, era el torn de la policia local. No n'hi havia, a Sant Fart, només dos vigilants municipals. Els vigilants municipals, amb tots els respectes, són a la policia el que la Coca-Cola Zero sense cafeïna a la Coca-Cola . Però sense neurones. Un era tan justet que no va trobar el carrer i l'altre era un dels amics que feien videoconferència amb la Vane.
La conclusió: que els malaurats veïns i veïnes d'aquell racó de poble van haver de suportar una nit més les converses al balcó. Fins a les 3 de la matinada van ressonar els consells de l'especialista: «Plántate, tu plántate!» o «si no baixa del burro, no tindrà res!».
El front anti-Vane es va reunir, també per videoconferència, però des de dins de casa i sense cridar tant. Haurien de parlar amb l'alcaldessa. El Jaumet, habitant del cinquè pis del bloc de la Vane va dir que la «situació és insostenible». El que era insostenible era la seva manca de substància grisa, perquè a fora de Sant Fart sí que passaven coses greus, però hom va callar. No era un drama, però el consultori sentimental de la Vane els treia de polleguera. Ciaran, l'irlandès de la finca del costat, anava mig tort i implorava «get rid of the damned noisy Vane». Al cap de mig minut estava encara més enfadat i ja parlava en gaèlic, però se l'entenia perfectament.
Tot i que algú va meditar seriosament avisar a membres de l'IRA a través d'en Ciaran, el consens va ser de trucar a l'alcaldessa. Era una dona d'acció, molt llesta. Tan llesta que hi havia col•locat de gerent municipal —oh, sorpresa— la seva germana petita, per 60.000 euros l'any. La germana de l'alcaldessa li va recordar que no hi havia eleccions municipals fins al 2023 i, per tant, que ja se n'haurien oblidat del problema. Simplement, havien de fer-se el suec.
L'alcaldessa va enviar a pastar fang la seva germana i va decidir abordar la situació, perquè els comicis poden ser cada tres anys, però els linxaments a polítics ineptes poden ser cada dia. Quimeta —heus aquí el nom de l'alcaldessa— va començar amb un treball de camp. Va anar al carrer a les 12 de la nit a viure de primera mà l'experiència. Va corroborar els crits i hi va afegir el tema del diluvi de partícules de la Vane cap a la via pública.
En una trobada telemàtica amb els veïns, la Quimeta va fer un discurs abrandat però realista. La noia era una incívica, però la gent bé podia renyar-la i demanar-li que callés. Allò no era una solució. La família Tutusaus es va inflamar i van etzibar que preferien directament la via irlandesa. Hi havia l'opció —poc legal— de tallar la internet a la Vane, però rebrien també els que es connectaven de manera fraudulenta al seu wi-fi.
Aquella gent era un plom i l'alcaldessa va prometre que posaria una multa rècord a la Vane, però no podia fer res més. L'expedient va quedar en un calaix i al cap d'uns dies ja hi havia polsim. El darrer concili via internet de 30 veïns i veïnes, entrat l'abril, va ser caòtic. Donya Agripina, que vivia just a davant de la Vane, va assegurar que portaria la guerra a dins de casa d'aquella veïna ingrata: llançament d'objectes, trucar a casa de la noia de nit, punxar-li la llum... La gent es va espantar i va voler tornar a les solucions de boy scout.
Que si explicar la cosa a la ràdio local, que si enviar una carta a 'La Vanguardia', trucar al programa de la Melero. El temperament colèric d'un irlandès confinat va rebel•lar-se contra tanta resignació xirucaire. Va jurar en una barreja d'anglès, castellà, català, gaèlic i fins i tot llengües extintes, que ell acabaria amb els sorolls d'una vegada per totes. Que no es preocupessin, si no funcionava el mètode català, hi hauria un esclat violent que riu-te'n de la Pasqua Sagnant del 1916.
I així, els 95 quilograms de Ciaran O'Hooligan es van dirigir cap al domicili de la Vane. Amb mascareta i guants, tot i que els guants no tenien finalitat protectora, sinó per no deixar empremtes. Aquella nit no hi va haver enrenou. Ni la següent. Però l'irlandès tampoc havia tornat al seu pis. S'havien destruït mútuament?
El fet és que la Vane ja no sortia al balcó. Els veïns de Sant Fart —gentilici, fartins— van començar una recollida de firmes per dedicar un carrer del poble a l'heroi estranger, mentre cert sector es preguntava si no havien de denunciar un homicidi. Quan va arribar la primera notícia del desconfinament per fases, el pobre Jaumet es va armar de valor i de mascaretes i va anar a trucar.
L'amor havia irromput a casa de la Vane. Els nens jugaven a la play i la sorollosa veïna i l'altre escoltaven junts a l'habitació un CD de 'Naciones Celtas', però amb auriculars. «Tot això ho podia arreglar un irlandès borratxo, des d'un primer moment, ni nits en vetlla ni porres». Quan ho va saber Donya Agripina, va fer un esment que deixaria la història de Puerto Hurraco com una versió light de 'Candy, Candy'.
Sabedors que s'acostava una matança, els veïns van baixar al carrer a fer una cadena humana davant el bloc de la Vane per impedir el pas a Donya Agripina amb un trabuc que guardava d'un avantpassat de la Guerra del Francès . Van tenir tan mala sort que just llavors passaven els vigilants municipals, que van baixar del cotxe per multar-los per no mantenir la distància social i per portar una arma. Donya Agripina, per una banda, i la turba veïnal van ser massa cosa pels dos infeliços vigilants municipals.
Heus aquí com el balanç de la pandèmia a Sant Fart de Mongetes va ser dos vigilants municipals ingressats a l'UCI. Per ferides de trabuc, escombra, estrangulació amb mascaretes i per ser uns inútils. La vida posterior de Donya Agripina, el Jaumet i els altres veïns ja és una altra història. Mentrestant, els dos únics beneficiaris de la història continuaven melosos escoltant el CD.
Separada d'un home que era una joia (és a dir, un calçasses), aquesta veïna d'un cèntric carrer de Sant Fart, tenia plantejat un moviment magistral que no va poder fer a temps: deixar els nens amb els seus pares per no haver-los d'aguantar durant el confinament. En la nostra llengua, "jugada mestra" i "jugada merda" només es diferencien en unes poques lletres. Ho sabem prou bé, sobretot des de l'octubre del 2017.
Així, va haver de suportar els rigors de l'estat d'alarma des de dins del seu pis, fent teletreball de cap de recursos humans i tot aguantant dues criatures diabòliques. La Vane es va trobar sense el millor de la vella vida pre-COVID19 (la socialització, els vermuts, la platja, el solàrium) i amb tot el pitjor del món pandèmic (la feina, vetllar els infants sense cangur, etc.).
Per sort (sort seva, només, ja ho veurem), vivia el 2020 i existien ja els dispositius mòbils i coses per l'estil. Dues dècades abans hauria hagut de passar el confinament amb només sis o set canals a la televisió i tenint com a únic esbarjo el parxís amb els nens i la lectura. Aqueferada tot el dia amb la inhumana feina de recursos humans, de connexions telefòniques salpebrades amb els crits del nen i la nena, la seva única finestra d'esbarjo era quan el sol es ponia i els dos infants dormien.
El balcó no el tenia pas per aplaudir als sanitaris i sanitàries a les 8 de la tarda. Si sortia a aquella hora, veuria a un veïnat que trobava odiós i poc glamurós, homes i dones culpables d'anar en pijama durant un mes. Ella preferia sortir a les 12 de la nit, al balcó —per no fer soroll a dins, que dormien els nens—, per fer una videoconferència a quatre amb amigues i amics.
Ja podia ser festa l'endemà com dia laborable, que tot el veïnat s'assabentava de la vida i miracles de l'entorn social de la Vane. Que si això, que si allò. Que X anava al dentista o Z havia entrat dins un ERTO. Els afers més repetits, però, eren més prosaics encara. Passades les 12 de la nit se l'escoltava rient, cridant «que em truqui! Digues al Marc que em truqui!» o «no es verdad, cachoperra!».
El primer dia feia enveja, el segon feia gràcia, el tercer generava estupor, el quart dia provocava ràbia, ja que el veïnat volia dormir comptant cabretes i no sentint una lloca. Per tant, se'n van cansar. Els veïns de Sant Fart n'estaven farts, valgui la redundància. I van trucar als Mossos.
Els Mossos d'Esquadra van atendre amablement la trucada i van dir que vindrien a posar ordre. No van venir. Sant Fart de Mongetes es trobava en una zona limítrof entre dues regions policials i les direccions de les respectives comissaries no es posaven d'acord sobre qui hi havia d'enviar patrulles. I eren les 12 de la nit passades, clar. Catalunya està plena de dolents, i una patrulla de Mossos ha d'estar al peu del canó i no al peu del balcó renyant una histèrica.
Sense l'ajut dels Mossos, era el torn de la policia local. No n'hi havia, a Sant Fart, només dos vigilants municipals. Els vigilants municipals, amb tots els respectes, són a la policia el que la Coca-Cola Zero sense cafeïna a la Coca-Cola . Però sense neurones. Un era tan justet que no va trobar el carrer i l'altre era un dels amics que feien videoconferència amb la Vane.
La conclusió: que els malaurats veïns i veïnes d'aquell racó de poble van haver de suportar una nit més les converses al balcó. Fins a les 3 de la matinada van ressonar els consells de l'especialista: «Plántate, tu plántate!» o «si no baixa del burro, no tindrà res!».
El front anti-Vane es va reunir, també per videoconferència, però des de dins de casa i sense cridar tant. Haurien de parlar amb l'alcaldessa. El Jaumet, habitant del cinquè pis del bloc de la Vane va dir que la «situació és insostenible». El que era insostenible era la seva manca de substància grisa, perquè a fora de Sant Fart sí que passaven coses greus, però hom va callar. No era un drama, però el consultori sentimental de la Vane els treia de polleguera. Ciaran, l'irlandès de la finca del costat, anava mig tort i implorava «get rid of the damned noisy Vane». Al cap de mig minut estava encara més enfadat i ja parlava en gaèlic, però se l'entenia perfectament.
Tot i que algú va meditar seriosament avisar a membres de l'IRA a través d'en Ciaran, el consens va ser de trucar a l'alcaldessa. Era una dona d'acció, molt llesta. Tan llesta que hi havia col•locat de gerent municipal —oh, sorpresa— la seva germana petita, per 60.000 euros l'any. La germana de l'alcaldessa li va recordar que no hi havia eleccions municipals fins al 2023 i, per tant, que ja se n'haurien oblidat del problema. Simplement, havien de fer-se el suec.
L'alcaldessa va enviar a pastar fang la seva germana i va decidir abordar la situació, perquè els comicis poden ser cada tres anys, però els linxaments a polítics ineptes poden ser cada dia. Quimeta —heus aquí el nom de l'alcaldessa— va començar amb un treball de camp. Va anar al carrer a les 12 de la nit a viure de primera mà l'experiència. Va corroborar els crits i hi va afegir el tema del diluvi de partícules de la Vane cap a la via pública.
En una trobada telemàtica amb els veïns, la Quimeta va fer un discurs abrandat però realista. La noia era una incívica, però la gent bé podia renyar-la i demanar-li que callés. Allò no era una solució. La família Tutusaus es va inflamar i van etzibar que preferien directament la via irlandesa. Hi havia l'opció —poc legal— de tallar la internet a la Vane, però rebrien també els que es connectaven de manera fraudulenta al seu wi-fi.
Aquella gent era un plom i l'alcaldessa va prometre que posaria una multa rècord a la Vane, però no podia fer res més. L'expedient va quedar en un calaix i al cap d'uns dies ja hi havia polsim. El darrer concili via internet de 30 veïns i veïnes, entrat l'abril, va ser caòtic. Donya Agripina, que vivia just a davant de la Vane, va assegurar que portaria la guerra a dins de casa d'aquella veïna ingrata: llançament d'objectes, trucar a casa de la noia de nit, punxar-li la llum... La gent es va espantar i va voler tornar a les solucions de boy scout.
Que si explicar la cosa a la ràdio local, que si enviar una carta a 'La Vanguardia', trucar al programa de la Melero. El temperament colèric d'un irlandès confinat va rebel•lar-se contra tanta resignació xirucaire. Va jurar en una barreja d'anglès, castellà, català, gaèlic i fins i tot llengües extintes, que ell acabaria amb els sorolls d'una vegada per totes. Que no es preocupessin, si no funcionava el mètode català, hi hauria un esclat violent que riu-te'n de la Pasqua Sagnant del 1916.
I així, els 95 quilograms de Ciaran O'Hooligan es van dirigir cap al domicili de la Vane. Amb mascareta i guants, tot i que els guants no tenien finalitat protectora, sinó per no deixar empremtes. Aquella nit no hi va haver enrenou. Ni la següent. Però l'irlandès tampoc havia tornat al seu pis. S'havien destruït mútuament?
El fet és que la Vane ja no sortia al balcó. Els veïns de Sant Fart —gentilici, fartins— van començar una recollida de firmes per dedicar un carrer del poble a l'heroi estranger, mentre cert sector es preguntava si no havien de denunciar un homicidi. Quan va arribar la primera notícia del desconfinament per fases, el pobre Jaumet es va armar de valor i de mascaretes i va anar a trucar.
L'amor havia irromput a casa de la Vane. Els nens jugaven a la play i la sorollosa veïna i l'altre escoltaven junts a l'habitació un CD de 'Naciones Celtas', però amb auriculars. «Tot això ho podia arreglar un irlandès borratxo, des d'un primer moment, ni nits en vetlla ni porres». Quan ho va saber Donya Agripina, va fer un esment que deixaria la història de Puerto Hurraco com una versió light de 'Candy, Candy'.
Sabedors que s'acostava una matança, els veïns van baixar al carrer a fer una cadena humana davant el bloc de la Vane per impedir el pas a Donya Agripina amb un trabuc que guardava d'un avantpassat de la Guerra del Francès . Van tenir tan mala sort que just llavors passaven els vigilants municipals, que van baixar del cotxe per multar-los per no mantenir la distància social i per portar una arma. Donya Agripina, per una banda, i la turba veïnal van ser massa cosa pels dos infeliços vigilants municipals.
Heus aquí com el balanç de la pandèmia a Sant Fart de Mongetes va ser dos vigilants municipals ingressats a l'UCI. Per ferides de trabuc, escombra, estrangulació amb mascaretes i per ser uns inútils. La vida posterior de Donya Agripina, el Jaumet i els altres veïns ja és una altra història. Mentrestant, els dos únics beneficiaris de la història continuaven melosos escoltant el CD.