La confident infinita.

Un relat de: Isabelírica
En Josep i la infermera es van conèixer tot just havent acabat la universitat. Ho sé perquè sempre que poden s’ho recorden amb certa nostàlgia. Fantasiegen amb haver-se descobert abans i haver compartit els dijous sent tots dos estudiants.

Han passat sis anys i en Josep s’esforça molt però últimament està neguitós. Em consta perquè de vegades les seves rialles repiquen estridents, esquitxades de sobreactuació. Ell es justifica i diu que és clar, l’estiu s’acabarà i encara ni tan sols han acabat de pintar el sostre. També ha de presentar el projecte abans del setembre i no sap d’on treure les hores.

Estem al juliol i fa xafogor. En Josep continua amb el seu discurs dels dies anteriors perquè el pis, no ho sembla però quan t’hi poses a fer reformes, es fa més gran i va guanyant metres quadrats per segon. Avança amb el seu soliloqui i assevera que creu viure dins d’una cursa d’obstacles.

Arribem al vuitè mes de l’any, la pintura ja s’ha assecat i en Josep respira més tranquil però sap que les manetes del rellotge continuen empaitant-se.

La infermera té la veu dolça i es mou amb posats delicats. Em plau que s’ho prengui tot amb calma. A l’exterior, el termòmetre s’enfila però l’escalfor que desprèn ella és molt confortable.

Inaugurem el setembre i avui la infermera té el dia lliure però haurà d’anar igualment a l’hospital. El líquid dens que m’embolcallava ara ha desaparegut.

Les condicions atmosfèriques aquí sempre han estat amables però les tremolors s’originen més sovint i començo a sentir pressió.

La foscor finalment es desfà i la claror em dóna la mà, ve acompanyada d’uns braços que tenen ganes de rebre’m. El meu cos menut entra en contacte amb una pell afable i la distingeixo sense marge d’error: La meva confident m’acarona, propera i íntima com sempre ha estat per mi.

La infermera, ara també mare novella, em mira amb tendresa mentre se li escorre una llàgrima i em xiuxiueja a cau d’orella: Feliç aniversari, princesa.

Comentaris

  • Amable[Ofensiu]
    kefas | 24-05-2020

    Potser molts voldríen nèixer així. Contemplant el món des d'un ull de bou, còmodament instal·lats dins d'un sac d'aigua tèbia. Potser vàrem nèixer així. No ho podem saber perquè ningú ho recorda. Gràcies per explicar-ho.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Isabelírica

3 Relats

1 Comentaris

125 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor