La convidà a depressió

Un relat de: Mena Guiga
Transitava un gos, de mida mitjana, petaner (patia de gasos), per la vorera esquitxada de xiclets tan aplanats que assolien el nivell de fusionats. Algú raret els fotografiava comparant-ho amb taques malignes, per exemple.

Transitava, aquell gos, per la vorera, i aquell algú (que era un home) ho feia per la calçada a tocar, prenent instantànies de les abstraccions xicletoses alhora que era observat per un cotxe amb el motor obturat per canyes d'aiguats borrascosos. No circulava, sinó que s'enfilava a un arbre amb el pensament. Alhora es feien de tot al llit, darrera la primera finestra del primer bloc de pisos de l'esquerra, una monitora d'energies subtils amb un encarregat d'infraestructures suavitzables, cosa que com que l'atabalava molt li havia anat creant certa rigidesa muscular mercès a la qual s'havia adreçat als serveis d'ella, duts a terme d'amagatotis al menjadoret de casa seva quan els collogaters eren a la platja a xutar-se nicotina en una terrassa tot prenent cafeïna. La parella gastava el mot 'sublim' a cor què vols i, en aquelles setmanes de passió inicial, es desvivien l'un per l'altra dedicant-se afalacs de caire filosofia-budisteta-de-fireta, tan de moda, centrats, especialment, en el 'gràcies, univers, per haver-te dut al meu costat'. Tot allò que s'endurien, pensaven a fora l'home, el gos i el cotxe, enveja zero, mentre els arribaven els gemecs orgàsmics de la parella i rigueren home, gos i cotxe, sense pretendre que cap Cosmos s'hagués confabulat per tal que ho fessin, com ocorria, a l'uníson. A més, els cardaires durarien poc.

-Tu pagues i jo m'ho quedo.

Amb aquella fòrmula, més explotada per ell que no pas per ella, ella se'n cansaria, que no estava per a mantenir a ningú. Una ombra de ràbia li aniria creixent fins que, en uns mesos, abandonés aquell home que esdevindria enganxifós element...és clar que havent-li escurat cos (molt més que l'ànima). Per a la col·lecció! Ell es mostraria visiblement afectat -disposava d'un ampli ventall de mirades i gestos de soledat dolorosa, quin actor mal aprofitat- fins que, com ella, en trobaria (no! perdó, 'el Cosmos me l'ha fet arribar') una altra i sant tornem-hi.

L'home fotògraf, al carrer, no visible darrere un monovolum amb matrícula 0202, les lletres ni s'hi fixà, passà a concentrar-se en retratar la combinació numèrica curiosa, quan escoltà una veu resoluta:

-Vaig a molestar la gata. Per a ella no serà cap malestar. Ho adora!

L'home, que era mig estranger, tenia seixanta anys i a vegades n'aparentava vuitanta (quan estava anímico-baixet) i a vegades cinquanta (anímico-altet). Quan defecava, li surava la femta, bona cosa, sabia. No ho contava, vantar-se de quelcom tan important ho considerava arrogància.

Mentrestant:

-Eudaimonia! Vol dir 'felicitat' en grec- ella xiuxiuejà a l'orella de pàmpol elefàntic d'ell, rosadeta i peladeta, ursurada a còpia d'escoltar romanticismes de caire orientaloide. Sospiraven sincronitzats: ho van etiquetar de 'divina compenetració astral'.

-Eudai...mania, això nostre!- ell va jugar amb el mot.

Els va fer una gràcia!

-Eudaimania, això nostre, eh, carinyo, ser de llum que m'has estàs regalat. Estic tan agraït! Ets sagrada!

I nou ús dels òrgans sexuals.


L'estranger seguí amb els ulls i la càmera el noi que acabava d'acomiadar-se d'una noia que ni van veure el gos sol ni el cotxe de mentalitat surrealista ni el seixantè. Ni havien captat les vibracions nyaca-nyacaires dels dos amants aferrats al kamasutrisme fashion (quan s'és happy flowers, s'és happy flowers). Aquell noi va fer adéu amb la mà a l'amiga que marxava molt més lluny del que ambdós es pensaven. La distància que afectaria l'amistat ampliada des de petits se'n ressentiria. Refiar-se de refer-se d'un tràngol així secretament el contemplaven...en temien la ineficàcia. Els unia, amb tot, aquella felina adoptada en comú que, quan anaven a escola, havien sentida miolar desesperada en un descampat, menuda i feble, les herbes que l'envoltaven com afligides vinclant-se cap a la vulnerable bestiola. La nena i el nen se la van endur i, com que vivien davant per davant, traslladar la Lèdia no va estressar-la. Li van posar Lèdia perquè aquell dia havien tingut un examen de lèxic. 'Lèxic' i 'Dia', van fer una barreja tonta i ràpida -van dir- i el resultant, Lèdia, els va fer molt el pes. Invariablement van somriure recordant una exprofessora de teatre, la Lídia, que acostumava a vestir-se amb peces d'estampats de gats o n'exhibia complements. D'un dia per l'altra va plegar per viatjar fins a l'Illa dels Gats, on va dedicar-se a custodiar-ne en una mena de santuari. Hi era feliç. Els gats i ella i prou. Esporàdiques visites, via barca, del veterinari i dels proveïdors de no massa teca que els animals i ella requerien. A l'illa eren força autosuficients. Als gats, predadors naturals, no els faltaven llagostes, ratolins, sargantanes i peixets de rierol. La Lídia portava un hortet i poca cosa més necessitava. Entenia l'alimentació dels gats com la veritable cadena de la vida. No anaven tips, menjaven quan els era de menester, cap mort en va. Entre el gatam -cap a dos-cents- s'hi camuflaven uns conills d'angora i uns conills porquins que s'havien avesat a comportar-se com els felins, llevat que ells es nodrien de vegetals. La Lídia s'havia deixat créixer els cabells fins al final de la columna vertebral. Els duia farcits d'embulls:

-Vull que cada embolic sigui un nus que em marxa del cervell. Quan calgui, us tallaré.

I reia. Fotografiava els gats, els dibuixava, els reproduïa efímerament amb fulles, sorra, còdols, branquillons, petxines. Els gats estaven tots esterilitzats. Un dia el veterinari li va portar una gateta bebè. La seva mare i germans havien patit enverinament. Aquell ésser tricolor, que tota ella era misèria i puces, s'arrapava als dits de la mà oberta de l'home a punt de jubilar quan la va entregar a la exmestra. El metge ignorava que moriria a causa d'una caiguda: un suïcida li anà a parar al damunt en tirar-se de l'apartament. El suïcida no morí i li agafà per anar darrere la vídua del traspassat demanant-li perdó i més perdó. Seguint-la i narrant-li, plorant, en el transcurs d'uns mesos eixuts de de pluja i humits d'un rar sol, sempre el mateix:

-Jo somiava en troncs de carxofes. Bullits. Els bullia. Em prenia el suc. Amargantot, però sa. Amb els troncs feia composicions sobre terra fosca color closca de coco.

La vídua acabà perdonant-lo i enamorant-se'n. Van iniciar relació. Ella, vint anys més gran, li bullia carxofes de proximitat. El suc el tiraven a les plantes i a carxoferes que van plantar en unes caixes de jardineria al pati de cala vídua. Exsuïcida i vídua s'escarxofaven en un sofà tou de quadres escocesos, amb una safata entre ells. Allà, ell, amb els troncs bullits, produïa artísticament. Ella havia d'encertar de què es tractava, què li suggeria. Aquelles estones els eren plaents, climàxtiques. L'espectre del veterinari els aplaudia. Després s'ocultava entre les fulles de les carxoferes. A vegades es delia per cercar ferum d'orina de gats i la cercava per un cul de sac del barri. Endebades. Una fiblada, en treia: a les pobres bèsties les havien exterminades. De mala manera. Tornava a les carxoferes, els mesos de carxoferes. Quan n'acabava el temps, l'esperit es dissipava, com una mort de mort.

La nova habitant de l'Illa dels Gats dormia embolicada entre flassadetes. Somrient. Somreia. La Lídia la besava muà-muà-muà, petitona. Li estirava el pèl del coll, que quedava com una flameta que avisava que allà, tota acotxadeta. reposava la...Orquídia. El nassiró de l'Orquídia presentava el mateix color que una d'aquelles flors tropicals i el veterinari, que n'havia estat mirant exemplars en una revista -en volia regalar a la seva esposa- va escollir-li aquell nom. Però la Lídia s'estimava més dir-li Gatigú.

Entretant, el fotògraf de xiclets integrats al medi prosseguia contemplant aspectes peculiars del seu entorn. Li costava, darrerament. Es sentia baixet i, per tant, semblava de més edat, cansament inclòs. Va sortir de matinada, per comptar gotes de rosada, que no va poder ser: acabava de ploure. Al vidre de davant del cotxe desmanegat -aquell cotxe- s'hi bellugava un cargolet quasi de naixement. Qualsevol gambirot, si el clissava, només prement-hi un dit, força ínfima, dit petit, el podia fer tornar-se una minimassa mucosa que faria somriure el monstre curiós-i-cruel que hauria aflorat. El fotògraf salvà el minúscul mol·lusc, el posà dins la capseta metàl·lica per a pastilles, buida, pastilles per al cor que no prenia, les havia llençades des del balcó al mateix temps que aquell suïcida havia saltat. Un xàfec sobtat confeccionà una cortina que xopà l'home i el sentencià a pneumonia letal. Abans d'acceptar un final a curt termini obrí a bastament els ulls quan es tragué les ulleres regalimoses. Distinguí una silueta encarada cap a ell, palplantada. Semblava un núvol a terra. L'ovella perduda del ramat -ja l'estaven buscant- se li acostà. L'home, amb la ment en blanc, va fer el mateix.

-Anem, preciosa, et convido a depressió.

La reencarnació de la dona que duia aferrada a cada cèl·lula belà un clar acord. Ambós tenien els dies comptats per encetar l'eternitat junts.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

816 Relats

858 Comentaris

341821 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com