La consciència de l'activista

—Soparem cuina sueca a casa meva.
En Pol arribava a Göteborg des d’Estocolm on havia assistit a un acte diplomàtic. Aprofitant el viatge va fer una visita al seu amic Jon, alcalde d’aquella ciutat, a qui volia proposar-li organitzar una recepció amb empresaris catalans.
La casa d’en Jon estava a les afores de la ciutat, davant d’un llac. Passarien la nit allà.
—La Cristina i els nens han anat a passar el cap de setmana a la residència que tenim a l’arxipèlag. Per cert, aquesta nit ens acompanyarà una amiga que arriba de Brussel·les, és eurodiputada i viu a tres hores d’aquí.
En Pol, veient que la nit no aniria com ell havia pensat, es disposava a treure el tema de l’esdeveniment quan va sonar el timbre.
—Jennifer, et presento el meu amic Pol, delegat del govern català a Copenhage.
Mentre en Jon omplia les copes de vi, en Pol mirava la Jennifer. D’uns trenta cinc anys, pel roja, tenia constitució atlètica i se li endevinaven uns pits generosos.
—Com teniu el tema polític a Catalunya? —Va preguntar la Jennifer.
—No tenim la mateixa tensió de fa dos anys. Però la situació segueix sent complexa.
—La situació és complexa a Catalunya, a Europa i al món. Trump, Bolsonaro, Putin i Xi Jinping fan por! Veient-los sembla que capitalisme i democràcia han pres camins oposats. Vivim un moment on les paraules fa temps que floten i s’intercanvien com cromos dins la borsa de les competicions electorals però no tenen el poder de definir el món. —Va raonar la Jennifer.
La conversa era bona i en Pol tenia la sensació que la Jennifer no li treia l’ull de sobre.
—Ara em tiraré pedres sobre la teulada, —en Jon va respirar— penso que un dels problemes de les nostres societats recau en la superficialitat del sistema polític. Com bé dius, Jennifer, fa temps que les paraules dins la política han deixat de tenir un significat clar. L’activisme polític, tal com el coneixíem, ha deixat de tenir força.
—L’activisme, amic Jon, s’ha convertit en l’ajuda perfecte per un sistema polític, econòmic i cultural basat en la incitació al consum com a exercici comunitari, en el treball com a clau d’accés a la comunitat del consum, i en l’eficiència relacional com a eina per conèixer allò que hem de consumir. —Va concloure en Pol.
Hi va haver una pausa d’uns segons. Tot seguit en Pol va proposar un brindis per en Jon i la bona acollida.
—I vosaltres dos de què us coneixeu? —Es va interessar la Jennifer.
—Jo vaig anar a fer un Erasmus a Barcelona fa 18 anys, i mira’ns, ens hem convertit en dos responsables pares de família! —Va contestar en Jon fent una riallada.
Després dels postres i la copeta, es van acomiadar per anar a dormir. En Pol va anar a l’habitació, es va treure la roba, amb calçotets va anar a rentar-se les dents i just abans d’entrar dins l’habitació, va veure com a la cambra del davant, la Jennifer, tenia la porta entre oberta, i estava quasi despullada amb les mans a l’esquena traient-se els sostens. En Pol va quedar clavat mirant-la i va notar com una escalfor intensa li corria per tot el cos, ella també el va mirar mentre es treia la peça de llenceria. Un instant després en Pol va fer una passa endavant i quan estava a punt d’entrar a l’habitació va veure com el braç d’en Jon tancava la porta des de dins. En Pol va somriure i va anar a dormir.