La contradansa de les llagostes

-És vostè la meva última esperança- dic al doctor Robert Tegocipal, especialista en neurologia- la solució definitiva pel meu problema. He llegit molts dels seus articles sobre Trepanació Dirigida i em considero, modestament, el candidat perfecte.

El doctor em mira fredament, amb la clàssica distància professional que posen els metges enfront les ingerències en el seu camp.

-A aquestes alçades, jove, ja hauria de saber que dels llibres no es pot aprendre tot- em contesta lacònicament, sense ni tan sols mirar-me. Aquesta intervenció és seriosa i ens n'hem d'assegurar.

Em mossego la llengua i entomo la impertinència amb estoïcisme. Robert Tegocipal té una setantena d'anys però encara exerceix com a metge en una petita consulta a la ciutat de Barcelona. És l'únic especialista mundial en la seva matèria, atén molt pocs pacients l'any i només l'apel·lació a una remota i enrevessada amistat entre la seva família i la meva m'havia permès passar per davant de la llista de gent important que visitava.

Havia nascut de la unió d'una catalana i un guatemalenc. El seu pare, una eminència en el camp de la neurologia, havia aconseguit el sincretisme entre l'antiga tradició maia i la medicina moderna amb resultats força convincents i ell havia perfeccionat aquestes tècniques heretades mitjançant la introducció dels nous avenços tecnològics de tractament de la imatge. El reconeixement mundial li arribà quan aconseguí actualitzar l'antiga tècnica de la trepanació.

La trepanació era una pràctica existent als pobles pre-colombins consistent en el foradament superficial del crani per extreure coàguls de sang i, fins i tot, petits tumors. Un cop practicada aquesta operació, que requeria un acurat coneixement de la delicada estructura cranial, es deixava la ferida oberta esperant la cicatrització, amb els problemes de mortaldat prematura que això representava. En principi es tractava d'una cirurgia de guerra però sembla que s'estenia a d'altres camps de la societat.

La novetat del doctor Tegocipal consistia en què identificava la regió del cervell afectada i procedia a extirpar-la mecànicament per una mena de trepanació perfeccionada. La nova tècnica l'havia anomenada Trepanació Dirigida. Es basava en el fet, sobradament conegut per la comunitat científica, de què les obsessions, les cabòries irracionals, les fixacions malaltisses, deixen una petja precisa en una regió concreta del cervell, l'àrea passional, que és perfectament visualitzable amb els moderns aparells de ressonància magnètica. Un cop detectada l'àrea afectada, amb un trepant especial es procedia a extirpar-la i miraculosament, i això era un gran descobriment, aquesta extirpació no deixava cap seqüela al pacient, garantint, a més, la completa curació. Els experiments previs amb assassins en sèrie, dictadors retirats, genocides en actiu i malparits en general havien estat un èxit absolut. Malauradament, els sempre recurrents interessos polítics havien impedit la generalització d'aquesta tècnica revolucionària i l'havien relegada, de manera lenta però efectiva, a l'oblit. Ara, abandonats els ambiciosos objectius inicials, la Trepanació Dirigida havia quedat com un mètode per incrementar les prestacions laborals d'executius cobejosos o de millora general de milionaris ociosos.

I jo estic davant d'aquest mite vivent de la medicina moderna i no puc perdre l'oportunitat definitiva per a solucionar el meu greu assumpte.

El doctor aixeca el cap, em mira als ulls amb una mena de cansament crònic i em diu:

-Molt bé, parli'm del seu problema. L'escolto.

Li explico amb pèls i senyals la meva afecció desmesurada pel peix, la navegació diària a la peixateria de la cantonada, del marejol que em provoca l'acompanyament al parpelleig dels dos parells de pestanyes de la peixatera, la maregassa que m'envoltava en veure les seves mans de llargs dits agafant els llobarros esmunyedissos, la forta maregassa que em colpeja el cervell en entreveure el canal dels seus pits quan agafa els escamarlans punxeguts, la llevantada que m'emboteix l'enteniment al sentir la seva veu melòdica, la tramontanada embogidora que m'aclapara per la frescor que emana de la seva forma de moure's. Ja fa un any que no deixo de pensar en ella, un any en què he hagut de fer empassar a la meva dona que m'havia passat a la dieta vegetariana ovo-làctia laxa, un any en què havia mig intoxicat al meu fill per excés de fòsfor, un any de seguir contínuament l'estat de la mar i de resar a la verge del Carme per què les barques sortissin a feinejar a diari.

Sóc un home compromès, amb una família que mantenir i, sobretot, amb una carrera professional prometedora que no pot quedar alentida per culpa d'una dependència irracional per una dona, per molt encisadora que em sembli. Es cert que el temps tot ho cura, però jo no disposo de temps. Necessito solucions ràpides.

-No me'n parli més- em diu el doctor sense mirar-me, prenent notes- és el típic cas d'interacció entre una seductora vocacional i un pallús paradigmàtic- i mirant-me- em sap greu donar-li la raó, jove, però efectivament haurem de trepanar. Si ha llegit tots els meus articles podrem saltar-nos els preàmbuls.

-Estic d'acord -li dic. Fote't!- penso per a mi mentre li dedico un somriure acompanyat d'un arronsament d'espatlles i un aixecament de celles.

Em fa passar a una sala annexa al despatx. Aquesta està ocupada per una butaca com de dentista, amb un enorme aparell a la part superior que acaba amb una mitja esfera on s'ha de col·locar el cap. Recorda una mica els típics assecadors de les perruqueries. Sense parlar m'assenyala amb el dit la cadira.

M'assec i introdueixo el cap.

-Hauria de pensar en ella- diu- i per no embolicar-nos, millor digui el seu nom. Sap el nom de la peixatera?

Si sé el seu nom! Repeteixo el seu nom cada dia, abans d'anar a dormir, només llevar-me, mentre condueixo, quan vaig al lavabo, quan canto, el repeteixo sempre, sempre, com una mena d'oració a una deïtat inassolible. I sobretot el recito quan menjo peix, quan escuro amb fruïció llobarros, orades, llenguados, palaies, lluços, gambes, musclos, galeres, molls, bròtules, escamarlans i maires. Si sé el seu nom! Tan de bo pogués oblidar-lo...!

El dic en veu alta, una, dos, deu vegades.

-Ja n'hi ha prou, ja n'hi ha prou!- em diu secament -. La senyal és molt nítida, fàcilment localitzable. Miri a la pantalla. Veu? En dir el nom d'ella obtenim dues senyals intenses. A la part racional queda gravada la petja general que deixa un nom. Per exemple, digui "taula"- ho dic i prossegueix- veu? apareix una sola taca intensa, el reconeixement racional del mot i del seu significat. Però si ara repeteix el nom d'ella - el repeteixo amb devoció- la imatge surt doble, es duplica a l'àrea passional del cervell.

Fa un petit silenci i em deixa anar, mofeta:

-Deu n'hi do! L'ha agafada grossa amb la peixatereta, no?....

Retinc les meves ganes d'aixecar-me i marxar perquè el meu problema és molt greu...el iaio dels collons!

-...no s'amoïni que la tècnica és totalment indolora. Procedirem a extirpar el seu record de soca-rel.

Sento un brunzit com d'un trepant, una lleugera coïssor a la zona occipital i després un pessigolleig desagradable a dins del cervell que es perllonga durant uns minuts. Accepto amb resignació silenciosa el sacrifici.

Finalitza l'operació sense novetat aparent.

- Ha quedat perfecte- diu el doctor- ara podrà anar a comprar peix, podrà parlar amb ella, reconeixerà el seu nom però ja no tornarà a sentir aquesta sensació tan demolidora i frustrant. Val a dir que la tècnica no garanteix que no li torni a passar amb qualsevol altre persona. Jo de vostè, per si de cas, em faria portar la compra a casa- diu amb un somriure dibuixat sota el bigoti

- Gràcies doctor, m'ha salvat la vida. Espero no haver de tornar-lo a veure- li dic tornant-li la impertinència.

Ens acomiadem amb una encaixada i amb un xec suculent viatjant cap a la seva butxaca. Quan ja estava a la porta em diu de sobte:

- Ai! Se m'oblidava. Aquesta tècnica, en un 1% dels casos deixa alguna disfunció lleu a la parla. Podria ser que alguna paraula fos incapaç de pronunciar-la degudament, però en tot cas passaria desapercebuda enfront la quantitat de barbarismes que estem acostumats a sentir cada dia. Esperem que no sigui el seu cas.

------

Ha passat un mes i la cosa va fantàstica. He tornat a recuperar el gust pels bistecs de vedella i l'embotit, jugo a bàsquet amb el meu fill al porxo de casa, faig l'amor sovint amb la meva dona i, de tant en tant, compro peix i mantinc una relació cordial amb l'elegant i fina peixatera de la peixateria de la cantonada. Ai! I no tic cap disfunció a la parla. Totes les palaures que surten de la meva boca estan ben pronunciades. I amb la peixatera, us dono la meva palaura de què no hi penso. Ni tan sols recordo el seu nom. Palaura d'honor!